XVI Terra de Remences (recorregut curt)

 

Sense pas gaire motivació, afronto la XVI Terra de Remences, i primera per mi.

Inscrit al recorregut llarg de 175 km i uns 2.800 metres de desnivell, entenc que el cap és bona part de les "forces" necessàries per afrontar un recorregut com aquest... i com ja he dit abans, la falta de motivació, i el desconeixement del que trobaré, me fan pensar en realitzar el recorregut curt, amb 95 km i uns 1.200 metres de desnivell, molt més assequible i semblant al que estic acostumat a realitzar a les meves sortides.

Dissabte vaig a recollir el dorsal, i gaudir una mica de la fira que es munta envers la marxa... estands de bicis, on trobo a en Rafa i les seves scotts; gent que promociona un sistema antirobatori per aparcaments molt ingeniòs; botiguetes on pots trobar de tot; i els estands dels principals patrocinadors. Molt ambient ciclista!!!

Fa fred, i te pinta de ploure, així que enfilo cap a casa a preparar-ho tot.

Col·loco el dorsal, preparo la roba per demà, amb gran indecisió pel temps que trobarem, i a dormir d'hora que s'ha de matinar...

Al llit, començo a replentejar-me en si fer la llarga o la curta. Els temps de referència són 3 hores (+1h) per la curta, i 6 hores (+1) la llarga... aguantar 7 hores sobre la bici, crec que ho puc fer, i posposo la decisió  de quin recorregut fer a l'endemà en funció del temps que faci.

Quan sona el despertador, és negra nit, i no m'aventuro a prendre una decisió fins arribar a Sant Esteve d'en Bas. Pel camí vaig mirant el termòmetre del cotxe, i veig valors baixos per l'època de l'any en que estem, i que me fan decantar per fer el recorregut curt. Quatre gotes a l'alçada d'Amer, me fan, encara més, decidir-me pel curt.

Arribo, aparco, seguint les indicacions dels voluntaris de l'organització, i preparo la bici. Me vesteixo, i m'adono que no he agafat res de menjar... un motiu més per fer la curta, i no assumir cap risc.

Me trobo molts coneguts que m'animen a fer el recorregut llarg, però ja he pres la decissió i faré la curta.

Faig un cafetet i cap a la sortida... sóc dels primers en arribar, i m'adono que a primera fila no és el meu lloc, així que reculo fins possar-me a la quarta o cinquena. Comença a arribar gent, i el de sempre, gent que arriba dels últims que vol ser els primers, converteixen una sortida còmoda en una més complicada i plena de riscos.

Petardaso, i surten els de la llarga... uns minuts després, sortim els de la curta. Surten com una exàlació i jo m'arracono a un cantó i deixo passar als primers. Fins a Olot, rodem a un molt bon ritme, i ja començo a agafar companys de ruta. Tot i això, avui no tinc ganes de patir, i ni agafo riscos, ni sobrepasso aquell punt on comencen a fer mal les cames per portar un ritme per sobre del que estas acostumat.

Sortim d'Olot i afrontem Capsacosta. Començo a tenir gana. El conec de la 100% Tondo. Com no tinc res per menjar, l'afronto amb tranquil·litat, tanta que m'avancen fins i tot els cargols per la cuneta... fa molta xafogor, i començo a suar molt, excessivament, crec... en alguns punts, el traçat te deixa veure el recorregut del port darrera teu, i la imatge és brutal, amb una serp multicolor de quasi mil corredors en filera....

Pujant Capsacosta. Fotos del pare d'en Gerard

Arribo a dalt del port, i l'esperat avituallament.... en condicions normals no hagués parat, però veient que tinc gana, i que encara queda més de la meitat de la cursa, menjo una mica de fruita, i dos gots de cola.

Enfilo cap a baix... és una baixada molt suau i progressiva, i intento no anar molt depressa. Estic molt suat, i fa fred, cosa que me fa dubtar de si possar-me el paravents... passo i vaig amb un grup tranquilament fins a Sant Pau de Seguries.

