Llei de Murphy

 
La Llei de Murphy diu que: "Si la torrada ha de caure a terra, ho farà pel cantó de la mantega"
 
Dons jo he descobert un altre enunciat: "Si deixes l'entrenament per demà, segur que farà mal temps".
 
També en tinc d'altres com "Si rentes el cotxe, plourà".... però els deixo per un altre ocasió.
 
La setmana passada (6a del meu entrenament), entre feina, i una mica de mandra, vaig decidir rebaixar les hores de pedal/córrer entre setmana, i intensificar-les el cap de setmana.
 
Me plantava al divendres amb molt poques hores de rodatge, així que, vaig mirar de canviar les cobertes ja que les que portava estaven a les últimes, i preparar un bon cap de setmana de bici.


Havia previst fer un parell de tirades llargues. Dissabte per la part de la costa, i diumenge per la part muntanya.
 
Però, igual que passa amb la torrada, dissabte es va aixecar plovent. Tot just vaig poder pedalar dos horetes, i evidentment vaig acabar moll com un "ànec".
 
Diumenge, la previsió era sortir acompanyat, però només sonar el despertador, vaig començar a rebre missatges de cancel·lació... plovia.
 
Vaig estar una bona estona esperant una treva del temps, però no arribava. Així que vaig decidir fer una visita als pares, i aprofitar-me de la màquina infernal de la meva mare... la seva el·líptica.
 
La vaig maltractar durant una hora, però no hi havia manera de fer-li treure el suc... no pujava de pulsacions. Era com anar a caminar....

 
 
Així que em planto a la 7a setmana amb molts deures per fer. M'aprofito del rodet tot el que puc. Surto a rodar a migdia, tots els dies que la feina m'ho permet.
 

Inclús empalmo sortida a migdia amb la de carretera, i nocturna amb la btt, que val a dir, va ser una mica accidentada, enganxant-me en un corriol, i fent el "Superman", amb el balanç d'un cop al quàdriceps amb la potència, una raspada a la zona del bessó, i la maneta del fre trencat.


Me planto amb els deures de la setmana fets, però me faltava recuperar els de la setmana passada.
 
Dissabte m'axieco adolorit. No se si és la ressaca del primer sopar que vam fer els integrants de l'ABR, o els cops de l'aterrada de dijous. Així que intento fer una ruta suau per reservar forces per la de diumenge. 65 quilòmetres lluitant contra el vent, que vol dir, pujar un bon port, el que anomeno, el port invisible. I a sobre cometo un gran error, no menjar el que hauria de menjar per tal de recuperar forces. La veritat és que no tenia ganes de menjar després del gran esforç... no se, de vegades me passa.
 
Així que diumenge, en contes d'anar amb el Club als Àngels amb la btt, decideixo fer una altre ruta amb la bici de carretera amb la Berta, en Pere, l'Alex i en Quim.
 
Va sortir una ruta magnífica, gaudint de carreteres desertes en mig de paratges impressionants, i amb un temps brutal per les dates en que ens trobem. Inclús vam fer una ruta turística per Girona. La Catedral, el Call...
 
Tornant ja cap a casa, a l'alçada de Quart (a uns 10 o 12 quilòmetres de casa), tot i que no anava molt fi durant tota la sortida, el meu rendiment cau en picat... anava be, i de cop, la suor freda, les cames que no anaven, plat petit... m'espera en Pere, i li comento el que passa, li demano que marxi amb els altres, i li comento que pararé a la benzinera de Llambilles a fer una cola.
 
Miraculosa cola... va ser pendre-me-la, i recuperar-me en instants... vaig seguir, en solitari fins a casa, amb molt bon ritme, inclús amb la intenció d'atrapar a un "Bicis Esteve" que rodava davant meu, però per senys no vaig voler forçar...
 
Acabo la setmana amb més de 12 hores sobre la bici... però content, i molt motivat. Ara a afrontar la 8a setmana, que per les previsions pinta que serà dura, dura, dura.

