No parpellegeu!!!


No vídeo de Chris Akrigg.

No se us acudeixi ni parpellejar!!!

Andalucia Bike Race - Tot a punt

 
Neguitós com quan me vaig examinar pel carnet de conduir, on te la jugaves tot a una carta. O quan començava la quinzena d'exàmens a la universitat, on dia rera dia, havies de donar-ho tot en proves llargues i esgotadores, on demostraves tots els coneixement d'un curs sobre un paper en blanc, amb la única ajuda d'un bolígraf, i d'una calculadora.
 
Neguitós, així estic. Amb poc temps per fer la maleta, pensar que portar, pensar que me deixo... quin temps tindrem, i quina roba agafar és una de les grans incògnites a l'hora de preparar el petate. Per sort tinc l'experiencia i els consells del meu amic i company de fatigues.
 
Neguitós i analitzant el menjar. Que menjar durant la setmana? L'activitat física ha baixat molt, els entrenaments s'han reduït a caminades per la muntanya, i alguna sortida a rodar suaument (si és que me queda temps), i per tant, el consum calòric, també baixa estrepitosament... la sensació d'inflament, fruit de la retenció de líquids fa que encara estiguis més neguitós per si estàs o no menjant el que toca.
 
Neguitós per la bici... preparada i en mans d'en Pere per fer la última revisió, això me tranquilitza. Però neguitós per encertar quins recanvis portar. Tenim contractada l'assistència, però hi ha material específic, com a raids, pastilles de fre, etc, que millor portar-los personalment. Neguitós per que la bici arribi be. Neguitós per no tenir cap contratemps durant les etapes. Neguitós per no castigar gaire el material.
 
Enrere queda la preparació. M'he acostumat a conviure amb el dolor, amb aquella cremor a les cames quan estàs pujant un port o una rampa dura, quan estàs al final d'aquella serie, amb aquella sensació a la gola quan l'aire te crema al entrar i sortir. He aprés la diferència entre sortir amb bici, i entrenar amb la bici. La feina està feta... m'hagués agradat completar totalment el meu pla, i apurar fins la setmana passada, però per feina, i per la batacada de divendres, me queda el mal gust de boca, on tinc la sensació d'haver defallit al final... Ha sigut dur, sortir a pedalar dia si, i dia també, amb temperatures gèlides no, el següent, amb fort vent (que sempre pica de cares) i crec que m'ha curtit, si més no, mentalment.
 
He aprés la importància de la suplementació, la importància de la alimentació, la importància del descans. Factors decisius per entrenar dia rera dia, i que l'entrenament sigui productiu.
 
Ara ja està. Tot i estar neguitós, el patiment s'ha acabat. Toca gaudir, de les reunions prèvies amb els companys on segur s'explicaran anècdotes d'altres històries semblants, del viatge, del territori, de les vistes, de tot el que  envolta al circ que serà la competició.
 
Si, COMPETICIÓ. És un dels factors que me te encara més neguitós. Això no és una AVENTURA. Poder arribar dintre del temps de pas establert potser me pressionarà molt, i me farà prendre decisions poc encertades durant les etapes, però tinc molta sort... vaig amb gent amb molta experiència en aquest tipus de proves, i espero aprendre d'ells tot el que me vulguin ensenyar...
 
Com deia a l'anterior article, "Alea jacta est". Me sento orgullosisim de poder posar el dorsal al manillar diumenge que ve. Crec que m'he guanyat el lloc a la línia de sortida. El camí dirà si mereixo estar a la línia d'arribada l'últim dia. Però el que si tinc clar, que gaudiré de cada quilòmetre de l'Andalucia Bike Race, aprofitaré cada minut que passi, i que el patiment no serà patiment, si no un sentiment de superació personal, que de ben segur m'empentarà fins a la línia de meta de l'últim dia a Jaén.
 
Que llarga s'està fent aquesta setmana!!!!
 
Fins la tornada!!!

Entrenament de sis punts

   
No. Ara no me dedico a valorar i puntuar els entrenaments segons cap regla, ni sistema.

Ahir, entre que vaig arribar una mica més d'hora de l'habitual, i que cada vegada es fa fosc més tard, vaig decidir fer el primer entrenament de la setmana.

