Formació continuada

   

Avui me demanaven un curset per canviar la càmera en cas de punxada...

A veure qui és capaç de baixar de 40 segons!!!

Sofà

El sofà és la peça de la casa que menys faig servir. Ho reconec... soc un cul inquiet, i no puc estar un moment tranquil. Ara, durant uns dies, crec que me retrobaré amb ell.

Us explico.

Dimecres vaig arribar d'hora de la feina al vespre, i com havia quedat per fer la nocturna setmanal, vaig decidir fer un "escalfament"... vaig agafar el carril bici direcció Girona per rodar una estona... la intenció era fer una hora i mitja, i empalmar amb la nocturna amb els companys.

Vaig intentar mantenir un ritme alegre, per tal de fer com una mena de test, de cara al Marató dels Monegros. El terrenys, que estava tou per les pluges que havien caigut, ajudava a que no es rodes fàcilment, cosa que me beneficiaria de cara als meus objectius. Tot i això, me planto a la recta després de Quart en 45 minuts i decideixo tornar.

La tornada, al mateix ritme, i amb molt bones sensacions... les cames fan mal, però és normal...

Arribo al punt de reunió uns minuts abans del que havíem quedat, adonant-me de que he anant més ràpid per tornar, que per anar... be!!

Com ja he comentat anteriorment, ha estat tot el dia plovent, així que un cop tots arribem al punt de reunió decidim pujar a Sant Grau per asfalt. No és el que més ens agrada, però si que és una bona opció per dies així.

Enfilem a molt bon ritme, davant en Dani i jo. De cop, un senglar, se'ns creua a pocs metres... la pujada d'adrenalina, juntament amb els comentaris del grup, fan que mantinguem un ritme, si més no, encara més exigent... A diferència d'altres dies, que a les primeres rampes ja me despenjo, avui vaig marcant el ritme. El silenci és la tònica, i només se sent la respiració accelerada del grup. En Dani me diu que estem pujant a 20 per hora... és el que vull... estic tensant tot el que puc... les cames couen. En Toni es despenja, mentre que en Dani i en Miki aguanten... així fins al quilòmetre 7 dels 10 que te l'ascensió fins a Sant Grau...

Una punxada a la part posterior de la cuixa, me fa afluixar el ritme... penso que és per l'apretada que he fotut, i que me recuperaré de seguit... trec el plat, i començo una ascensió més tranquil·la... m'atrapa en Toni, i m'avança... arribo a Sant Grau fotut... però arribo...

Per tornar, s'ha de pujar un quilometre, i després comença un descens vertiginós... la pujada la faig escoltant el meu cos... me fa mal la part posterior de la cuixa... crec que m'he fet mal!!!

Ja baixo tranquil·lament, més atent al meus pensaments, que a la traçada bona... no atrapo als meus companys fins arribar al últim quilometre, on m'estan esperant... en Dani arranca l'últim esprint del dia, però no puc seguir-lo... me fa mal la cuixa.

Al dia següent, descans total... no camino, no pedalo, no foto res!!!

Divendres, la colla ha quedat per fer la prospecció d'una nova ruta per tal de buscar el Puig dels Daus... han quedat a les 9, jo me'n vaig a dormir, sense tenir clar si aniré o no.

Sona el despertador i m'aixeco... hi ha una boira intensa, i la cama molesta, però no fa molt mal... decideixo agafar la bici, i acompanyar a la colla fins que pugui... me poso les sabates velles, per si això be d'un problema de posicionament de cales...

Planejant, anem be... el ritme és tranquil, i les molèsties són suportables. Però quan comencen les pujades, les molèsties es converteixen en un dolor més intens... suportable, però dolor a la fi.

De totes maneres seguim pujant fins a Romanyà per corriols plens d'arrels i xergais que fan que els cops de pedal hagin de ser concisos...

