Diuen que a la vida s’ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Jo afegiria, córrer el Marató dels Monegros.
Tot va començar divendres a les vuit i pico del vespre quan vam quedar per carregar les coses a la furgo, ja vam començar a xerrar de estratègies, terreny, temps de cursa, pluja, fang... vam tallar la conversa, ja que havíem de fer moltes coses encara, i descansar, sobretot descansar.
Dissabte, a les 5:20 sento un motor a la porta de casa, no podria ser una altre que en Pere, que me venia a recollir, carreguem ràpidament unes cadires, les bosses i els estris de muntar en bici, i cap a Seriñena.
Aquí comença una sessió d’abdominals d’unes 4 hores en la que ens fem un fart de riure, amb les imitacions d’en Dani, els calçotets d’en Pluto d’en Quim, les màquines dels peatges que no s’enteren quan els hi dius “no vull pagar”, i que al final vam acabar tots, fent la coreografia de las serebro. (Gràcies Dani, sense aquest video no hagués sigut el mateix)
Mara meva quin viatge més curt.
Arribem i ens fan aparcar en una zona una mica allunyada de la zona d’acampada, on en Josep i en Dani ens han reservat un lloc, ja que han fet nit allà en una autocaravana. Xerrem amb uns agents de protecció civil, i s’enrotllen explicant-nos com arribar sense que ens cridin l’atenció.
Ens instal·lem al forat que ens han reservat, tenim uns veïns supersimpàtics que de seguit comencen a xerrar amb nosaltres... muntem les bicis, col·loquem els dorsals, quan arriba el grupet d’en Joan Babot, explicant-nos que ahir a la nit, mentre sopàven els hi van robar la bici... uns S-Works valorada en uns 6.000 €. Una gran putada, però al final la policia va recuperar-la abans de la cursa.
Anem a estirar les cames pel recinte firal... ens crida molt l’atenció les vedelles que estan fent per l’últim avituallament, la col·lecció de bicis Orbea, i algun stan més.
Jo me quedo pensatiu, imaginant com ha de ser la recta de sortida, ara buida, amb més de 4500 corredors a més de 100 pulsacions, esperant la sortida.
Anem a dinar, improvisem un menjador entre les furgos resguardats del sol, seguim riguent, riguent, i riguent. És l’únic que me fa mal, la panxa de tant riure.
Anem a fer un cafè, i ens trobem a en Pujolar i en Jordi, que han vingut pel seu conte, una estona xerrant i ens anem a vestir.
En Dani i jo, comencem a donar voltes per la zona, una mica per comprovar l’estat de les bicis, i una mica per mirar de trobar a en Toni i en Josep que han vingut amb autocar. Els trobem i fem petar una mica la xerrada, els nervis es comencen a notar. Noto la bici molt rígida, m’he passat amb la pressió dels neumàtics, intentat aconseguir millor rodadura, però m’estimo guanyar comoditat i trec una mica d’aire. Ja està tot a punt...
Ens fiquem a la graella per un lateral, aprofitem el forat que deixava un bassal que no volia trepitjar ningú per tal de guanyar unes posicions i estar encara més a prop de l’avinguda principal.
Es fa etern, el pulsòmetre marca xifres a les que no estic acostumat... l’excitació, els nervis seran els responsables... seguim amb les bromes, les imitacions, i la veritat que funciona, començo a relaxar-me. Xerrem amb un noi de Capellades que ens fa un lio amb el color de les marques que s’han de seguir... jo al final li dic que segueixi a la gent... amb 4500 bikers, segur que no se perd.
S’enlaira l’helicòpter que ha de controlar la ruta, presagi de que la sortida és imminent, l’excitació és màxima, en aquestes que un espiquer intenta animar la graella, però el que volem es que ens donin la sortida i no li fem gaire cas... i gas!!!
La pell de gallina, sentint tots aquells clics de les cales, calant en els pedals. De seguit ens fiquem en la línea principal, molta prudència fins que sortim de l’arc i comencem a circular pels carrers del poble... novament la pell de gallina, sentint els crits d’ànim de la gent que esta veient la sortida... me passa en Pere i me crida, me poso a roda d’ell, uns segons més tard passa en Quim, però el seu ritme és “inseguible”.
