Marató Aguilar de Segarra

De vegades ens plantegem reptes per sobre del nostre nivell. O no? De vegades preparem els nostres reptes d'una manera nefasta. O no?

Mai ho sabem fins que ho provem.

Així que me planto a final de setmana amb una càrrega d'hores de treball molt per sobre d'altres setmanes. Just el contrari del que m'havia plantejat per tal de posar-me el primer dorsal de l'any.

Carrera a peu dimarts, més de tres hores intenses de btt dimecres a la nit, rodet suau dijous, pujada a St. Grau divendres al vespre amb la bici de carretera. Així que dissabte estava fos... amb unes 10 pulsacions per sobre de lo normal, el que volia dir que alguna cosa no havia fet be.

Diumenge gran matinada, i a Aguilar de Segarra a còrrer el primer repte de l'any: la primera cursa del campionat de Catalunya de Marató. Direu: "estàs petat!!". Tot i que el meu objectiu era acabar i si podia, no ser l'últim, crec en que s'han de tenir-ne per avançar, i aquest era el meu.

Tot el viatge va ploure. La acumulació d'aigua a la carretera feia reflexionar en com estaria el circuit. Ja durant la setmana es van sentir comentaris de que havia millorat donat que feia dies que no plovia, però el circuit era un "patatal".

Recullo el dorsal, faig un cafè, i m'assabento que retallen el circuit, donada la perillositat d'un dels descens. Tot i això s'espera que el temps que emprem els participants sigui el mateix o superior al previst per l'estat dels camins i corriols. Al final hauriem de fer uns 47-48 quilòmetres.

Xerro una estona amb gent que vaig coneixer a l'ABR. Molts tornen i, aquesta cursa, els hi serveix d'entrenament.

Me plantejo sortir si deixa de ploure. I de cop ho fa. Així que a preparar-ho tot. Intento escalfar però finalment penso que ja tindré temps durant la cursa i m'estimo més quedar-me escoltant les indicacions del breafing. Ens criden a corralines. Primer els pros. Després, desconec el criteri, però jo decideixo posar-me al final. I després la popular. Tot allà dins ens mirem com si anéssim a l'escorxador a ser sacrificats... veig moltes mirades perdudes que intenten expressar aquest pensament. De fet, en un moment donat vaig dubtar, però ho tenia clar... si era allà, era per donar-ho tot.

Donen la sortida i comencem a pujar per pista... vaig be, i aguanto be les posicions. M'avancen un petit grup de la cursa popular, però aguanto el tipo tot intentant no passar-me de voltes. Pistes, corriols, més pistes, mes corriols.... m'ho estic passant be... no veig el comptaquilòmetres ja que està ple de fang, però tampoc me fa falta... m'ho estic passant be... vaig recuperant posicions, avanço a gent, me sento fort com per aguantar la cursa, tot i que el ritme no és molt ràpid. Problemes amb l'acumulació de fang en algun corriols... algun petit embús, però tot be de moment... primer avituallament... vaig be... insisteixo, m'ho estic passant be...

Arribem al desviament de la llarga i la curta... tots marxen cap a la curta... me quedo sol... encara m'ho passo millor. No he de pensar si faig nosa o me la fan. Vaig fent... pista, corriols... patinada pujant, patinada baixant... si més no, serà una bona lliçó de tècnica... llàstima que no puguis aixecar el cap de terra per veure el paisatge.

A partir del quilòmetre 40 la cosa canvia... el terreny, ja enganxifós es torna encara més, patinant a cada pedalada... a més, es van enllaçant corriols entre camps llaurats, cosa que me fa pensar en el pitjor... i al km 42 entrem en un d'aquests camps, o en segons s'acumula el fang a les rodes, al quadre, a les sabates... sense poder fer res, he d'arrossegar la bici. Portar-la a coll és impossible... pesa molt. Intento treure el fang per mirar d'alleugerir-la, però no puc amb ella. L'arrossego com puc. Ve algú de l'organització amb una moto i me comenta que va a mirar quan queda.... torna i diu que queden uns pocs metres. Estic rebentat. Porto més de vint minuts per fer 200 metres... tot i això quan surto del fangal enfilo circuit amb tota la meva ravia per tal de mirar de recuperar temps... ni paro al avituallament tot i que ens recomanen que anem per la carretera... intento seguir.

A la primera pujada la roda rellisca... no es pot avançar, ho faig a peu... es comença a acumular fang a la bici de nou... comencen a tornar corredors que anaven davant meu... no es pot avançar, me comenten... faig uns metres més i no puc. Reculo i torno per la carretera. A menys de 5 km per arribar tiro la tovallola. Me vaig prometre a mi mateix, de no fer res que no me fes gaudir sobre la bici, i ara estava travessant aquest llindar.

Mig desabut, mig content vaig analitzant la meva cursa de camí a Aguilar... no ho he fet tant malament. Tot hi això el pensar que quasi ho aconsegueixo me fa estar una mica trist. Torno el dorsal, rento la bici, i quasi me congelo a l'espera, menjo alguna cosa i cap a casa, donant-li voltes al cap per l'esforç estèril, però convençut d'haver tret alguna cosa positiva de l'experiència...