Punxo, així que parem a inflar la roda... parem al cantó de la carretera, i un noi que passa punxat amb la bici de carretera, ens demana les palanques per tal de treure la coberta... xarrem una estona... en Dani pensa que la ruta te uns 40 quilometres, jo li dic que no, que te 60 i pico... comencem a fer càlculs... no arribem, així que desistim. Decidim pujar al Puig d'Arques, i buscar una antiga mina de plom.

Arribem a Romanyà, i ja vaig endarrerint el grup, he de pujar amb molta cadència per tal de no forçar la cama... ja de cap a Font Josepa, i a les primeres rampes, els aviso de que marxo... no aguanto més. Ells venen amb mi.

Baixem a tota llet, investigant nous corriols... trobem a molta gent per aquests caminets desconeguts per nosaltres... alguns de ben macus.

Decidim baixar fins al carril i tornar tranquil·lament...

Quan arribo a casa m'adono que estic lesionat... és la segona vegada. La primera va ser un tormell que es va regirar baixant per una trialera...

Costa entendre-ho per algú que no ha tingut mai problemes musculars... no pateixo de rampes, les cames fan mal després d'un bon tute, però això és normal...

Ara toca una mica de sofà...

4 hores 9 minuts

   

Ahir envio un missatge a en Dani ja que no recordava a quina hora havíem quedat per sortir. Havíem decidit anar a Argimon per fer quilometres de cares al Marató dels Monegros... 

Alguns padrins tenien compromisos avui, així que vam decidir fer dos grups... uns que ho farien dissabte, i uns altres que ho farien diumenge, a mi me tocava diumenge.

El missatge de resposta diu textualment: "A les 7:30h. No us passeu molt que avui ho hem fet en 4:08h" El zumbat d'en Dani, dissabte s'ha fotut un Argimon a tota llet, i diumenge... repetimos, com amb les natilles!!!

A les 6:45 sona el despertador... només sento al meu cap en Chiquito de la Calsada que diu "no puedor, no puedor"... però després d'una estona... m'aixeco... uf!!! Encara me fan mal les cames de la sortida d'ahir... vaig fer 50 km amb la bici de carretera... 25 amb el vent de cul, i 25 amb el vent donant pel cul!!!

El dilema és que posar-me... jo que normalment agafo el primer que pillo... dons ostres, a primera hora fot un fred de collons, i a mig dia una calor que tela... així que com sempre que ho penso massa, l'he cagat... he passant un fret de collons a primera hora, i una calor que tela a migdia. Tot i això anava impecablement conjuntat... "antes muerto que sensillo"

En trobem el germans Pérez, en Dani, i jo. El primer comentari el temps de la sortida d'ahir... apart del fred que fot, es clar. Jo no he esmorzat gaire, ja que porto un bocata per fer a mig camí, el Toni no és coneix be el camí, així que anem fent tot conservant... ara puja, ara baixa, ara puja, ara baixa... fins que arribem a l'Esparra... aquí ja s'ha acabat el mariconejar... comencem a pujar amb tot posat... en Dani i en Josep pugen a tota llet, mentre que en Toni i jo a ritme tran-tran... al final, al ser avançats per un parell de màquines d'un Club de Sils, ens animem, i apretem una mica.

Pugem al mirador... la vista és molt dolenta avui per la calitja. Fem el bocata... el d'en Toni no se de que era, però us puc assegurar que hi ha un abans i un després a la sortida. 

Reposant al mirador d'Argimon

Primes símptomes de debilitat.

Magnífiques vistes trobareu un dia sense boira.

Algú saps per que serveix aquest mirall.

No ha donat voltes ni res aquesta roda.

Després d'alimentar-nos, i reposar una mica. Al veure que ningú ens portava una cerveceta fresqueta, decidim tornar.

Collons, m'ha costat seguir al germans Pérez, com han baixat.... fins a l'Esparra ha sigut un moment, a partir d'aquí ja tornem al territori trencacames de puges i baixes... anem encadenant camins i més camins... la roda d'en Toni està molt descentrada, i veiem que te un radi petat... fem una reparació d'emergència i continuem al mateix ritme, o pitjor... ara ja coneixen el camí, i per tant no val dosificar-se.

