Andalucia Bike Race - Tot a punt

 

Neguitós com quan me vaig examinar pel carnet de conduir, on te la jugaves tot a una carta. O quan començava la quinzena d'exàmens a la universitat, on dia rera dia, havies de donar-ho tot en proves llargues i esgotadores, on demostraves tots els coneixement d'un curs sobre un paper en blanc, amb la única ajuda d'un bolígraf, i d'una calculadora.

 

Neguitós, així estic. Amb poc temps per fer la maleta, pensar que portar, pensar que me deixo... quin temps tindrem, i quina roba agafar és una de les grans incògnites a l'hora de preparar el petate. Per sort tinc l'experiencia i els consells del meu amic i company de fatigues.

 

Neguitós i analitzant el menjar. Que menjar durant la setmana? L'activitat física ha baixat molt, els entrenaments s'han reduït a caminades per la muntanya, i alguna sortida a rodar suaument (si és que me queda temps), i per tant, el consum calòric, també baixa estrepitosament... la sensació d'inflament, fruit de la retenció de líquids fa que encara estiguis més neguitós per si estàs o no menjant el que toca.

 

Neguitós per la bici... preparada i en mans d'en Pere per fer la última revisió, això me tranquilitza. Però neguitós per encertar quins recanvis portar. Tenim contractada l'assistència, però hi ha material específic, com a raids, pastilles de fre, etc, que millor portar-los personalment. Neguitós per que la bici arribi be. Neguitós per no tenir cap contratemps durant les etapes. Neguitós per no castigar gaire el material.

 

Enrere queda la preparació. M'he acostumat a conviure amb el dolor, amb aquella cremor a les cames quan estàs pujant un port o una rampa dura, quan estàs al final d'aquella serie, amb aquella sensació a la gola quan l'aire te crema al entrar i sortir. He aprés la diferència entre sortir amb bici, i entrenar amb la bici. La feina està feta... m'hagués agradat completar totalment el meu pla, i apurar fins la setmana passada, però per feina, i per la batacada de divendres, me queda el mal gust de boca, on tinc la sensació d'haver defallit al final... Ha sigut dur, sortir a pedalar dia si, i dia també, amb temperatures gèlides no, el següent, amb fort vent (que sempre pica de cares) i crec que m'ha curtit, si més no, mentalment.

 

He aprés la importància de la suplementació, la importància de la alimentació, la importància del descans. Factors decisius per entrenar dia rera dia, i que l'entrenament sigui productiu.

 

Ara ja està. Tot i estar neguitós, el patiment s'ha acabat. Toca gaudir, de les reunions prèvies amb els companys on segur s'explicaran anècdotes d'altres històries semblants, del viatge, del territori, de les vistes, de tot el que  envolta al circ que serà la competició.

 

Si, COMPETICIÓ. És un dels factors que me te encara més neguitós. Això no és una AVENTURA. Poder arribar dintre del temps de pas establert potser me pressionarà molt, i me farà prendre decisions poc encertades durant les etapes, però tinc molta sort... vaig amb gent amb molta experiència en aquest tipus de proves, i espero aprendre d'ells tot el que me vulguin ensenyar...

 

Com deia a l'anterior article, "Alea jacta est". Me sento orgullosisim de poder posar el dorsal al manillar diumenge que ve. Crec que m'he guanyat el lloc a la línia de sortida. El camí dirà si mereixo estar a la línia d'arribada l'últim dia. Però el que si tinc clar, que gaudiré de cada quilòmetre de l'Andalucia Bike Race, aprofitaré cada minut que passi, i que el patiment no serà patiment, si no un sentiment de superació personal, que de ben segur m'empentarà fins a la línia de meta de l'últim dia a Jaén.

 

Que llarga s'està fent aquesta setmana!!!!

 

Fins la tornada!!!

Entrenament de sis punts

   

No. Ara no me dedico a valorar i puntuar els entrenaments segons cap regla, ni sistema.

