Quasi un mes sense escriure res al Blog...
He de reconèixer que l'abandonament a l'Andalucia Bike Race me va deixar una mica tocat. Me va fer pensar una mica en si valia la pena tant sacrifici fet. Me va fer pensar, en les sortides que havia evitat fer amb els meus companys per tal de complir amb l'entrenament plantejat. Me va fer pensar, en definitiva, si el que havia fet, era el que volia fer... finalment vaig arribar a la conclusió, que el que volia era gaudir del que feia, i treure-li un profit al fer-ho, i crec, que amb el que havia fet, no vaig gaudir totalment... molts dels entrenaments eren obligacions dins d'un calendari establert, i que ara, amb el pas del temps m'he adonat que no és el que vull fer.
Així dons, i com diuen que caure està permés, i que aixecar-se és obligatori, me vaig marcar uns objectius propers, amb els que motivar-me de nou a agafar la bici, i gaudir de les sortides...
Primer de tot la brevet 200 que organitzava el CC Granollers... es roda per les nostres carreteres, i sempre és un al·licient, seria un bon entrenament de fons.
Un segon objectiu era fer la Conca del d'Aro, una marxa, que te fama de divertida i tècnica, que no se per quin motiu (poder massa d'hora en el calendari), no l'he fet mai. L'objectiu que perseguia amb aquesta participació, era veure el meu estat de forma dintre la classificació, i treure del fantasmes del meu cap.
I tot això, juntament amb un programa d'entrenament per sensacions (on sortiria quan ho necessites, on sortiria a pedalar una mica escoltant el cos, i deixant de banda el pulsòmetre, i altres histories), era per assolir l'objectiu més important dels tres que m'havia plantejat. La Marató dels Monegros.
Be. Tot això era la teoria, escrita sobre un paper. La realitat ha sigut una altre...
La sobrecarga lumbar que me va deixar fora de l'ABR, sembla que es va trobar molt còmoda amb mi, i va costar una mica bastant desfer-me d'ella... tot i això, alguna sortida va caure... principalment per carretera i rodant.
El mateix dia, que el mal d'esquena marxava, es presentava un de nou... comencen unes molèsties a l'orella. Així, que "escoltant" al meu cos, i veient que la climatologia no acompanyava, vaig decidir no afrontar el que m'havia marcat com a primer objectiu, i participar a la sortida amb la mainada del Club Btt Llagostera, que vaig allargar rodant una mica per les Gavarres, amb en Salip de Cassà.
Vaig aprofitar que tenia uns dies de vacances, per intensificar les sortides. Així que entre molèstia i molèstia a l'orella, vaig corre contra mi mateix l'Open BMW de l'hivern passat, amb el resultat d'una "pàjara" de tres parells de nasos que me va fer enfilar cap a casa, just quan m'havia agafat una avantatge considerable (coses del GPS - te una opció que pots competir amb un recorregut que has fet, o t'han deixat).
Vaig fer la meva primera nocturna, rodant per les Gavarres, i intentant seguir a en Dani i en Miki, que estan molt forts.
I tanco la setmana, sortint amb el Club per fer la ruta del Remei, que donada l'assistència "peleona" que hi havia, vam endurir respecte altres vegades.
A partir d'aquí, les molèsties es converteixen en dolor. Tot i això intento correr una estona rodejant el pantano a Coll de Nargó... dos quilòmetres i mig vaig durar... el dolor d'orella cada vegada era pitjor, fins al punt que vaig haver d'anar al metge per tal de que me diagnostiques una otitis, i que m'envies a urgències, per tractar-me-la.
Els que no hagueu passat per això, no us podeu imaginar lo dolorós que és. Quatre nits sense poder dormir, per sort, de dia el dolor s'esmorteïa i podia descansar una mica, però va ser horrible.
Un cop l'antibiòtic, i els antiinflamatoris van fer efecte, es va anar reduint les conseqüències de la infecció, tot i això, vaig estar un parell de setmanes en blanc, afectant al que m'havia marcat com a segon objectiu... la Conca del d'Aro.
A partir d'aquí comença la recuperació lenta, on vaig alternant sortides a mig dia, amb alguna nocturna, on acabo apajarat un 50% de les vegades que surto.
Durant les setmanes anteriors, entre els membres del BTT Llagostera, que fan servir la bici de carretera als seus entrenaments, es va anar gestant una sortida conjunta, que s'anava posposant, fins que el divendres sant, fent coincidir tots una mica l'horari es va poder dur a terme.
La ruta va ser molt rodadora, tot i que el ritme marcat per alguns membres del grup, amb moltes ganes de guerra, va ser durillo. Al final van caure quasi 95 km, i 800 m de desnivell, que sumats al ritme alt que es va imposar, donen com a resultat, la segona "pàjara" de la setmana, arribant in extremis a casa.
Sense poder fer cap sortida pel temps plujós imperant, i unes molèsties intestinals fruit, crec, per l'ingesta d'un gel per combatre la "pàjara" de divendres, ens plantem a diumenge, on entre tots, convencem a en Toni, per tornar a sortir, després d'un paron de tres mesos. La primera intenció era pujar al Puig d'Arques, on també vindrien els meus germans, però com al final no van venir, vam decidir rodar una estona per les Gavarres... En Pep, havia buscat una alternativa per fer la ruta de l'aigua de Can Vilallonga, baixant del Puig, però que vam adaptar perfectament.
He de reconèixer que me va anar molt be aquest canvi de plans, donat que estava molt fotut de la panxa..
Dilluns havia quedat amb en Dani per fer alguna cosa amb la bici de carretera, o per sortir a córrer, i vaig haver de desistir, pels dolors, primer, i pel temps segon...
Ahir, encara amb molèsties, vaig tornar a l'ataque, amb nocturna i prenocturna amb la intenció de preparar en un temps record, el tercer dels meus objectius... uf!! Que malament que ho passarem!!!
No volia acabar aquesta crònica sense comentar, que, comença la lliga de duatlons "Terra de segadors". Imagino que esteu assabentats donada la pallissa que estant donant els seus organitzadors per les xarxes socials. Be, al que anava... només voldria encoratjar als participants d'aquesta lligueta, dintre dels quals es troben amics i membres del club, i desitjar-lis molt bona sort de cares a aquesta nova etapa per ells, que espero sigui molt gratificant.
Apa, a veure si la propera crònica no trigo un mes a fer-la i puc deixar de plorar!!!
Entrades