Arribem a la carretera de Mallorquines, que hem de seguir durant uns metres, i mentre esperem a agrupar-nos, passa un senyor amb la bici de carretera... saludo, i penso que és sord, ja que no ha dit ni mu... així que l'objectiu és atrapar-lo... està lluny, però cada vegada el veig més a prop... darrera, enganxats com unes paparres els tres companys... per que ens havíem de desviar, que si no!!!

Ja enfilem pels estanys de Sils a tota llet, quan comencem a trobar gent... per prudència afluixo el ritme.... anàvem en Toni i jo fent relleus, però en Toni segueix a tota llet... és un entrenament... al final hi ha hagut una petita "bronca" d'un senyor que portava un peazo mastín suelto,  i nosaltres... ell tenia raó per fotrens la bronca per anar massa depressa, i nosaltres per portar el gos suelto.

Res, que seguim i en un moment estem a Vidreres... una estona d'asfalt fins al cementiri, i tornem, al puja, baixa, puja, baixa... intento fotre'm per un corriol que retalla un bon tall de la pista per tal de relaxar una mica les cames, però el trobem tallat per la brancada que hi ha, així que reculem i enfilem cap a la pista novament. Sant Maurici queda enrere, i en Josep comença a animar una mica el cotarro.... ara un pique en aquesta pujada, ara un altre... en Dani ja va en reserva, en Toni comença a quedar-se als repetxons...

Llavors, recordo el missatge d'ahir a la nit... 4 hores 8 minuts... li demano a en Dani que quan temps portem de recorregut... porta memoritzat el recorregut d'ahir, i el d'avui, però fa una estimació i me contesta que unes 3 hores 45 minuts... ens queda poc, i crec que hi ha oportunitat d'igualar el temps d'ahir... així que apreto una mica el ritme, i els companys me segueixen... veig que en Dani acusa una mica l'esforç dels últims dies, i decideixo esperar-lo a pocs quilometres d'arribar... tot i això han caigut 4 hores 9 minuts... això si, crec que hem fet uns 4 quilometres menys.

Les dades. uf!!!!

El millor, com sempre, la recuperació...

Marató dels Monegros - El perfil

   

Nois, després d'un dur i intens treball d'investigació, ja tinc el perfil del marató sencer...

Territori 29ou, territori 29ou.... prou de cantinelles!!!!

Fa pinta d'uns mil metres....

El track

Inconscient

  

Segons el diccionari, el significat de la paraula inconscient és:

"S'aplica a la persona que té o mostra una gran manca de criteri, seny i cura en les seves accions: és un inconscient: fa les coses a la babalà i sense pensar. imprudent. "

Dons així és defineix l’actitud que he pres aquesta setmana... us explico:

Ja fa dies que vam planejar fer el Marató de Cap de Creus. És una sortida d’uns 72 quilometres i 2.100 metres de desnivell... no la puc considerar una sortida normal, però tampoc és una bestiesa. A més, tot i que hi haurà classificacions, no és competitiva, i el fet de fer-se en equips fa que estiguis més acompanyat i recolçat... més aviat m’ho plantejo com una sortida exigent i molt i molt maca per l’entorn.

Però fa uns dies que sona una cantinella a la meva orella... Marató dels Monegros.... Marató dels Monegros... és en Dani, el meu fidel “escuder”, que no para de repetir una i altra vegada aquesta cançoneta.... els coros els fa en Pere... cada vegada que pot... zas Marató dels Monegros... us ho imagineu? És un cantant de havy amb grenyes!!!

M’informo una mica, i es tracta d’una cursa, aquesta si, de 119 km, al ben mig del desert dels Monegros, amb 3.000 participants aixecant pols a tope, i pedalant per pistes a tota llet a "maricón el último". Com diuen alguns... territori 29ou (com si no costés pedalar igual!!!)