Ahir, entre que vaig arribar una mica més d'hora de l'habitual, i que cada vegada es fa fosc més tard, vaig decidir fer el primer entrenament de la setmana.

Per motius de feina, no havia pogut agafar la bici  des de diumenge, i la pressió per tenir aquí mateix l'ABR era forta.

Agafo la de muntanya, ja que no me refio molt de la carretera en aquella franja en que es va fent fosc, i els llums no il·luminen.

Surto a molt bon ritme, treballant a la zona alta de les pulsacions... Caulès... com no!!! Decideixo fer aquesta ruta, ja que és un ascens quasi constant, i me permet fer la llarga pujada de Terra Negra amb desnivells puntuals del 28%.

Un cop a dalt de Terra Negra, decideixo seguir el recorregut de la marxa per parelles del 2011... per tal de treballar una mica la tècnica... corriol, pista, corriol... una mica de pateig al corriol del tub... quan de cop me trobo en una zona desconeguda per mi... pastors elèctrics, nous camins, vaques en llibertat... feia temps que no hi anava per aquí, i amb tots els canvis estic totalment desorientat. 

Començo a donar voltes en cercle. Tinc la sensació d'estar al Pirineu. Vaques pul·lulant al cantó meu, tot de tifes pel camí.... Amb l'ajuda del GPS, m'oriento i arribo fins a camins coneguts... s'està fent fosc, però m'hi veig per anar en bici.... quan de cop passo pel pas sota l'autovia per creuar-la, i paf... fort cop al cap i clavant-me les ulleres al ull. 

Començo a sagnar, i no veig l'abast de les ferides... rebusco les meves pertinències dintre del "túnel" i enfilo cap a casa. Davant del mirall m'adono que tinc la cara feta un cromo... netejo i la cosa no és tant greu... m'hi veig be, però tinc un parell de traus que no paren de sagnar... un a la cella, i l'altre al pòmul.

Decideixo trucar a en Pere, per si me pot fotre un cop de ma i portar-me a que m'atenguin. D'immediat me recull i anem a la Clínica Onyar, que és un dels centres concertats per la federació... ràpidament m'atenen... quatre punts al pòmul, i dos a la cella... li pregunto al metge si podré tocar el piano després d'això, i me diu que no hi veu cap inconvenient... li dic que és la il·lusió de la meva vida, i riguem una mica.

Avui està tot molt inflat i es veu molt aparatós... total sis punts!!!

No crec que pugui fer cap entrenament més. Ara ja, tota la feina està feta. A aquestes hores estarem a Còrdoba fent les verificacions dissabte que ve... l'ABR ja es aquí!!!

Com es diu en aquests casos Alea jacta est...

PD1. Pere, gràcies a tu i a la teva família per atendre el meu SOS. 

PD2. Si voleu sapiguer que és això de l'ABR, el nostre Club que ens està recolzant molt, ha publicat una entrevista a la seva web, on expliquem una mica de que va...

Càrrega

   

A tres setmanes de l'ABR, necessitava fer un experiment. 

Per anar amb total confiança, havia de contrastar que era capaç de pedalar durant el màxim de dies seguits. Així que m'agafo uns dies de festa a la feina, i me programo una miniABR.

Comença dimecres. La primera etapa havia de ser de dues horetes i la intenció, treballar la força. Se que me passaré en temps, però me proposo fer Santa Pallalla, la Ganga, i Romanyà. Quan arribo a Romanyà i veig el desviament al Puig d'Arques, penso en les vegades que ho tenia programat amb els companys, i que per una cosa o per l'altre no l'havia fet. Així que cap amunt. Collons!!! Veig al GARMIN una petita rampa del 18% (No! Aquesta no l'he fet amb el plat gros!!) Puja, per després baixar, per després tornar a pujar... impressionant el colós que tenim tant aprop, i que desconeixia amb la bici de rodes primes. Tornaré!!!