Amb en Pere fem els primers quilometres, amb molt de cura. Acceleracions a tope, frenades quan es creua el de davant... les poques vegades que podia mirar el pulsòmetre veia xifres molt per sobre de les que estic acostumar a portar, i les velocitats més de bici de carretera que no pas de btt.
Quan sento algú que crida “por detrás, por detrás!!”, penso que estic molestant a algú, però no puc fer res, i el diferencial de velocitat no crec que sigui tant gran com per que freni com jo estic fent cada cop que me tallen la meva trajectòria... uns metres més endavant, un “individu” surt de la meva esquerra, i me fot una empenta, increpant-me que l’havia tallat... perdo el control (mental), i el segueixo, fins posar-me al seu cantó on entaulem una divertida conversa... quan una bassa de banda a banda del camí fa que ell passi pel mig, i jo freni per tal de passar per un lateral. Me sembla patètic la situació que vam protagonitzar, i demano disculpes a tot els que hagi molestat, però no entenc, com algú pot posar en perill la integritat física d’altres pel fet de guanyar uns segons.
Avergonyit, tinc com un baixon, m’adono que els riscos als que ens estem exposant són innecessaris, i afluixo una mica el ritme, tot i això, no perdo contacte visual amb en Pere, quan de cop... paron... una bassa de llod de banda a banda atura el pilot, veig la profunditat de la mateixa quan passen uns quant corredors, i decideixo passar pel lateral, crec que és el més intel·ligent per conservar la mecànica fins al final. Veig a en Dani que passa pel mig de la bassa, i quan surto de l’embús me proposo atrapar-lo.
Comença un tram més tranquil, on la gent ja va més ordenada, on és factible avançar i ser avançat... es roda molt depressa, veig al pulsòmetre xifres que m’esgarrifen, però he decidit donar-ho tot, i si peto, peto...
Arribem al primer avituallament, quasi ni m’he enterat, no veig a ningú conegut, cosa molt complicada amb tota la gent que hi ha... porto un parell de barretes, porto un parell de gels, pastilles d’isostar, el camelback a tope, i el bidó ple d’isotònic, i decideixo passar-me’l.
El ritme és rapidíssim, i començo a parlar amb un noi de Sant Celoni... les cabres del Montnegre, me sembla recordar la inscripció del seu maiot, durant la cursa, ens anirem avançant mutuament en moltes ocasions... m’enganxo a un noi amb un maiot de HJP per que em porti durant una estona i recuperi una mica les forces, quan li vaig a fer un relleu, és queda... intento recuperar-lo, però no pot seguir-me... segueixo tirant tot el que puc.
Vaig prenent una pastilla cada hora aproximadament, i me marco un ritme per beure, cada 5 minuts un glop...
Arribo al segon avituallament, i decideixo saltar-me’l, aprofito per prendre un gel. Segons l’altimetria ara comença un tram de pujada molt llarg i s’ha de tenir energia... el ritme baixa estrepitosament... molta gent parla de pàjara, de baixada de rendiment, jo prefereixo parlar de pujada exigent... afrontar aquesta pujada quan has estat rodant a 30 i pico per hora el cap te fa pensar en moltes coses, a més si hi ha gent que puja com un tiro, encara te dona per pensar més i més.
Veig molta gent amb problemes de transmissió, cosa que me fa pensar que el no haver passat pel mig de la bassa, ha sigut una decisió encertada. Trobo als esquenapelats de l’escala, i fem una mica de broma.
La pujada es fa eterna, però com tot lo bo es fa esperar, arribem al quilòmetre 70, on comença un tram de baixada, me deixo anar, assolint velocitats d’infart, aprofito per relaxar una mica les cames, les plantes dels peus me fan mal, avanço moltes posicions, quan de cop arribem al avituallament.
Decideixo parar. Està molt ben assortit, hi ha unes coses que semblen com uns bocates de patè de tonyina, coca de poma, begudes energètiques... localitzo un parell de talls de síndria, i mig plàtan, i torno a la bici... els menjo tranquil·lament, i torno a pujar a la bici.
Comencem a enfilar una pujada més curta que l’anterior, però amb una pendent mitjana superior, com abans soc avançat per molta gent, i avanço a molta gent... me crida l’atenció molta corredors amb problemes musculars, gent que es queda “electrocutada” al ben mig de la pujada, immòbils amb un dolor brutal. Les bores dels camins cada vegada són més plens de gent amb problemes musculars, les cares desencaixades els delaten.
