Notant la pressió

 

Com si tingues un nus a la gola, aquesta és la sensació que he tingut aquesta setmana, per no pedalar el que havia de fer.

 

Després del cap de setmana ben atapait, vaig decidir descansar dilluns, i reprendre els entrenaments dimarts, intentant repartir aquest dia entre els altres. L'objecitu era sortir dimarts, dimecres i dijous, descansar divendres, i concatenar un cap de setmana semblant al anterior.

 

Dimarts la sensació de cansament segueix acusada, tot i això, faig cas omís a el que m'està dient el cos, i m'obligo a sortir. No duro ni mitja hora... a les primeres rampes pujant a Cambrils, m'adono que el cos no tira i giro cua.

 

Decideixo descansar uns dies, tot i que aprofitant la bonança climatològica jugo un partit de padel dimecres, que a més me dona una mica de confiança al comprovar que vaig recuperant.

 

Divendres, quan torno a casa, el termòmetre del cotxe, va pujant, a mida que me vaig acostant. Ho havia sentit a les noticies,  i als comentaris dels companys, la temperatura és primaveral, i només arribar, m'hi poso un culote (curt), i enfilo cap a Sant Grau a bon ritme. Las sensacions són tan bones, que decideixo baixar fins a la carretera de Tossa, i tornar a fer el port, en aquest cas, per l'altra vessant.

 

Els que me coneixeu ja sabeu que ni pujo, ni baixo, ni planejo... soc un aprenent de globero, però si que, quan pujava, pensava en la progressió que he fotut d'uns anys ensà (intent de motivació!!!), recordant la primera ascensió a Sant Grau.

 

A aquestes alçades, l'entrenament s'està fent dur, pensava dissabte quan els primers raig de llum entren per la finestra. Que si ahir vaig fer un bon entreno de qualitat i que seria millor descansar; que si els del temps han dit que faria molt de vent (tot i que no es mou ni una fulla). Be, que al final me autoconvenço per no sortir.

 

Els nus a la gola torna, la pressió és molt alta, i busco companyia per sortir a mig dia. Recordo que el meu company d'equip me va comentar, que si podria sortiria a migdia... li envio un missatge per veure si ho faria i a quina hora, i la resposta és que no sortirà... merda... dino suau amb la intenció de sortir sol, però per contra, penso que al haver dinat tant suau, agafaré un globus del grossos i no serà bo... així que me quedo a casa tirat al sofà veient a l'strava com la gent es va fotent unes quilometrades bestials.

 

Diumenge sona el despertador. L'havia posat ja que havia quedat per sortir amb la colla amb la btt. Només som en Dani, en Manel i jo... algú dels tres s'havia deixat la finestra oberta, ja que fotia molt de vent. Baixem cap a Ridaura, on estem resguardats, pugem cap a Tallades, cap a l'abocador, enfilem cap a les Roques Bessones, per baixar cap a Solius, i pujar de nou per la pista d'en Lara. Aquí el vent comença a fer de les seves... empentes de cul, empentes frontals, de cantó... aguantar sobre la bici es fa dificil.

 

Però lo bo arriba quan passem Sant Baldiri. Estem a la carena de la muntanya, i totalment desprotegits davant el vent. Buf!!! Que malamanet ho he passat. Pujant anàvem dient de pujar al Castell de Montagut, però veient el panorama, ho deixem per un altre dia.

 

Baixem cap a Llagostera, per caminets i corriols nous per mi. Alguns una mica bruts, però que de ben segur planificaré noves rutes per aquí.

 

L'objectiu del dia, la Font de la Taverna, ens la passem... be, així tenim escusa per tornar a fer aquesta ruta, però avui no era dia d'estar molt pel bosc. Vam veure mols arbres tirats a terra pel fort vent.

 

I al final birra. No com sempre, prenent el solet. Si no dintre a refugi del vent i en companyia d'altres bikers.

 

Acabo la setmana amb la sensació de no haver fet els deures, i amb molta pressió per la següent. Tot i això, he aprés la llisó i escoltaré (i faré cas) al cos.