El vent va ser el protagonista del dijous. Buf! Com bufava. Havíem planificat amb en Pere (el meu company a l'ABR), fer una sortida d'unes 3 hores. Santa Pallalla, Els Àngels.... quan estic canviat a punt de sortir de casa, sona el telèfon. És ell que, preocupat pel vent que fot, me proposa fer una sessió "indoor". Collons... tres quarts d'hora batallant amb l'el·líptica, la cinta de córrer, i amb el rem, van servir d'escalfament per una sessió d'spining que tela... per que sempre me toquen les bicis que van més dures!?

Amb molt de fred, divendres afronto la tercera sortida de la meva miniABR en solitari. En aquesta ocasió amb la BTT. Pujo al Rocatal, i al Puig d'Arques, a un ritme alt, i baixo a tota llet... no recordo haver baixat tant depressa i confiat sobre la bici com aquest dia... de fet, la baixada tant ràpida, juntament amb les baixes temperatures, me van fer desistir de passar de les dues hores i mirar de fer una mica més de desnivell, però estava gelat!!!

El mateix divendres amb en Pere i en Dani vam planificar una sortida conjunta amb la bici de carretera per dissabte, amb l'objectiu d'estar les màximes hores possibles sobre la bici, intentant fer el màxim desnivell. En Pere proposa fer-la per les Gavarres, jo per l'Ardenya... com ens entenem força, la vam fer per l'Ardenya i les Gavarres.... Llagostera-Tossa-SFG-Romanyà-Calonge-La Bisbal-Santa Pallalla-Cassà-Llagostera. Tot això acompanyats d'un grup de francesos que ens anàvem avançant durant tot el recorregut... collons, com tiraven, i quin fondo que tenien... nosaltres... be, jo, vaig arribar justet, me va faltar alguna barreta o gel. Portava 2 barretes, un gel, i un bidó ple d'isotònic, però quan faltaven dos quilòmetres per coronar Santa Pallalla, vaig agafar l'embolcall del gel, i el vaig exprimir, per treure l'ultima gota del interior... uf!!! Quina rostida.

Tot i que semblen Mari Carmen i Donya Rogelia, són en Dani i en Pere carregant el bidó d'aigua a Romanyà

Volia desconnectar el telèfon, però no vaig ser a temps... un nou missatge proposava una sortida en BTT per diumenge... la consigna era clara... suaveta!!! Crec que els tres estàvem tocats. Quedem avui a les 9 i ja decidiríem que fer...

Fa fred, però de seguit ens escalfem recordant la rostida d'ahir. La primera proposta era fer el carrilet fins a Girona i tornar... Be. He de reconèixer, que la primera, de debò, va ser anar a esmorzar a can Cassoles, però no li digueu a ningú...

Jo venia mentalitzat per escoltar propostes tipus: "pugem al Rocatal i al Puig d'Arques!?" o "fem els 100 per les Gavarres!?" Per sort, els meus companys estan igual que jo, i quan els hi proposo planejar entre Llagostera i Cassà, amb la pujada al Poblat ibèric, veuen la llum. Així que tot "xino xano" enfilem cap a Can Bota, passant per la Cabra Penjada... alguna vegada inclús m'ha semblat que algú xiulava la cançó de "Verano Azul" quant planejàvem, mentre que m'he enrecordat d'en Pere i el moment en que me va oferir ser la seva parella en això de l'ABR, quant afrontava la rampa que puja al Poblat Ibèric... buf, quim mal de potes!!!

Amb dues hores sobre la bici, enfilem cap a la que era la primera proposta del dia... anar a fer unes birres a Can Cassoles... collons... quina gana que tinc... comentaris, riures, nous propòsits... Monegros.... he dit Monegros... no!!!

Apa... "que no me siento las piernas!!!"

Notant la pressió

 

Com si tingues un nus a la gola, aquesta és la sensació que he tingut aquesta setmana, per no pedalar el que havia de fer.

 

Després del cap de setmana ben atapait, vaig decidir descansar dilluns, i reprendre els entrenaments dimarts, intentant repartir aquest dia entre els altres. L'objecitu era sortir dimarts, dimecres i dijous, descansar divendres, i concatenar un cap de setmana semblant al anterior.