D'aquí a Ripoll és més o menys planer, be, pica una mica cap avall, i començo a tirar del grup. Un integrant d'aquest grup me dona un relleu, i sento com un company seu, li recrimina aquest fet, dient-li que no es desgasti... Per favor!!! Quin mèrit te fer una marxa/cursa anant a rebuf d'un altre!?!? No és més gratificant arribar al final amb la sensació de haver fet la feina ben feta, que siguent un paràsit!?!? Així ens va en tots els àmbits!!!

Be, que al final contacto amb un altre grup més gran i més organitzat i enfilem cap a Ripoll a bon ritme, i miro de recuperar-me una mica. A mig camí, veiem un accidentat al marge esquerre de la carretera... l'estan atenent, però aquest fet fa frenar el grup...

Arribem a Ripoll i cap amunt... comencem l'ascens al Coll de Canes. Inicialment les rampes són més dures, i decideixo fer una paradeta tècnica, pixar i afrontar el port. Uns cinc quilòmetres durets, i trobem el segon avituallament... paro, menjo fruita, i faig omplir el bidó amb un refrec de taronja o llimona... no reconeixia el gust... un tram planer, un altre de baixada, i una pujada suau, que, i donat que comença a sortir el sol, i a escalfar una mica, afronto a plat, avançant moltes posicions...

A dalt de tot, l'organització per megafonia ens informa de la perillositat del descens fins a Olot... no pot ser!! Recordo com en Pere, m'havia comentat moltes vegades, que aquest descens es fa sense tocar el freno, i que hi ha molta visibilitat i llargues rectes. Així que començo a baixar, darrera un parell que van molt i molt lents... així que de seguit mels trec de sobre, i començo a fer la meva baixada... el solet m'està escalfant, i de seguit se seca la suor de la roba, i la sensació tèrmica millora molt, i m'animo a baixar com m'havia recomanat en Pere, sense tocar el frens... avanço a moltísima gent... hi ha un parell de corbes perilloses que l'organització s'encarrega de senyalitzar. Començo a sentir un sorollet que ve de la part davantera... concentrat a la conducció penso que que not tinc ben collada la roda, i afluixo una mica el ritme... arribem a Olot, i veig que és el portabidó que el porto fluix, i amb les vibracions fa soroll. Quin susto!!!

A partir d'aquí és un terreny planer, i començo a recollir cadàvers... gent que va cuita, que veuen unes espatlles de tamany XXL per avançar sense esforç... no m'importa, i veig que tinc unes 10 unitats darrera meu... arribem al desviament de la llarga i la curta, dubtes entre els cadàvers que porto a darrera... "si, aneu be", els hi confirmo que anem pel recorregut de la curta, i ja a Sant Esteve, afrontem els últims metres, i zas... els cadàvers que portava darrera ressusciten i me disputen l'esprint final. Indignat, intento lluitar, però l'esforç anterior ha fet mal a les meves cames, i entren per davant meu després d'haver anat descansats una bona estona. 

Arribo amb la sensació de que se m'ha fet curt... els magnífics paisatges i el brutal recorregut, me fan empanadir-me de no haver fet el circuit llarg i me faig el propòsit de fer-lo el proper any!!!

Tertúlia amb coneguts. En Pujolar que m'ha guanyat aquesta vegada. En Roberto, que després de 3 punxades ha decidit plegar a la curta...

No voldria finalitzar aquesta crònica sense felicitar a l'organització. Des de la recollida del dorsal, passant pel detall del cafetò matutí, la sortida ben dividida, senyalistes a cada cruïlla, a cada rotonda, a cada punt conflictiu... avituallaments copiosos, i variats... cronometratge amb xip... dinar final, i detall de maiot commemoratiu, i tot pel preu d'una marxa normal!!! Nois, no deixeu de fer aquesta marxa!!!