Al final decideixo participar, prenent-m’ho com un repte personal... no vaig a fer temps, si no que l’objectiu és acabar.

És a la setmana següent de la Marató de Cap de Creus, així que seran dues setmanes molt i molt intenses...

D’aquí be una mica la meva actitud... inconscient, això és el que soc, al deixar-me embolicar en aquesta “aventura”... però no soc l’únic... a part del Dani, vindrà també en Pere, Josep G, Dani G., Toni P., Josep P.... uf!!!

Be, com veig que això va seriosament, decideixo començar a “entrenar” una mica, intentant recuperar el nivell perdut respecte als meus companys...

Així que dissabte, després d’un matí assentat davant d’un profe que només anava repetit lo tontos que érem, quan arribo a casa, veient el dia primaveral que feia, menjo una mica, i agafo la bici de carretera, amb la intenció de fer quilometres... agafar hores de bici...

Enfilo cap a Girona... no hi ha molt transit, i bufa una suau brisa de cul... sense gaire esforç vaig avançant a molt bon ritme... l’agradable sensació de que el sol escalfi les cames és indescriptible... els quilometres van caient, Cassà, Quart, Girona... enfilo cap a Vilablareix, i la brisa de cul passa a ser de cares, però es compensa amb l’agradable caloreta que proporcionen els rajos de sol...

Ara ja costa una mica més pedalar... la primera gota de suor comença a caure... les primeres rampes fan baixar la mitjana estrepitosament, i per contra, pujar les pulsacions de manera irrefrenable... intento controlar el ritme, però no puc... apreto fins que fan mal les cames... La baixada de Sant Dalmai la faig amb tot ficat... crec que si fotessin un radar, els ciclistes el faríem saltar més d’una vegada... intento mantenir la velocitat, però el fregament de l’aire fa que irremediablement aquesta baixi quilòmetre a quilòmetre... Enfilo cap a Vilobí, Franciac, Campllong, Cassà, i cap a casa per berenar/dinar... m’ho he guanyat.

Diumenge havia quedat per sortir amb el Club... el planning era anar al Castell de Sant Iscle, però amb la intenció de fer la sortida assequible a tots, la faríem planera... jo havia quedat amb un company de feina que li costa arrancar, però que si te algú que li estira una mica, s’anima... al arribar, veig moltes cares noves, molta gent... 13 beteteros disposats a gaudir d’un bon dia de bici...

El meu company no ve... després d’uns minuts de cortesia, comencem a tirar... però quan portem una estona pedalant, sona el telèfon... no me dona temps a agafar-lo... és ell... ha trigat més del comte i ha arribat tard... li dic que es vagi preparant que vinc. Deixo el grup, i torno a buscar-lo... intentem atrapar al grup, però no podem... al final els trobem al Castell de Sant Iscle gaudint del moment... la veritat que el dia acompanyava molt.

Foto del grup am el castell al fons

Això són amics... torno a buscar-lo, i aguanta la rostida per atrapar al grup

La tornada, ja més relaxada, ha sigut per anar xerrant i gaudint del dia... tot i això, al arribar les cames les trobo pesades... dos dies seguit és el que te...

El castell encara en peus...

Tornada plàcida

He notat, que després de unes bones rostides amb la bici, me va molt be, estirar les cames caminant... a més, també me va molt be per posar les idees en ordre, així que després de dinar suaument, agafo les bambes, i començo a caminar sense rumb... tres horetes després arribo a casa totalment conscient de que soc un inconscient...

Queda un més, així que hauré de fotre-li canya... necessito hores de bici... molta cardio... però a l’hora també necessito temps per acabar el projecte, l’anglès... necessito temps!!! Soc un inconscient!!!!

Per cert... cada cop estic més convençut de que amb en Dani (el meu fidel escuder), hauriem de intercanviar els papers... no tant sols per que l'escuder és grasonet (je, je, je), si no per que el que està boig és el Caballer!!!

