al 70%

   

Fa dies que no explico cap aventura. De fet, fa dies que no visc cap aventura. Últimament, la meva vida esportiva s'ha tornat monocolor... 

Fa tres setmanes que estic seguint un programa d'entrenament. Si, jo que soc anti... antitot, ara estic sortint de manera programada, i amb una pauta. Les meves principals aliades són la Giant (bici de carretera), les bambes, la carretera de Coll de Nargó a la Seu d'Urgell, el rodet, i un circuit (tontodrom) a la vora del pantà d'Oliana. El principal enemic, el pulsòmetre... no haig de passar del 70% de les meves poblacions màximes.

Però l'altre dia, després de la sortida per mainada que organitzava el Club, me van comentar que els de Bicicletes Tope, organitzaven una sortida que anava de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols, seguit, més o menys, la ruta del Ferro, i el Carrilet. M'hi vaig apuntar sense pensar-ho... m'agraden aquestes animalades.

La setmana passada, amb tot previst, es va anular la sortida pel mal temps. Se n'esperaven pluges torrencials, inundacions... al final res... quatre gotes. 

Aquesta setmana, tot i preveure forts vents i una baixada important de les temperatures, la cosa tirava endavant, així que a les 6 del matí de diumenge passava a buscar-nos un autocar per anar fins a Ripoll, on començaria la nostra aventura.

Només baixar del bus el fort vent aguditzava la sensació de baixa temperatura... res, que fotia un fred de collons!! Muntem tot, i a pedalar!!!

Jo m'ho prenc com un entrenament més, controlant l'esforç en funció de les pulsacions. Rodem una bona estona per un camí de llambordes a bon ritme fins arribar a Sant Joan de les Abadeses, on agafem la carretera per fer el port de Santigosa, evidentment, al 70%.

Un cop a dalt, reagrupament, i baixem cap a la Vall de Vianya per camins i corriols (o semicorriols) molt divertits. S'han d'obrir un parell de pastors elèctrics, s'ha de passar una baixada, una mica tècnica, plena de pedres, però molt divertida, on els piques entre en Miki, en Dani i un servidor han sigut divertidísims.

Un dels companys comenta que és el seu primer dia que va amb cales, i, mig en serio, mig en broma,  li pronostiquem caiguda... i així ha sigut, al arribar a un punt de reagrupament, just passar un riuet... patapam!!! al terra!!! No s'ha fet res, i ens ho prenem amb sentit de l'humor...

De la Vall de Vianya, fins a Olot, s'ha rodat a velocitats de vertigen per pistes i carreteres. Aquí ens espera la furgo escombra, i aprofitem per menjar alguna cosa.

I ara si, comença l'exprés... dic el carrilet... no se a que velocitat anava el tren en aquella època, però avui s'ha baixat moooolt ràpid. Al Pasteral decidim fer una parada per tal de menjar alguna cosa i reagrupar-nos, ja que no tots poden aguantar el ritme dels de davant.

Del Pasteral a Girona, és una zona no molt agradable, on rodes molta estona al cantó de la carretera, i totalment desprotegit del vent, amb el que s'ha convertit (com sempre) en una de les zones més dures de tot el recorregut.

Abans d'entrar a Girona decidim anar al Centre Bike, on ens esperen per fer un avituallament. De totes maneres, molts acaben amb les existències de la furgo-escombra (redbul, glucosa, codony...)

Al Centre Bike ens fotem un entrepà, unes birres, i a seguir pedalant. Collons!!! Es foten a davant els del Tope, i a tirar... tinc problemes per no arribar al 70%, però aguanto fins a Llagostera, on parem a deixar les nostres coses. Girona-Llagostera en 50 minuts, no està malament. 

Fa estona que xarrem entre nosaltres. Volíem arribar a Sant Feliu, però no ho tenim clar. En Dani, el principal instigador de la idea, va tocat. El Redbul, el codony, el bocata, juntament amb les dues cocacoles que s'ha fotut, no se si li han donat ales, o que, però al arribar a Llagostera decideix que seguim... 