Intento seguir el meu ritme, quan un noi me demana la situació del proper avituallament, me comenta que va petat, li demano que aguanti una mica, que de seguit arribem, i el deixo. Als pocs minuts el veig lluny.
Com m’ha funcionat el tema de la síndria i el plàtan, al anterior avituallament, repeteixo. A tot això, la meva rutina de pastilleta d’isostar cada hora, i glopet cada 5 minuts m’ha funcionat molt be.
Queda afrontar l’últim tram de la cursa. És un trencacames dels durs, però m’agrada molt, aprofito la inèrcia de les baixades, per fer part de les pujades... la clau era tenir la força necessària per afrontar l’ultima part dels petits repetxons que anaven trobant... potser és la part que més he gaudit, tot i que comencem a trobar gent de la mitja marató que van a un ritme molt lent...
Tornem a la bassa de llod de banda a banda del camí que havíem creuat pel lateral al principi de la cursa, i m’adono que tornarem pel mateix camí que vam venir... recordo que és molt rodador, i ja no reservo, ho dono tot. La meva altimetria marcava 113 quilometres, però superat aquest, veig que són més, això fa que hagi de dosificar els últims quilometres, amb l’afegit del plugim que comença a caure...
Arribo a meta, veig els 5:41 a la pantalla, no se fer el càlcul del temps previ a passar per l’arc i poder-ho descontar, però m’és igual, el meu objectiu era acabar o si més no fer unes 7 hores, i l’he millorat amb escreix.
No veig a ningú, i havíem acordat deixar les bicis a la furgo, dutxar-nos i trobar-nos novament a la furgo per anar a sopar. Només veig la bici d’en Quim, i començo a pensar que els meus companys han tingut algun problema... agafo la roba per anar a la dutxa, i apareixen tot riguen i contents... m’alivia, i començo a tenir curiositat pel seu temps, en Quim a fet un temps molt bo, en Pere ha entrat uns minuts davant d’en Dani, i en Dani, uns minuts davant meu... crec que hem fet un bon paper!!!!
L’aigua de la dutxa surt molt freda, que sumat a la pluja que ha caigut els últims minuts, i la destemplaça que portem, desaconsella dutxar-nos. Amb ampolles d’aigua que portem a la a la furgo ens netegem com podem, i ens vestim per sopar. Trobem a en Josep i en Dani que han fet la mitja... estan molt forts!!!!
Fideua i carn rostida és el menú. No tinc gens de gana, però m’obligo a menjar una mica de fideus, només tinc son, estic mig atontat barallant-me amb el telèfon, que donada la gran quantitat de gent, no funciona be.
Esperem a en Toni i en Josep. Han arribat i també han fet un bon paper. Donem un vol i trobem molts coneguts. Conec a en Gerard dels Desfrenats, xerrem una estona, és igual com me’l imaginava... el teu bloc te descriu perfectament!!!
Tenim noticies d’en Pujolar i el seu company, els hi ha enganxat la pluja que s’ha convertit en una trampa amb el fang, i estan gelats de fred. M’esgarrifo veient arribar gent totalment plena de fang, glaçats, i sense poder prendre una dutxa calenta. A més, es comença a racionar el menjar... organitzar una cursa amb 6000 “persones” no és el més correcte, si no és que tens capacitat per fer-ho.
Tornem a la furgo, col·loquem les bicis a lloc, carreguem tots els trastos, ens acomiadem, i enfilem cap a casa... en Quim ens fa una dissertació dels cronometratges de les curses, quin fart de riure, només mel imagino amb els calçotets d’en Pluto... rises, més rises.... i cap a casa... fem una petita parada per agafar forces i de la resta ja no se res més... hi ha una nebulosa entre Agramunt i Martorell al meu record. La son va poder amb mi!!!
Crec que ha sigut una experiència bestial, molt enriquidora, i que ha confirmat que tinc uns amics que no me'ls mereixo!!! Gràcies nois!!!
La bici m’ho està donant tot!!!!
P.D. Si has aribat fins aquí, hi ho ha llegit tot ets digne d'admirar!!! Quin totxo m'ha sortit!!!
Entrades