Famosos

 
Coneixeu la revista Ciclismo a Fondo?
 
És una revista que normalment compren al bar on vaig a esmorzar. I avui, qual ha sigut la meva sorpresa quan entro a fer el cafè, i en Xavi, el propietari, me diu que soc famós, que surto a la revista...



Fan un reportatge de l'Etape Barcelona-Andorra, i sortim en una "afotu" en Pere, l'Alex i jo, moments abans de sortir. El que passa que ens titllen de finishers, i ens vam quedar a Organyà...

Ara si, ara estem obligats a repetir-la!!!

Ocupat

   
Avui, quan feia balanç de la setmana, m’adonava que no havia parat gaire... be, res!!!
 
Dilluns. El port invisible.
Tocava sortida a migdia per carretera. Feia un fred de collons, i un vent de nassos, però vaig optar per sortir. El recorregut, el de sempre, ultimament. Coll de Nargó - Pla de Sant Tirs. Cap al Nord, la sensació és d’estar fi, rodant molt a prop dels 40 per hora, però al girar per tornar... collons!!! Per mantenir la mitjana m’he d’exprimir, sense passar de les maleïdes 140 pulsacions... en moltes ocasions he de pedalar aixecat sobre la bici, marcant, el GPS, 0% de desnivell. És el port invisible.
 
Dimarts. Fent el hamster.
Tocava sortir a córrer, però unes molèsties al maluc me fan optar per una sessió de rodet. La veritat que li estic tornant a agafar el gustet a aquesta màquina infernal. Això si, planifico l’entrenament abans de pujar a la bici com si fos una sessió d'espining. Només me fa falta coordinar la música (eps, se m'està acudint una idea)... 10 minuts per sota del 60%, 7 minuts al 75%, 3 al 60%... unes muntanyetes ruses...
 
Dimecres. Aprofitant el dia.
Fa un dia maco, no hi ha boira, tot i que fa fred. Aprofito per fer una sessió a l’exterior. No tinc gaire temps, així que enfilo cap a La Seu i torno. Ni vent, ni fred... dona gust sortir. Per un altre dia deixo una investigació pendent: Oliana-Peramola...
 
Dijous. Runing.
Temperatures superagradables, que conviden a esvair-se per la muntanya sense cap alegria (cardiaca). Les molèsties del maluc continuen, però són això, molèsties.
 
Divendres. Revissió.
Cada cert temps, s’han de revisar constants per veure l’adaptació... tot correcte, amb xifres que esperonen. Tot i això, entre l'escalfament, i tot, una bona estona pedalant, i una bona suada.
 
Dissabte. Tirada llarga.
He decidit, intensificar les meves sortides els caps de setmana, per tal de baixar la càrrega durant la setmana, ja que me provoca molt estrés. Així que agafo la bici de carretera amb la intenció de fer tres horetes. Sense cap rumb prefixat, vaig enllaçant carreteres que m’agraden, Caldes, Sant Andreu Salou, Riudellots, Vilobí, Salitja, Estanyol, Anglès, Bon Matí, Llorà, Sant Gregori... es fa tard, i poso la directa per carreteres més “transitades”. Quasi 90 quilometres i 1000 metres de desnivell... al 70%.

Motivació extra


Diumenge. Esbarjo.
És el meu dia lliure. Puc fer el que vulgui... be, sense passar-nos.
 
Aprofito que la gent del Club surten a fer una ruta per Camprodon, Coll d’Ares, Molló...

7:30 Llagostera, preparant la sortida

9:30 Camprodon. Descarregant pes

Moments avans de la sortida. Que nets que hi anem.

Només sortir pica amunt.

Collons com trempa... i patina.