Sense esperar a ningú, els 7 o 8 que anem a davant, enfilem carrilet cap a Sant Feliu a tota llet... ens plantem en un pis pas. Jo he de parar a fer les meves necessitats, i aprofito per fer-ho abans d'entrar a la població i perdo l'estela dels nois... aprofito per prendre un gel, ja que me costa seguir el ritme, i arribem a Sant Feliu... objectiu assolit.

Ara queda el més dur... tornar cap a Llagostera!!! I així ha sigut... he petat!!! He petat com feia temps que no petava!!! Més de 130 quilòmetres al grup de davant, marcant el ritme, i en els últims 20 peto!!!

Res, que la tornada ha sigut dura, dura, dura!!! Ni gels, ni barretes, ni res... piiiiiim, paaaaam... piiiiiim, paaaaam, uf que dur!!!

Tot hi això, ja tenim una altre aventura per explicar... més de 150 quilòmetres, més de 1.300 metres de desnivell positiu, moooooolt bon rotllo entre tots els que hi anàvem, i sobretot, un tracte exquisit per la gent del Tope, i els Manel's que sembla ser que eren les "almes maters del cotarro".

Ara toca seguir pedalant i corrent en blanc i negre!!! A veure si li podem posar una mica de color!!!

ABR

   

No se si esteu al cas de l'informe de la USADA. De tot el merder que hi ha al ciclisme professional, respecte al doping, on no se salva ningú.

 

Dons be, estic molt emprenyat!!! Molt emprenyat, ja que me sento enganyat per una colla de tramposos i mentiders, que no haurien de pujar a una bici mai més.

De moment, he trobat un vídeo promocional de la Andalusia Bike Race (ABR), per si algú es vol inscriure....  crec que els que hi van, pedalen nets (vull dir sense dopar-se, ja que crec que es dutxen cada dia).

De nit...

 

Ja fa més de quatre anys que vaig començar a sortir de nit.

Primer amb un frontal, amb el que anava amb moltísima tensió, donat que no veia més de dos metres davant meu. Després van venir llums de veritat, amb la que t'atreveixes amb tot. Ara tornem al frontal per córrer per la muntanya.

La família, els companys, es pensaven que estava petat. Sortir de nit amb temperatures sota cero....

Poc a poc, la nit va obtenint adeptes. Qui la proba s'enganxa...

Sortir de nit és màgic!!! Sol, o millor acompanyat. En bici, o a peu. Intensifica els sentits, entres en "transit" (trance). Fins i tot sortir a córrer amb lluna plena i sense frontal... indescriptible!!!

La satisfacció d'arribar fora d'hores a casa, i sentir-te un "bicho raro" no te preu.

Flow in the night!!!!

L'Express Guinó

 
M'han passat aquesta foto... "grande Guinó"

Daaale!!!

Gràcies Manel!!!

Pell de gallina

  

Veient aquest vídeo se m'ha posat la pell de gallina.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i amb aquest vídeo, us podreu fer una idea de com ho vam passar a l'Etape.

Per un cop a la vida - Marxa cicloturista l'Eix

  

Tinc molt clar, que quan es posa davant teu una oportunitat única a la vida, s'ha d'aprofitar.  

Això vaig pensar, quan un cop, dinant a la feina, va aparèixer el "rumor" (o noticia sense confirmació), de que es faria una pedalada que recorregués l'Eix Transversal abans de la seva posada en servei.

La noticia és va confirmar, i la presencia de personatges il·lustres, com en Miguel Indurain, Àngel Edo, Melcior Mauri, Àngel Mullera, Carles Verona, David de la Cruz, els paralímpics Juanjo Méndez i Raquel Acinas, també. S'havia de trobar un forat sigui com sigui i aisistir-hi.

Així que, encara cansats, després de les últimes aventures (La Tondo, i la BCN-AND), vam decidir, en Pere i jo inscriure'ns. 

Divendres, recullo dorsals, i maiot.

Dissabte a les 4:30 en Pere me ve a buscar. Agrair a l'Alex la seva inestimable col·laboració,  ja que s'ha emportat la furgo de tornada. Gràcies Alex.

Durant el viatge, el moviment de treballadors, posant-nos, literalment, la carretera era remarcable.

Així que a les 7:30 estem a la línia de sortida per començar a pedalar. 

Sortim, amb una mica de retard, neutralitzats, fins al principi de l'Eix, on tornem a parar per fer l'acte protocol·lari.