Esmorzar als Metges amb el Club

   
Modalitat: BTT 
Distància total: 39,06 km 
Desnivell de pujada acumulat: 726 m

Aquesta setmana ha set dura... matinar molt, intentar no perdre hores de pedal al gimnàs... res que m'he plantat a diumenge cansadot.

Quan ha sonat avui el despertador per sortir a pedalar amb la colla, he renegat mooolt, però al final m'he decidit, tot i el cansament acumulat.

Arribo al punt de reunió, i trobo una bona colla per anar a esmorzar als Metges (Sant Cebrià de Lledó). Gent que no acostuma a venir, però quan senten la paraula tiberi, s'apunten a un bombardeig!!! 

El grup apunt de començar la ruta

Iniciem la ruta, i intento avançar-me una mica per fer de reporter gràfic... collons com m'ha costat!!!

Primeres pedalades... mireu la cara d'en Dani per intentar atrapar-me... ho haveu vis!?!?!?

Res, que després la gent diu que no ve amb nosaltres per que tirem molt, però ens han fet apretar per seguir el ritme (o això, o eren els efectes del cansament de la setmana). Així que ens plantem a la Cabra Penjada en temps rècord.

Reagrupament a la Cabra Penjada

El Matxo mort, ha caigut de seguit... alguna complicació al principi, on algun s'ha barallat amb les pedres que hi havia, però tot queda solucionat després d'un crit "intimidatori" d'en Pere... és un catxondo!!!

Enfilem cap a Can Sitges amb en Sisu i en Víctor, tot comentant que aquest tram és un puja i baixa durillo... fins arribar a la baixada que comença al Cementiri dels Jueus...

La gent està petada... veuen una baixada i és llencen a tomba oberta.... o això, o és que tenen una gana impressionant... un per aquí, un altre per allà... m'estimo més afluixar, i que passin els "perillosos".

Arribem a Sant Cebrià de Lledó...

El jovent que puja mooolt fort!!!

Comença a fer calor!!!

En Fernando ha sortit abans... però ha vingut!!! Chapeau!!!!

Aquí comença l'espectacle... embotit, pa amb tomàquet, vi, ànec, senglar, seques, cigalons!!!!

Tots entaulat esperant el tiberi... mireu les cares de gana!!!

Esperant la "proteïna"

Preparant meticulosament el pa amb tomàquet!!!

Les destrosses del piscolabis... després ha vingut el plat fort, i els cigalons!!!

Després no hi havia qui arranqués...

Ara hem de tornar!?!?!?
(En Dani esta pensant: que xulo que soc, i quin culet se m'està posant!!!!)

Record de la sortida... menys mal que només es fa un cop a l'any!!!

La tornada ha sigut espectacular... amb la primera pujada fins al Matxo mort apunt de tenir un infart amb la panxa plena. 

Després hem agafat un camí que vam inspeccionar el cap de setmana passat, divertidisim, on algú ha anat pels marges per veure si hi havia espàrrecs... per sort no s'ha fet mal.

Ha estat molt be.

Improvisant

  

Modalitat: BTT 

Distància total: 43,34 km 

Desnivell de pujada acumulat: 893 m 

No sempre les coses surten com les planeges... avui havia previst una nova ruta al Puig dels Daus. Un modest puig, que amaga una grata sorpresa. Uns cristalls en forma de daus de sulfat ferros.

El fet de que part dels integrants de la sortida d'avui haguessin d'estar d'hora a casa, han canviat els plans... tot i això ha sortit una bona ruta, poder massa ràpida, però maca. Amb pujada a Romanyà, Puig d'Arques, Sant Cebrià dels Alls, on hem anat a veure el pou de glaç, i tornada per Mas Basset, Can Bota i cap a casa.

Magnifiques edificacions pujant a Romanyà

Pou de glaç de Sant Cebrià dels Alls.

Impressionant l'edificació, tot i el pèssim estat de conservació

Intractables els de sempre, que pugen a tota llet... no se que mengen aquests. Cada vegada més segur a les baixades, on ja no perdo als que van davant.