El temps no ens acompanya tot el que voldríem. Hi ha boira, i no ens deixa gaudir de les vistes, dels colors de la muntanya. A les pujades m’he de controlar moltísim, m’agradaria estar davant amb els companys, però toca gastar el plat petit i “nar fent”
 
Portem quasi dos hores i toca fer un avituallament. Decidim fer-ho en una antiga caserna militar on el sol se’ns presenta per primer cop en tot el dia.

Agafant forces

Festival en colors... dic, de colors.



Prosseguim fins al Coll d’Ares, on hem de fer una breu parada donat les baixes temperatures que hi ha.

Coll d'Ares... fa fred


Planegem una bona estona fins la Torre d’en Mir. És un llàstima que ens hagi atrapat la boira, les vistes s’intueixen brutals.

Planejant.


Impressionants camins


I ja tornada cap al punt de sortida. És fa tard, així que de Mollò fins a Camprodon, a tota llet, per la carretera.

Ploramiques

  
Soc un ploramiques, ho reconec. Sempre m'estic queixant. Que si fa fred per entrenar, que si fa vent, que si patatin, que si patatan.

Però també, crec, que soc positiu, i feliç de gaudir els meus entrenaments amb el comitè de savis...



... i d'un paissatge impressionant!!!


Infidel

  
D’infidel, aquest és el sentiment que experimentava quan deia que no als companys a una sortida per tal de verificar el recorregut del circuit de la V Marxa per parelles que organitza el Club BTT Llagostera. De fet, no recordo, últimament, haver dit que no a cap proposta. Ja ho he dit en moltes ocasions, soc un “tio fàcil” .
 
Vaig dir que no, ja que estic seguint escrupolosament el programa d’entrenament que vaig comentar, i no vull passar de les pulsacions estipulades. Vaig per la 5a setmana, encara estic rodant i compaginant sessions de running i rodet. Fent base, com diuen els entesos. La veritat que m’està fent valorar molt el que és l’entrenament, i crec que, això, me farà més fort psiquicament.
 
Jo era dels que pensava quan vèia algú pedalant a mig dia “Mira quina sort, pot estar fent el que li agrada”, però moltes vegades, aquestes sortides a migdia, són robades literalment a un merescut dinar, a un moment de tranquil•litat entre els problemes de la feina, o en un dia en que dintre del cotxe sembla que fa molt bon temps, però fa un vent de collons, un fred de nassos, o totes dues coses a la vegada.
 
Entrenar a l’hivern és dur. Molt dur. I és per això, que vull rendir un merescut homenatge a tots els que per algun motiu o altre, segueixen un pla d’entrenament, i el que és millor, el compleixen. Bravo!!!!
 
Us preguntareu quin és el meu objectiu. Per quin motiu m’estic “sacrificant”.
 
Ja no hi ha marxa enrere, així que ho puc explicar. Aquest any faré la Andalucia Bike Race. La Cape Epic “europea”. És una proba d’una setmana, que consta de cinc etapes marató i una contrarellotge, i en la que es competeix per equips.
 
 
El recorregut, tot i que encara es desconeix, és d’uns 400 quilometres i uns 12.000 metres de desnivell, si fem cas a edicions anteriors.
 
Evidentment, l’objectiu és, acabar-la, acabar-la be, no fer gaire nosa a la meva parella, i gaudir dels territoris de Córdoba, Jaen i Priego de Córdoba. Són com unes vacances, tot i que dintre de la infraestructura d’una gran cursa per etapes, i compartida amb els grans d’aquesta modalitat del ciclisme, els pata negra.
 
Amb tot aquest rotllo, només vull demanar perdó als meus companys de sortides habituals, per les que no pugui fer amb ells. (Pels pals que us fotré més endavant, ja ho faré en un altre moment!!!).
 
També donar les gràcies a la meva parella ciclistica per pensar en mi a l’hora de formar l’equip. Daaaale!!!
 
Moment inscripció
I com no, a tots els que m’heu donat mostres de suport al assabentar-vos de la meva decisió.