Aquí ja es dona la sortida. Al no ser una marxa competitiva, el ritme inicial, tot i que viu, és suportable... anem tots iguals, amb el mateix maiot, i costa controlar a la gent. La meva referència per controlar a en Pere és el neumàtic vermell que porta a la roda davantera.

Durant una bona estona seguim al grup capdavanter, i tinc controlat la roda vermella d'en Pere. En un moment donat, me giro per comentar una cosa, quan... ostres!!! No és en Pere!!! He portat un ciclista a roda, equipat amb la mateixa roda vermella durant uns quants quilòmetres...

Afluixo, i l'espero... me passa molta gent, i en Pere no arriba... fa fresca, m'estic refredant, així que decideixo tirar i esperar-lo al primer avituallament. 

Començo a avançar gent, i miro de fer un grup per poder treballar junts... som unes 5 o 6 unitats, i comencem a fer relleus... entre tots, quasi enganxem el grup capdavanter, de no ser que hem arribat al primer avituallament. Aquest estava perfectament assortit. Fruita, coca (de la de menjar, eh!), xocolata, aigua, isotònic, cola... lavabos per a homes i dones. Un 10 per l'organització.

Mentre m'estic menjant un troç de coca, arriba en Pere, ara ja no el perdo de vista, i marxem. Ha estat rodant amb un grup on anava en Pep Poblet, un altre il·lustre pedalador convidat per l'organització.

Enfilem cap a Manresa, on al pla, un grup ens ofereix posar nos a roda... col·laborem en els relleus, però la feina només la fan quadre. En Pere en fa un parell i es posa a darrera, jo intento fer-ne tres, però el grup es desfà, pujant a l'Alt de Fontfreda, on cada escú puja al seu aire.

A Fontfreda ens trobem amb el segon avituallament. Entrepà de botifarra, fruita... de tot!!! També hi ha un grup de percussió, globus, molts acompanyants i familiars... està sent una festa per molta gent.

Omplim bidons, i cap a Vic... la baixada, la fem a tota llet... 

Ens plantem a Vic en un moment, i aquí fem un grupet macu amb en Pep Poblet (el saxofonista anteriorment esmentat), i una colla de nois més.

El grup es manté fins a Sant Julià, on la pujada ja fa la seva "selecció natural". Jo començo a notar-me cansat... me fan mal les cames, i m'adono que l'esforç ha set important... no és el mateix 100 quilometres on a les baixades vas recuperant, o 100 quilòmetres on a les baixades pedales a tope.

Res, que me costa mantenir la roda d'en Pere fins arribar a Espinelves... aquí me refaig una mica i arribem a l'ultim avituallament a Coll de Revell. 

Estic al meu territori. He estat tres anys col·laborant en la construcció d'aquest tram, i trobo molta gent que fa que l'avituallament s'allargui més del compte, però apareix "l'Express Guinó".

Sortim, i en Pere comença a marcar un ritme de baixada diabòlic... vol arribar a l'hora prevista 13:30. "l'Express Guinó" és com l'AVE, no pot tenir retards.

Uf.. com m'ha costat seguir a aquest animalot... ja se que roda be, però m'ha portat amb el ganxo, avançant a moltísima gent. 

 

Hem arribat a Santa Coloma en un moment... uf, quasi més ràpid que en cotxe... ara es tracta de rodar... li dono un parell de relleus, avancem a algun participant que va sol. Quan ens avança un grup de quatre, que en broma, li foten canya al que va marcant el ritme... aquest es queixa que ja no te res més que donar, que va amb l'once.... De cop, els tornem a avançar, i així fins al final, on s'ha convertit en un pique, rodant a més de 50 per hora, amb una cremor de cames que a hores d'ara encara me fa mal!!!

Al arribar un refrigeri, molt ben muntat, i a Caldes un dinar impressionant. Tres primers a escollir, barbacoa, postres de tots tipus, cafè.... només faltava el carajillo i el puro!!!

Un once per l'organització, on s'ha mimat al ciclista... no ha faltat de res, m'he sentit acompanyat tota la marxa, si no és amb les motos, amb els mossos. Els avituallaments de luxe. La sensació de rodar, rodar, i rodar... impressionant. No se... un dia únic i inoblidable.