Per motius de feina, no havia pogut agafar la bici  des de diumenge, i la pressió per tenir aquí mateix l'ABR era forta.

Agafo la de muntanya, ja que no me refio molt de la carretera en aquella franja en que es va fent fosc, i els llums no il·luminen.

Surto a molt bon ritme, treballant a la zona alta de les pulsacions... Caulès... com no!!! Decideixo fer aquesta ruta, ja que és un ascens quasi constant, i me permet fer la llarga pujada de Terra Negra amb desnivells puntuals del 28%.

Un cop a dalt de Terra Negra, decideixo seguir el recorregut de la marxa per parelles del 2011... per tal de treballar una mica la tècnica... corriol, pista, corriol... una mica de pateig al corriol del tub... quan de cop me trobo en una zona desconeguda per mi... pastors elèctrics, nous camins, vaques en llibertat... feia temps que no hi anava per aquí, i amb tots els canvis estic totalment desorientat. 

Començo a donar voltes en cercle. Tinc la sensació d'estar al Pirineu. Vaques pul·lulant al cantó meu, tot de tifes pel camí.... Amb l'ajuda del GPS, m'oriento i arribo fins a camins coneguts... s'està fent fosc, però m'hi veig per anar en bici.... quan de cop passo pel pas sota l'autovia per creuar-la, i paf... fort cop al cap i clavant-me les ulleres al ull. 

Començo a sagnar, i no veig l'abast de les ferides... rebusco les meves pertinències dintre del "túnel" i enfilo cap a casa. Davant del mirall m'adono que tinc la cara feta un cromo... netejo i la cosa no és tant greu... m'hi veig be, però tinc un parell de traus que no paren de sagnar... un a la cella, i l'altre al pòmul.

Decideixo trucar a en Pere, per si me pot fotre un cop de ma i portar-me a que m'atenguin. D'immediat me recull i anem a la Clínica Onyar, que és un dels centres concertats per la federació... ràpidament m'atenen... quatre punts al pòmul, i dos a la cella... li pregunto al metge si podré tocar el piano després d'això, i me diu que no hi veu cap inconvenient... li dic que és la il·lusió de la meva vida, i riguem una mica.

Avui està tot molt inflat i es veu molt aparatós... total sis punts!!!



No crec que pugui fer cap entrenament més. Ara ja, tota la feina està feta. A aquestes hores estarem a Còrdoba fent les verificacions dissabte que ve... l'ABR ja es aquí!!!

Com es diu en aquests casos Alea jacta est...

PD1. Pere, gràcies a tu i a la teva família per atendre el meu SOS. 

PD2. Si voleu sapiguer que és això de l'ABR, el nostre Club que ens està recolzant molt, ha publicat una entrevista a la seva web, on expliquem una mica de que va...

Càrrega

   
A tres setmanes de l'ABR, necessitava fer un experiment. 

Per anar amb total confiança, havia de contrastar que era capaç de pedalar durant el màxim de dies seguits. Així que m'agafo uns dies de festa a la feina, i me programo una miniABR.

Comença dimecres. La primera etapa havia de ser de dues horetes i la intenció, treballar la força. Se que me passaré en temps, però me proposo fer Santa Pallalla, la Ganga, i Romanyà. Quan arribo a Romanyà i veig el desviament al Puig d'Arques, penso en les vegades que ho tenia programat amb els companys, i que per una cosa o per l'altre no l'havia fet. Així que cap amunt. Collons!!! Veig al GARMIN una petita rampa del 18% (No! Aquesta no l'he fet amb el plat gros!!) Puja, per després baixar, per després tornar a pujar... impressionant el colós que tenim tant aprop, i que desconeixia amb la bici de rodes primes. Tornaré!!!

El vent va ser el protagonista del dijous. Buf! Com bufava. Havíem planificat amb en Pere (el meu company a l'ABR), fer una sortida d'unes 3 hores. Santa Pallalla, Els Àngels.... quan estic canviat a punt de sortir de casa, sona el telèfon. És ell que, preocupat pel vent que fot, me proposa fer una sessió "indoor". Collons... tres quarts d'hora batallant amb l'el·líptica, la cinta de córrer, i amb el rem, van servir d'escalfament per una sessió d'spining que tela... per que sempre me toquen les bicis que van més dures!?