Per cert, parlant amb un grup de Sant Feliu, comentaven l'existència d'unes antigues mines a Sant Cebrià dels Alls... s'haurà d'investigar.

Incendi a l'Ardenya i Cadiretes

   

Ahir, mentre treballava, una companya de Sant Feliu, me donava la noticia: "hi ha foc a Solius!!!"

La veritat és que estava cantat. Els vents tant secs, durant tants dies, amb l'onada Siberiana, i després la Polar ho van ressecar tot, i ara, amb aquesta setmana de tramuntana, qualsevol imprudència o incident, seria catastròfica.

Quan tornava a casa, des de Llambilles és veien les flames... el cor se m'encongia. A la radio començo a sentir que han desallotjat les urbanitzacions de Font Bona, i les de Tossa. Les Masies de Can Moner i Banya Croua. La carretera de Sant Grau està tallada, i la se Sant Feliu a Tossa, també.

Les flames divendres a la nit. Foto: El Poll

Al arribar me connecto a Internet, i a través del Poll, començo a veure la magnitud de la tragèdia..

Començo a fer-me una mica la idea del recorregut del foc, i les zones afectades... Solius, Tallades, Banya Croua, La Trencada, Can Crispins... tots noms que segur heu sentit anomenar alguna vegada en aquest bloc. Llocs pels que pedalem habitualment, i que coneixem. Llocs que estimem.

Ara veig que el foc està controlat... tot i això, no deixo de pensar en si s'haurà salvat aquell lloc, si aquell altre.

Tenia ganes d'agafar la bici i acostar-me, però no crec que sigui el moment, ni crec que me deixin entrar, ni la veritat, he tingut temps.

Toca esperar per veure concretament les zones afectades, però de ben segur, plorarem quan pedalem per l'Ardenya i Cadiretes.

Ja he viscut uns quants incendis forestals. 

De petit, assitiem als bombers quan es cremava una zona propera a Can Caldes i l'estany de Sant Maurici a Caldes de Malavella. Els bombers, quan ens van veure arribar amb les bicis, ens van fotre dintre del camió, per avisar-los quan els cridessin per la radio.

Fa uns anys, al cantó de casa dels pares, vam ser els primers en arribar-hi al incendi que es va declarar al bosc, i de poc que ens quedem allà. El vent va girar de cop avivant les flames i nosaltres, que només disposàvem de dues pales per defensar-nos, vam haver de sortir corrents. Van desallotjar totes les cases del voltant, i vam passar moments de molta angoixa.

És per això, que el foc m'impressiona molt. És per això, que se, que les conseqüències del foc són aterradores. Però també se que la natura és forta, i que es recuperarà en uns quants anys. 

Fotos d'en Carles Hierro:

El plaer de conèixer nous camins

Modalitat: BTT 

Distància total: 51,26 km 

 Desnivell de pujada acumulat: 1069 m 

Índex IBP: 82 

Feia temps que no penjava una ruta nova... de fet, feia temps que no feia una ruta nova...

Avui ha tocat investigar nous llocs, nous corriols... m'ha acompanyat en Dani, que ahir es va fotre el recorregut de l'Open BMW per segona vegada aquesta setmana... està petat!!!

El recorregut previst te uns 60 quilometres i uns 1.200 metres de desnivell, tot i això, sortim a l'horari d'hivern... no fa fred, i jo vaig mooolt abrigat.

Iniciem el camí tot xerrant i trobem a l'Albert que ens acompanyarà una estona amb la intenció de baixar una mica l'espectacular sopar que es va fotre ahir.

Ja per arribar a Cassà, anem per llocs per on jo no recordava haver passat mai. Alguna casa en mig del bosc... i entrem a Cassà, on l'Albert s'acomiada de nosaltres... aquí comença l'aventura real.