 

Dimarts la sensació de cansament segueix acusada, tot i això, faig cas omís a el que m'està dient el cos, i m'obligo a sortir. No duro ni mitja hora... a les primeres rampes pujant a Cambrils, m'adono que el cos no tira i giro cua.

 

Decideixo descansar uns dies, tot i que aprofitant la bonança climatològica jugo un partit de padel dimecres, que a més me dona una mica de confiança al comprovar que vaig recuperant.

 

Divendres, quan torno a casa, el termòmetre del cotxe, va pujant, a mida que me vaig acostant. Ho havia sentit a les noticies,  i als comentaris dels companys, la temperatura és primaveral, i només arribar, m'hi poso un culote (curt), i enfilo cap a Sant Grau a bon ritme. Las sensacions són tan bones, que decideixo baixar fins a la carretera de Tossa, i tornar a fer el port, en aquest cas, per l'altra vessant.

 

Els que me coneixeu ja sabeu que ni pujo, ni baixo, ni planejo... soc un aprenent de globero, però si que, quan pujava, pensava en la progressió que he fotut d'uns anys ensà (intent de motivació!!!), recordant la primera ascensió a Sant Grau.

 

A aquestes alçades, l'entrenament s'està fent dur, pensava dissabte quan els primers raig de llum entren per la finestra. Que si ahir vaig fer un bon entreno de qualitat i que seria millor descansar; que si els del temps han dit que faria molt de vent (tot i que no es mou ni una fulla). Be, que al final me autoconvenço per no sortir.

 

Els nus a la gola torna, la pressió és molt alta, i busco companyia per sortir a mig dia. Recordo que el meu company d'equip me va comentar, que si podria sortiria a migdia... li envio un missatge per veure si ho faria i a quina hora, i la resposta és que no sortirà... merda... dino suau amb la intenció de sortir sol, però per contra, penso que al haver dinat tant suau, agafaré un globus del grossos i no serà bo... així que me quedo a casa tirat al sofà veient a l'strava com la gent es va fotent unes quilometrades bestials.

 

Diumenge sona el despertador. L'havia posat ja que havia quedat per sortir amb la colla amb la btt. Només som en Dani, en Manel i jo... algú dels tres s'havia deixat la finestra oberta, ja que fotia molt de vent. Baixem cap a Ridaura, on estem resguardats, pugem cap a Tallades, cap a l'abocador, enfilem cap a les Roques Bessones, per baixar cap a Solius, i pujar de nou per la pista d'en Lara. Aquí el vent comença a fer de les seves... empentes de cul, empentes frontals, de cantó... aguantar sobre la bici es fa dificil.

 

Però lo bo arriba quan passem Sant Baldiri. Estem a la carena de la muntanya, i totalment desprotegits davant el vent. Buf!!! Que malamanet ho he passat. Pujant anàvem dient de pujar al Castell de Montagut, però veient el panorama, ho deixem per un altre dia.

 

Baixem cap a Llagostera, per caminets i corriols nous per mi. Alguns una mica bruts, però que de ben segur planificaré noves rutes per aquí.

 

L'objectiu del dia, la Font de la Taverna, ens la passem... be, així tenim escusa per tornar a fer aquesta ruta, però avui no era dia d'estar molt pel bosc. Vam veure mols arbres tirats a terra pel fort vent.

 

I al final birra. No com sempre, prenent el solet. Si no dintre a refugi del vent i en companyia d'altres bikers.

 

Acabo la setmana amb la sensació de no haver fet els deures, i amb molta pressió per la següent. Tot i això, he aprés la llisó i escoltaré (i faré cas) al cos.

 

340

 
Resten menys de 4 setmanes per que comenci l'ABR i ja tenim dosal.

El 340 corresponent a la categoria Master 40.

 

Donant un cop d'ull al llistat de participants m'acollono!!!! Renoi quin nivell!!!

