Inconscient

  
Segons el diccionari, el significat de la paraula inconscient és:

"S'aplica a la persona que té o mostra una gran manca de criteri, seny i cura en les seves accions: és un inconscient: fa les coses a la babalà i sense pensar. imprudent. "

Dons així és defineix l’actitud que he pres aquesta setmana... us explico:

Ja fa dies que vam planejar fer el Marató de Cap de Creus. És una sortida d’uns 72 quilometres i 2.100 metres de desnivell... no la puc considerar una sortida normal, però tampoc és una bestiesa. A més, tot i que hi haurà classificacions, no és competitiva, i el fet de fer-se en equips fa que estiguis més acompanyat i recolçat... més aviat m’ho plantejo com una sortida exigent i molt i molt maca per l’entorn.

Però fa uns dies que sona una cantinella a la meva orella... Marató dels Monegros.... Marató dels Monegros... és en Dani, el meu fidel “escuder”, que no para de repetir una i altra vegada aquesta cançoneta.... els coros els fa en Pere... cada vegada que pot... zas Marató dels Monegros... us ho imagineu? És un cantant de havy amb grenyes!!!

M’informo una mica, i es tracta d’una cursa, aquesta si, de 119 km, al ben mig del desert dels Monegros, amb 3.000 participants aixecant pols a tope, i pedalant per pistes a tota llet a "maricón el último". Com diuen alguns... territori 29ou (com si no costés pedalar igual!!!)

Al final decideixo participar, prenent-m’ho com un repte personal... no vaig a fer temps, si no que l’objectiu és acabar.

És a la setmana següent de la Marató de Cap de Creus, així que seran dues setmanes molt i molt intenses...

D’aquí be una mica la meva actitud... inconscient, això és el que soc, al deixar-me embolicar en aquesta “aventura”... però no soc l’únic... a part del Dani, vindrà també en Pere, Josep G, Dani G., Toni P., Josep P.... uf!!!

Be, com veig que això va seriosament, decideixo començar a “entrenar” una mica, intentant recuperar el nivell perdut respecte als meus companys...

Així que dissabte, després d’un matí assentat davant d’un profe que només anava repetit lo tontos que érem, quan arribo a casa, veient el dia primaveral que feia, menjo una mica, i agafo la bici de carretera, amb la intenció de fer quilometres... agafar hores de bici...

Enfilo cap a Girona... no hi ha molt transit, i bufa una suau brisa de cul... sense gaire esforç vaig avançant a molt bon ritme... l’agradable sensació de que el sol escalfi les cames és indescriptible... els quilometres van caient, Cassà, Quart, Girona... enfilo cap a Vilablareix, i la brisa de cul passa a ser de cares, però es compensa amb l’agradable caloreta que proporcionen els rajos de sol...

Ara ja costa una mica més pedalar... la primera gota de suor comença a caure... les primeres rampes fan baixar la mitjana estrepitosament, i per contra, pujar les pulsacions de manera irrefrenable... intento controlar el ritme, però no puc... apreto fins que fan mal les cames... La baixada de Sant Dalmai la faig amb tot ficat... crec que si fotessin un radar, els ciclistes el faríem saltar més d’una vegada... intento mantenir la velocitat, però el fregament de l’aire fa que irremediablement aquesta baixi quilòmetre a quilòmetre... Enfilo cap a Vilobí, Franciac, Campllong, Cassà, i cap a casa per berenar/dinar... m’ho he guanyat.

Diumenge havia quedat per sortir amb el Club... el planning era anar al Castell de Sant Iscle, però amb la intenció de fer la sortida assequible a tots, la faríem planera... jo havia quedat amb un company de feina que li costa arrancar, però que si te algú que li estira una mica, s’anima... al arribar, veig moltes cares noves, molta gent... 13 beteteros disposats a gaudir d’un bon dia de bici...

El meu company no ve... després d’uns minuts de cortesia, comencem a tirar... però quan portem una estona pedalant, sona el telèfon... no me dona temps a agafar-lo... és ell... ha trigat més del comte i ha arribat tard... li dic que es vagi preparant que vinc. Deixo el grup, i torno a buscar-lo... intentem atrapar al grup, però no podem... al final els trobem al Castell de Sant Iscle gaudint del moment... la veritat que el dia acompanyava molt.

Foto del grup am el castell al fons

Això són amics... torno a buscar-lo, i aguanta la rostida per atrapar al grup
La tornada, ja més relaxada, ha sigut per anar xerrant i gaudint del dia... tot i això, al arribar les cames les trobo pesades... dos dies seguit és el que te...

El castell encara en peus...

Tornada plàcida

He notat, que després de unes bones rostides amb la bici, me va molt be, estirar les cames caminant... a més, també me va molt be per posar les idees en ordre, així que després de dinar suaument, agafo les bambes, i començo a caminar sense rumb... tres horetes després arribo a casa totalment conscient de que soc un inconscient...

Queda un més, així que hauré de fotre-li canya... necessito hores de bici... molta cardio... però a l’hora també necessito temps per acabar el projecte, l’anglès... necessito temps!!! Soc un inconscient!!!!

Per cert... cada cop estic més convençut de que amb en Dani (el meu fidel escuder), hauriem de intercanviar els papers... no tant sols per que l'escuder és grasonet (je, je, je), si no per que el que està boig és el Caballer!!!

3 comentaris:

Dani ha dit...

Marató dels Monegros, marató dels Monegros, marató dels monegros... ah ja estem apuntats dorsals 2695 i 2696. Per cert Jordi, no sents una veueta dient Conca del Daró, Conca del Daró, Conca del Daró... ja,ja,ja.

Gerard ha dit...

Efectivament.. INCONSCIENT...
tranquil que no estas sol !!!
si vols allargar l'estat d'inconsciencia el següent cap de setmana hi ha el Terra de Remences.
A veure si ens veiem per aquests deserts !!!

Jordi Marina ha dit...

- Dani: Conca del Daró!!!! Conca del Daró!!!
Preparat que diumenge treure'm la "carbonilla"

- Gerard: Me vols matar!?!?!? Vols dir que amb tanta gent ens veurem? Una abraçada!!!