al 70%

   

Fa dies que no explico cap aventura. De fet, fa dies que no visc cap aventura. Últimament, la meva vida esportiva s'ha tornat monocolor... 

Fa tres setmanes que estic seguint un programa d'entrenament. Si, jo que soc anti... antitot, ara estic sortint de manera programada, i amb una pauta. Les meves principals aliades són la Giant (bici de carretera), les bambes, la carretera de Coll de Nargó a la Seu d'Urgell, el rodet, i un circuit (tontodrom) a la vora del pantà d'Oliana. El principal enemic, el pulsòmetre... no haig de passar del 70% de les meves poblacions màximes.

Però l'altre dia, després de la sortida per mainada que organitzava el Club, me van comentar que els de Bicicletes Tope, organitzaven una sortida que anava de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols, seguit, més o menys, la ruta del Ferro, i el Carrilet. M'hi vaig apuntar sense pensar-ho... m'agraden aquestes animalades.

La setmana passada, amb tot previst, es va anular la sortida pel mal temps. Se n'esperaven pluges torrencials, inundacions... al final res... quatre gotes. 

Aquesta setmana, tot i preveure forts vents i una baixada important de les temperatures, la cosa tirava endavant, així que a les 6 del matí de diumenge passava a buscar-nos un autocar per anar fins a Ripoll, on començaria la nostra aventura.

Només baixar del bus el fort vent aguditzava la sensació de baixa temperatura... res, que fotia un fred de collons!! Muntem tot, i a pedalar!!!

Jo m'ho prenc com un entrenament més, controlant l'esforç en funció de les pulsacions. Rodem una bona estona per un camí de llambordes a bon ritme fins arribar a Sant Joan de les Abadeses, on agafem la carretera per fer el port de Santigosa, evidentment, al 70%.

Un cop a dalt, reagrupament, i baixem cap a la Vall de Vianya per camins i corriols (o semicorriols) molt divertits. S'han d'obrir un parell de pastors elèctrics, s'ha de passar una baixada, una mica tècnica, plena de pedres, però molt divertida, on els piques entre en Miki, en Dani i un servidor han sigut divertidísims.

Un dels companys comenta que és el seu primer dia que va amb cales, i, mig en serio, mig en broma,  li pronostiquem caiguda... i així ha sigut, al arribar a un punt de reagrupament, just passar un riuet... patapam!!! al terra!!! No s'ha fet res, i ens ho prenem amb sentit de l'humor...

De la Vall de Vianya, fins a Olot, s'ha rodat a velocitats de vertigen per pistes i carreteres. Aquí ens espera la furgo escombra, i aprofitem per menjar alguna cosa.

I ara si, comença l'exprés... dic el carrilet... no se a que velocitat anava el tren en aquella època, però avui s'ha baixat moooolt ràpid. Al Pasteral decidim fer una parada per tal de menjar alguna cosa i reagrupar-nos, ja que no tots poden aguantar el ritme dels de davant.

Del Pasteral a Girona, és una zona no molt agradable, on rodes molta estona al cantó de la carretera, i totalment desprotegit del vent, amb el que s'ha convertit (com sempre) en una de les zones més dures de tot el recorregut.

Abans d'entrar a Girona decidim anar al Centre Bike, on ens esperen per fer un avituallament. De totes maneres, molts acaben amb les existències de la furgo-escombra (redbul, glucosa, codony...)

Al Centre Bike ens fotem un entrepà, unes birres, i a seguir pedalant. Collons!!! Es foten a davant els del Tope, i a tirar... tinc problemes per no arribar al 70%, però aguanto fins a Llagostera, on parem a deixar les nostres coses. Girona-Llagostera en 50 minuts, no està malament. 

Fa estona que xarrem entre nosaltres. Volíem arribar a Sant Feliu, però no ho tenim clar. En Dani, el principal instigador de la idea, va tocat. El Redbul, el codony, el bocata, juntament amb les dues cocacoles que s'ha fotut, no se si li han donat ales, o que, però al arribar a Llagostera decideix que seguim... 

Sense esperar a ningú, els 7 o 8 que anem a davant, enfilem carrilet cap a Sant Feliu a tota llet... ens plantem en un pis pas. Jo he de parar a fer les meves necessitats, i aprofito per fer-ho abans d'entrar a la població i perdo l'estela dels nois... aprofito per prendre un gel, ja que me costa seguir el ritme, i arribem a Sant Feliu... objectiu assolit.

Ara queda el més dur... tornar cap a Llagostera!!! I així ha sigut... he petat!!! He petat com feia temps que no petava!!! Més de 130 quilòmetres al grup de davant, marcant el ritme, i en els últims 20 peto!!!

Res, que la tornada ha sigut dura, dura, dura!!! Ni gels, ni barretes, ni res... piiiiiim, paaaaam... piiiiiim, paaaaam, uf que dur!!!

Tot hi això, ja tenim una altre aventura per explicar... més de 150 quilòmetres, més de 1.300 metres de desnivell positiu, moooooolt bon rotllo entre tots els que hi anàvem, i sobretot, un tracte exquisit per la gent del Tope, i els Manel's que sembla ser que eren les "almes maters del cotarro".

Ara toca seguir pedalant i corrent en blanc i negre!!! A veure si li podem posar una mica de color!!!