Desnivell

 

A cinc (5) setmanes per l'ABR, me proposo seguir escrupolosament els entrenaments establerts, però les obligacions laborals, juntament amb una matereologia adversa, fan que comenci la setmana sense poder complir els objectius. 

Dimarts, després d'un dia esgotador a la feina, m'obligo a muntar el rodet, i fer una mica més de la meitat de la sessió prevista. Intento fer sèries llargues, d'uns 15 minuts, al 85-90%, però faig una i mitja. Estic, més que cansat, desmotivat!!!

Dimecres fa fred, però llueix sol radiant durant el matí. A mig dia, s'esmorteix, però encara escalfa una mica, i aprofito per sortir una estona. Rodar no me ve de gust, pel fred que passaré, així que aprofito per  fer un dels ports que tinc a la vora... el Coll de Bóxiols. 

Encara queda neu de la setmana passada a les vores

Les vistes són magnifiques, però la temperatura convida a baixar ràpid.

Ascensió divertida i a bon ritme, millorant el temps de l'ultima vegada que ho vaig fer. La baixada amb molt de fred, però ràpida i pedalant en moltes ocasions, per mantenir l'escalfor del cos.

Dijous i divendres, amb problemes a la feina, tornem a tenir un parell de dies en blanc, tot i que la motivació ha augmentat amb la sortida de dimecres.

Dissabte he de recuperar el temps perdut. Me proposo fer una sortida d'unes quatre hores. Pujar a St. Hilari per la banda de Sta. Coloma, i baixar per Osor fins a Anglés és la intenció, un cop allà escolliria per on tornar. Al final decideixo fer-ho per Mas Llunes. 

Segueixo amb les probes i ara me prenc un gel quan porto 3 hores. Segueixo el ritual de sembre, acompanyant-lo amb aigua, i no tinc cap molèstia, i a més noto el "subidon" relativament suau... 

Com estic be, segueixo fent quilòmetres i arribo a casa amb més de 4 hores i quasi 120 quilòmetres a les cames.

Amb l'Strava, analitzo la sortida, i m'adono de la meva millora, fent records personals en molts sectors. Segueixo motivant-me!!!

Durant la tarda, el meu únic objectiu és recuperar. Migdiada espontània. Anar menjant poc, però sovint. Passejada suau, acompanyada d'estiraments. Un bon sopar carregat d'hidrats d'absorció lenta.

La intenció d'aquesta recuperació era mirar de fer Rocacorba a l'endemà. Quedo amb en Pere, la Berta, i l'Alex i ens acostem fins a Medinyà amb la furgo, punt de reunió de la sortida del amb els del Club Ciclista Baix Ter. 

Iniciem la sortida, i de seguit en Pere ha d'abandonar donat el fort constipat que porta. La Berta, també refredada, de seguida es queda despenjada del grup, així que me quedo amb ella fins al punt de reagrupament per tal d'iniciar l'ascensió a Rocacorba.

La Berta es va quedant (jo l'acompanyo), mentre que el grup es trenca, i cada escu puja al seu ritme... inicialment el port el trobo "molt suau", i pujo còmodament al ritme que anem. A mig port, torna en Pere amb la furgo, i es queda amb la Berta, amb el que decideixo deixar-los, i pujar al meu ritme. Collons, justament en aquell moment, comencen les rampes més dures, veient al GARMIN 15 i 16% de pendent.

 

Tot això, vaig fent, atrapant a altres membres del grup. El recorregut està totalment marcat, com els mítics ports europeus, i tinc la informació de cada quilòmetre podent dosificar les forces.

Arribo a dalt, esperem als que venen darrera, ens fem la foto de rigor, i iniciem la baixada.

 

Vaig al grup de davant. A la zona de màxima pendent, i pitjor asfalt es produeix una caiguda. Quan m'hi foto a la corba, veig a una noia estesa a terre. Freno com puc, deixo la bici a terra, i veient que altres companys l'atenen, vaig a senyalitzar el problema, no sigui que els que vinguin per darrera es fotin una nata.

Estem una estona parats. Problemes al canvi, i indecisió si continuar o no. Un fort cop a la cama, i a la boca, fan que decideixi abandonar. Recuperat!!!