Enfilem per una pista, només sortir del poble, i trobem una finca amb una serie d'escultures que criden l'atenció:

De seguit ens fiquem en un corriol a mitja "ladera" amb molt poca pendent, dels de baixar i pujar. Això si, moltes arrels travessant-lo. En un punt en que hi havia masses arrels decideixo posar el peu a terre i cony!!!! A terre!!! El que no he patinat amb les rodes, ho faig en parat amb les sabates... tela!!! En Dani me troba a terre, barallant-me amb la bici que m'havia quedat a sobre... situació còmica... però sense conseqüències.

Veient que era més perillós parar la bici que passar per sobre les arrels, m'he tirat a tota llet pel corriol, agafant algun risc que no m'agrada agafar, però gaudint com un camell...

Anem enllaçant corriols, amb petits trams de pista... estic suant com mai!!! Però m'ho estic passant teta!!!

Anem fent fins arribar a la Font de Sant Cristòfol...

Seguim corriolejant, i pistejant, fins arribar a Sant Cristòfol, on hi ha un ambient impressionant. Un fotimer de famílies fent foc, suposo, que per fer-se un esmorzar de collons...

Nosaltres seguim, sense parar, anant agafant nous corriols que ens porten fins a la carretera de Santa Paiaia. Aquí ja agafem la pista que coneixem que va al Coll de Llumeneres, però que deixarem de seguit per agafar el corriol del dia... jo diria que és un tram d'un descens, o alguna cosa així... amb rampes per saltar, tallats, etc... l'hem fet com hem pogut, i molts trams sobre la bici, tot i la dificultat del terrens.

Més pistes, mes corriols... i les forces ja anaven minvant... en Dani comenta que portem uns 700 metres de desnivell, i començo a fer les pujades en modo reserva, que encara queda molt.

Un esforç més, amb una "paret" que pujar, i arribem a la pista dels Metges, on decidim anar cap a Can Sitges i cap a casa, a tota llet, ja que era tard.

Trobem a un ciclista que semblava amb problemes, i li demanem si el podíem ajudar... ens contesta que era el "puto".... ens quedem pensant (el puto canvi?)... i al final diu, el "puto mòbil", que estava sonant, i no sabia si era important o no, i suposo que l'estava buscant ajupit a la motxilla... res que l'hem deixat amb el telèfon a la ma i hem seguit el nostre camí.

Un cop a Can Sitges, hem baixat a tota llet...la baixada de Can Darnes fins al Pla de Panedes, era confusa per mi, no se si era el cansament, o algunes actuacions que han fet, no se, estava com desorientat...

Al final a casa a la una, rebentats, però molt contents amb la ruta que hem fet... haurem de tornar per buscar la Sureda de Vallfrega, que de ben segur ens l'hem passat, en un parell de bucles que hem saltat...

Bona ruta de les llargues per anar agafant fondu...

Nocturna obligatoria

    

  

Hi ha setmanes que la sortida nocturna és obligatòria... aquesta setmana ha sigut molt dura, laboralment parlant, i s’ha de sortir si, o si!!!

Per diferents motius, dels cinc integrants habituals, només van poder fer la sortida “oficial” dos... la resta ens reenganxaríem a la “no oficial” dijous...

Al final només en Dani i jo hem pogut sortir avui... la veritat que ha sigut brutal... hem fet bona part del recorregut de l’Open BMW a Llagostera... el corriol de pujada a la zona de la Ruira és impressionant de nit... en qualsevol moment esperes la sortida d’un senglar... el ritme no pot ser molt alt, ja que no podem parar de xerrar per por a que surti una bestiola... tot i així ha estat brutal!!!

Baixar encara és més divertit, tot i que hem improvisat una mica per evitar les baixades tant i tant tècniques que només ens farien perdre temps!!!

El corriol de Font Bona a Can Crispins era interminable... noves sensacions!!!

El temps és el de menys, però ha sigut boníssim, tenint en conte la nocturnitat i traïció de la sortida.  Tot i això han caigut 25 km i 619 m de desnivell!!!

Ara piles carregades per afrontar el que queda de setmana... flow!!!