Llei de Murphy

 

La Llei de Murphy diu que: "Si la torrada ha de caure a terra, ho farà pel cantó de la mantega"

 

Dons jo he descobert un altre enunciat: "Si deixes l'entrenament per demà, segur que farà mal temps".

 

També en tinc d'altres com "Si rentes el cotxe, plourà".... però els deixo per un altre ocasió.

 

La setmana passada (6a del meu entrenament), entre feina, i una mica de mandra, vaig decidir rebaixar les hores de pedal/córrer entre setmana, i intensificar-les el cap de setmana.

 

Me plantava al divendres amb molt poques hores de rodatge, així que, vaig mirar de canviar les cobertes ja que les que portava estaven a les últimes, i preparar un bon cap de setmana de bici.

Havia previst fer un parell de tirades llargues. Dissabte per la part de la costa, i diumenge per la part muntanya.

 

Però, igual que passa amb la torrada, dissabte es va aixecar plovent. Tot just vaig poder pedalar dos horetes, i evidentment vaig acabar moll com un "ànec".

 

Diumenge, la previsió era sortir acompanyat, però només sonar el despertador, vaig començar a rebre missatges de cancel·lació... plovia.

 

Vaig estar una bona estona esperant una treva del temps, però no arribava. Així que vaig decidir fer una visita als pares, i aprofitar-me de la màquina infernal de la meva mare... la seva el·líptica.

 

La vaig maltractar durant una hora, però no hi havia manera de fer-li treure el suc... no pujava de pulsacions. Era com anar a caminar....

 

 

Així que em planto a la 7a setmana amb molts deures per fer. M'aprofito del rodet tot el que puc. Surto a rodar a migdia, tots els dies que la feina m'ho permet.

 

Inclús empalmo sortida a migdia amb la de carretera, i nocturna amb la btt, que val a dir, va ser una mica accidentada, enganxant-me en un corriol, i fent el "Superman", amb el balanç d'un cop al quàdriceps amb la potència, una raspada a la zona del bessó, i la maneta del fre trencat.

Me planto amb els deures de la setmana fets, però me faltava recuperar els de la setmana passada.

 

Dissabte m'axieco adolorit. No se si és la ressaca del primer sopar que vam fer els integrants de l'ABR, o els cops de l'aterrada de dijous. Així que intento fer una ruta suau per reservar forces per la de diumenge. 65 quilòmetres lluitant contra el vent, que vol dir, pujar un bon port, el que anomeno, el port invisible. I a sobre cometo un gran error, no menjar el que hauria de menjar per tal de recuperar forces. La veritat és que no tenia ganes de menjar després del gran esforç... no se, de vegades me passa.

 

Així que diumenge, en contes d'anar amb el Club als Àngels amb la btt, decideixo fer una altre ruta amb la bici de carretera amb la Berta, en Pere, l'Alex i en Quim.

 

Va sortir una ruta magnífica, gaudint de carreteres desertes en mig de paratges impressionants, i amb un temps brutal per les dates en que ens trobem. Inclús vam fer una ruta turística per Girona. La Catedral, el Call...

 

Tornant ja cap a casa, a l'alçada de Quart (a uns 10 o 12 quilòmetres de casa), tot i que no anava molt fi durant tota la sortida, el meu rendiment cau en picat... anava be, i de cop, la suor freda, les cames que no anaven, plat petit... m'espera en Pere, i li comento el que passa, li demano que marxi amb els altres, i li comento que pararé a la benzinera de Llambilles a fer una cola.

 

Miraculosa cola... va ser pendre-me-la, i recuperar-me en instants... vaig seguir, en solitari fins a casa, amb molt bon ritme, inclús amb la intenció d'atrapar a un "Bicis Esteve" que rodava davant meu, però per senys no vaig voler forçar...

 

Acabo la setmana amb més de 12 hores sobre la bici... però content, i molt motivat. Ara a afrontar la 8a setmana, que per les previsions pinta que serà dura, dura, dura.