Seguim baixant, i a un altre noi, se li surt, en marxa, el pont del fre davanter, just al meu cantó... buf!!! D'un pel li dona un cop a la cara!!! 

Nova parada per reparar, i continuem... estic glaçat, i me plantejo abandonar, també. Me queda l'esperança de començar a pedalar i escalfar-me. No hi ha manera!!! A Banyoles trobem tots els semàfors en vermell. A l'Estany (el qual volem vorejar), motoristes que ens fan parar, conductors que volen aparcar, parant el trànsit... no puc més i me pujo a la furgo... estic glaçat!!! Tot hi això Rocacorba ha caigut!!! Era un deute que tenia amb mi mateix!!!

Setmana amb molt desnivell, amb sortides exigents seguides... encara queda molt per aprendre!!!

Novetats

   

De tant en tant apareixen coses noves per la bici.

No, no són polseres fent propaganda de la marca de components.

Teniu idea de que pot ser? Dons un guardapols per la tija...

 

A qui no se li ha enganxat una tija al quadre per falta de manteniment, o ha tingut aquells sorollets tant emprenyadors després d'uns dies de fang.

 

I pels maniàtics del pes...

Més info, aquí.

Inventant

  

Les adverses condicions metereològiques, a Coll de Nargó, aquesta setmana passada han fet que reinventés els meus entrenaments. Sortir a rodar amb temperatures sota cero, o pujar algun port amb neu a cotes baixes, la veritat, no me seduïen gaire.

 

 

 

He treballat molt sobre el rodet simulant ascensions a petits ports. Sessions d'uns 50 minuts, amb un parell de sèries al 85% de les meves pulsacions màximes, i amb cadències baixes.

 

Per complementar, he tornat a córrer. Potser no és el millor, i per això, he sigut molt obsessiu en rodar sense passar del 85% ppm. La veritat que tornar costa, i te n'adones de la importancia de la continuïtat en qualsevol esport.

 

Si durant la setmana, l'acumulació d'hores de treball ha sigut poc significativa, durant el cap de setmana s'havia de recuperar.

 

Amb en Dani, havíem planificat, dissabte,  fer un simulacre de Marxa per Parelles. Ens plantegem anar a bon ritme, però no a tope, i sobretot, sense arriscar gens als corriols.

 

Inicialment marco jo el ritme, però de seguit li deixo a en Dani que vagi davant. Patim una mica, sobretot ell, que sembla que no te un bon dia.

 

 

Al final del recorregut curt, li demano que com va, i me diu que "rostit". Li proposo deixar-ho per un altre dia, i com si se li obrissin les portes del cel, accedeix.

 

Jo me quedo i segueixo pujant i baixant per la zona de Ridaura... la pujada del xargai sense cap peu... ara, arribo a dalt cuit, però supermotivat... baixades arriscant una mica... estic gaudint!!!

 

Al final de la meva segona hora, començo a tenir una mica de debilitat, és el moment d'improvitzar un avituallament, és també el moment de provar noves solucions... no soc gaire de gels, donat que sempre que prenc algun me fan mal d'estomec... provo de disoldre'l a la botillola, i anar fent glopets... ha funcionat d'aquella manera... tot i que he tingut la sensació de recuperació, i no he tingut cap molèstia estomacal, no he recuperat l'energia com pensava, potser massa aigua... tot i això m'ha semblat una bona solució, encara que seguirem investigant.

 

M'oblido del simulacre de cursa, i decideixo seguir pujant i baixant a bon ritme fins completar les 3 hores... acabo rostit.

 

Durant la tarda, intento recuperar per poder sortir a pedalar diumenge amb el Club. Hi ha planificada la pujada a Argimon, una ruta rodadora d'uns 75 quilòmetres i uns 1.200 metres de desnivell, amb la pujada a Argimon, sempre exigent.

 

Diumenge, m'aixeco be, però amb les cames adolorides del tute d'air. Fa fred! Intento buscar escuses per quedar-me a casa, però he de sortir...

