Acabant de rostir les cames

Ahir en Dani m'envia un missatge. Me cita a les 8:30 al pavelló per fer una sortida en BTT. Ja havíem parlat de sortir. En principi la idea era anar pels volts de Romanyà i buscar la sureda de Can Vallfrega, un bosquet no massa extens de suros senyorials, pelats, alguns d'ells centenaris, però per falta de temps, no puc preparar el track i decideixo anar cap a la zona de l'Ardenya.

Només sonar el despertador m'adono de que estic molt cansat. Ha sigut una setmana esgotadora, a més ahir vaig afegir 60 quilometres més amb la bicicleta de carretera.Una ruta d'aquelles en solitari que de tant en tant es necessiten per passar els mobles a lloc.

Així que una mica resignat agafo la bici i me planto al lloc on quedem habitualment. Li comento els plans a en Dani i accepta. Ell també va sortir ahir amb un grup que esta una mica per sobre del seu nivell i va patir molt, inclús va abandonar la ruta a mitges.

Així que xino xano enfilem cap a Ridaura. Baixem a ritme, en Dani està millorant molt baixant. Pujant ja fa dies que no el puc seguir.

Un cop a baix, pugem per un camí que ens portarà fins a Tallades. No havia passat per aquest camí mai, i en un parell de setmanes l'he baixat i l'he pujat. Tot i ser exigent, m'agrada. Les cames avisen de l'esforç fet durant la setmana.

Un cop a dalt comencem a agafar corriols, rere corriols, alguns més tècnics que altres. Fem alguna parada per veure si trobem alguna cova o alguna cosa així.

Corriolejant, corriolejant arribem al golf de Santa Cristina, i enfilem cap els corriols paral·lels a la carretera de Sant Feliu. Allò semblava una autopista, ara baixa un, ara uns altres... renoi.

Res, que ens plantem a dalt i decidim anar fins el Remei per tornar ja pel carril bici. Les cames no estan com haurien d'estar, i si no es gaudeix millor tornar cap a casa.

Tornem tranquil·lament. De tant en tant ens posem en paral·lel i anem xerrant de les properes sortides, però l'intens trànsit fa que haguem d'anar en fila.

De cop ens avança un senyor d'uns cinquanta anys, tinc la sensació de que va a tope i que s'ha picat amb nosaltres. La veritat és que anem a poc a poc, inclús critiquem als que van en sentit contrari a tota llet fent carreres.

M'enganxo a ell i anem fent. El Sr. Rockrider (així era la bici que portava), jo darrera, i en Dani tancant el grup d'escapats. Cada vegada li costa més aguantar el ritme, tot i això va avançant a altres grupets, i nosaltres darrera.

De cop la pendent comença a pujar (3%), en Dani surt disparat fotent un demarratge d'aquells de posar el plat gros i pedalar com un boix. El Sr Rockrider baixa marxes. No!!! Merda, amb lo be que anàvem a aquest ritme!!! Intento seguir a en Dani i el Sr. Rockrider és queda. Renoi quina rostida fins a casa.

Un cop a Llagostera, fem la corresponent parada per rehidratar-nos en un bar al cantó del carrilet. Després d'una bona estona passa el Sr. Rockrider. La mirada que ens ha fotut ha sigut fulminant. Però ha sigut ell qui ha començat, no?

Així que acabo la setmana amb les cames fetes pols. A la tarda només valia per fer la migdiada.

Miro les dades i renoi. 192 quilometres, +3600 de desnivell acumulat. No està malament per estar de vacances.