 

Al punt de reunió no som molts, però amb els que hi som, no anirem parats, així que me mentalitzo per patir i a pedalar... rodar rodo be, però a les pendents el mal de cames es nota... intento no forçar gaire, i m'adono que he de treballar molt més. Intentar concatenar intensitats dies consecutius.

 

Amb tot això, cau la sortida, i al final de tot m'atreveixo a mantenir el ritme que maquen els que van frescos... uf quin mal de cames.

 

A la tarda, cau una bona migdiada... no estic acostumat a fer-ne, però avui ha sortit espontània... caminar una mica també m'ha anat be... uf aquests invents me deixaran cuit. I el pitjor, que aquesta setmana pinta igual o pitjor!!!

 

 

Seguirem inventant.

Demà sortim

  

Demà sortim. Aquesta era la frase amb la que quedaven els germans Bobet per fer les seves sortides en bici, un cop jubilats. 

Els germans Bobet, van ser uns dels ciclistes més importants dels anys 50. Lousion  Bobet, va ser el primer en guanyar tres (3) Tours de França seguits. 

El seu germà Jean, no va ser tant bo com en Lousion, però va ser bo. A més, va ser un ciclista atípic en aquella època; Jean era un ciclista intel·lectual. La seva condició de llicenciat universitari, juntament amb una gran sensibilitat, el converteix en un narrador de luxe de L'Època d'Or del ciclisme de carretera.

Gràcies a ell, i a la editorial Cultura Ciclista, podem rememorar aquella epoca mitjançant el llibre "Mañana salimos", que me van portar els reis. 

He esperat a acabar-lo per tal de aconsellar-vos-ho. Si us agrada llegir, i voleu conèixer el mon rústic del ciclisme dels 50, de com eren les carreres, de com era el dòping en aquella època, etc, etc, etc. No dubteu a comprar-lo. 

Els meus reis, m'han informat que el van portar de RadikalBikes Llagostera. Es veu que en Pere te un bon stoc, i no fa falta comprar-lo directament a l'editorial i esperar a que el portin i tenir despeses de transport.

Un llibre molt recomanable... en compraré més de la col·lecció. Segur!!

Demà sortim. Va ser amb la frase amb la que vam quedar en Dani i jo. 

Els reis li han portat una bici de carretera, i s'havia d'estrenar amb una bona ruta.

Vaig pensar en fer una ruta circular, per carreteres amb molt poc trànsit, que tingués un recorregut d'unes 3 hores, i que fos una mica exigent, per tal que es pogués adaptar a la nova muntura.

La proposta: Llagostera - Romanyà - La Ganga - Sta. Paiaia - Llagostera

Quedem a les 9. No fa ni fred ni calor!!! 0º marcava el termòmetre!!! Se'm presenta amb culote curt, com si anesim a fer btt. "Puja i possat culote llarg, que a la carretera es va molt depresa", li dic

Això, i una petita reparació, enfilem cap a Romanyà més tard del que pensàvem, però no tenim pressa. 

Les primeres rampes a plat, marcant el ritme en Dani. Jo que pensava que seria una sortida plàcida per prendre contacte amb la bici... uf.. arribem a Romanyà i no fa fred!!! A més, se sent una oloreta a cames rostides important

Enfilem cap a Calonge, amb precaució ja que està la carretera xopa. La Ganga també a bon ritme... aquest nanu és incansable!!!

Al pla abans d'arribar a La Bisbal, totalment acoplat al manillar (no se qui cony li ha donat aquestes idees!!) rodant a bona marxa... i ja a la Bisbal enfilem cap a Santa Paiaia.

Trobem la marca d'inici de port (queden 6 km), i pim, pam!!! 

Anem pujant a bon ritme!!! Quan me pregunta si estan marcats tots els puts quilòmetrics. Li contesto que si... "mira, ara passem pel 4", i veig que es queda... jo aprofito i converteixo la pujada en una sèrie... quan falten 2 quilòmetres avanço a un nano amb el que intercanvio quatre paraules... m'atrapa quan falta només un quilòmetre, i me diu que fa molt que no agafa la bici... li comento que puja prou be, i fem l'ultim quilòmetre a tot el que dono, acabant el port a l'esprint juntament amb ell... ha estat be!!! Riguem una mica, i li comento que espero al meu company. Ell me diu que recula i que torna...

En Dani  no m'atrapa, i penso que li ha passat alguna cosa, així que quan dono la volta per anar-lo a buscar, apareix al final de la carretera... l'espero, i me comenta que va cuit... be, precaució a la baixada amb les humitats, i cap a casa a roda.

La veritat és que me fa por aquest "nano". Hauré d'aprendre a dir que no!!!!

Regal de reis

 

Buscava una ruta per fer la vispera de reis. Una ruta diferent, una ruta tècnica, una ruta que rondes la cinquantena de quilòmetres, una ruta dura... vaig trobar una que feia molt bona pinta, tot i que tenia el seu inici i final  a Sant Feliu, però amb imaginació i un pel, coneixent el terreny, trobaríem camins per enllaçar-la.

Il·lusionat com quan de petit escrivia la carta als reis, envio un correu a la colla, proposant-la com a sortida de reis... de seguit van aparèixer aportacions, que si podem enllaçar per aquí, que si retallem per allà...

Divendres, quan arribo de treballar me sento malament, com engripat... faig un mos i me fico al llit a horaris que ni els nens petits hi van, tot desmotivat per que penso que segur me perdré la sortida que he plantejat.

Dissabte quan sona el despertador, me desperto baldat... no se, igual he cobat alguna cosa, però tinc forces per sortir a pedalar i passar-m'ho be.

Amb les preses no m'enrecordo d'omplir els bidons d'aigua.

Enfilem cap a la Trencada... estava freda l'aigua creuant el Ridaura!!! Patino en infinitats d'ocasions, i es que el neumàtic està demanant un canvi urgent.

A la Trencada, enllacem amb el track, i comencem una successió de corriols de puja, baixa, de torna a pujar, i de torna a baixar... alguns molt tècnics, altres de senzills i divertits.

L'Ardenya Marítima, ens fa el regal de reis, obsequiant-nos amb vistes impressionants.

Donat que no porto aigua, al trobar una casa, li demanem al propietari si ens pot donar una mica. Ens diu que no en te de potable, i que la que te no ens la vol donar, per por a que ens senti malament... be, tot això que en 10 segons està dit, vam estar una bona estona per que ens ho expliques... ja sabeu que m'agrada molt fer amics.

En un altre casa, ens donen aigua fins esgotar les seves existències, i continuem, ara si més tranquils donat que tenim reserves. Sembla que no, però entre la temperatura, l'esforç de pedalar per aquells corriols tant tècnics, i el ritme que portàvem, les provisions d'aigua anaven minvant.

Arribem a un camí romà i just quan comença la zona empedrada, a l'esquerra, hi ha un petit caminet que puja fins a la Cova d'en Cirera.

Segons la gent que va penjar el track, la cova situada en un gran bloc de pedra es troba orientada a sud-est i té forma de corredor amb sortida per l’altre costat; l’indret ha estat estudiat i per les troballes aparegudes s’ha determinat que es tracta d’un sepulcre paradolmènic (lloc d’enterrament megalítics).

Ens estem una bona estona sobre la roca, gaudint de les espectaculars vistes.

Tornem, ja que encara ens queda una bona part del recorregut. Fem un tram de pista que puja per la Divina Pastora, collet de la Mare de Déu, camí de les Sorres, camí de la Mula Espenyada, St. Benet i can Rifà sempre amb el mar com a teló de fons, fins arribar de nou a La Trencada, on tornem pel mateix camí.

Una bona birra per hidratar-nos, i celebrar el regal que ens han fet els reis, amb aquesta ruta tant corriolera i la nova troballa megalítica.

Buf!!! Vaig quedar baldat!!!!