Amb molt de fred, divendres afronto la tercera sortida de la meva miniABR en solitari. En aquesta ocasió amb la BTT. Pujo al Rocatal, i al Puig d'Arques, a un ritme alt, i baixo a tota llet... no recordo haver baixat tant depressa i confiat sobre la bici com aquest dia... de fet, la baixada tant ràpida, juntament amb les baixes temperatures, me van fer desistir de passar de les dues hores i mirar de fer una mica més de desnivell, però estava gelat!!!

El mateix divendres amb en Pere i en Dani vam planificar una sortida conjunta amb la bici de carretera per dissabte, amb l'objectiu d'estar les màximes hores possibles sobre la bici, intentant fer el màxim desnivell. En Pere proposa fer-la per les Gavarres, jo per l'Ardenya... com ens entenem força, la vam fer per l'Ardenya i les Gavarres.... Llagostera-Tossa-SFG-Romanyà-Calonge-La Bisbal-Santa Pallalla-Cassà-Llagostera. Tot això acompanyats d'un grup de francesos que ens anàvem avançant durant tot el recorregut... collons, com tiraven, i quin fondo que tenien... nosaltres... be, jo, vaig arribar justet, me va faltar alguna barreta o gel. Portava 2 barretes, un gel, i un bidó ple d'isotònic, però quan faltaven dos quilòmetres per coronar Santa Pallalla, vaig agafar l'embolcall del gel, i el vaig exprimir, per treure l'ultima gota del interior... uf!!! Quina rostida.

Tot i que semblen Mari Carmen i Donya Rogelia, són en Dani i en Pere carregant el bidó d'aigua a Romanyà

Volia desconnectar el telèfon, però no vaig ser a temps... un nou missatge proposava una sortida en BTT per diumenge... la consigna era clara... suaveta!!! Crec que els tres estàvem tocats. Quedem avui a les 9 i ja decidiríem que fer...

Fa fred, però de seguit ens escalfem recordant la rostida d'ahir. La primera proposta era fer el carrilet fins a Girona i tornar... Be. He de reconèixer, que la primera, de debò, va ser anar a esmorzar a can Cassoles, però no li digueu a ningú...

Jo venia mentalitzat per escoltar propostes tipus: "pugem al Rocatal i al Puig d'Arques!?" o "fem els 100 per les Gavarres!?" Per sort, els meus companys estan igual que jo, i quan els hi proposo planejar entre Llagostera i Cassà, amb la pujada al Poblat ibèric, veuen la llum. Així que tot "xino xano" enfilem cap a Can Bota, passant per la Cabra Penjada... alguna vegada inclús m'ha semblat que algú xiulava la cançó de "Verano Azul" quant planejàvem, mentre que m'he enrecordat d'en Pere i el moment en que me va oferir ser la seva parella en això de l'ABR, quant afrontava la rampa que puja al Poblat Ibèric... buf, quim mal de potes!!!

Amb dues hores sobre la bici, enfilem cap a la que era la primera proposta del dia... anar a fer unes birres a Can Cassoles... collons... quina gana que tinc... comentaris, riures, nous propòsits... Monegros.... he dit Monegros... no!!!

Apa... "que no me siento las piernas!!!"

Notant la pressió

 
Com si tingues un nus a la gola, aquesta és la sensació que he tingut aquesta setmana, per no pedalar el que havia de fer.

 
Després del cap de setmana ben atapait, vaig decidir descansar dilluns, i reprendre els entrenaments dimarts, intentant repartir aquest dia entre els altres. L'objecitu era sortir dimarts, dimecres i dijous, descansar divendres, i concatenar un cap de setmana semblant al anterior.
 
Dimarts la sensació de cansament segueix acusada, tot i això, faig cas omís a el que m'està dient el cos, i m'obligo a sortir. No duro ni mitja hora... a les primeres rampes pujant a Cambrils, m'adono que el cos no tira i giro cua.
 
Decideixo descansar uns dies, tot i que aprofitant la bonança climatològica jugo un partit de padel dimecres, que a més me dona una mica de confiança al comprovar que vaig recuperant.
 
Divendres, quan torno a casa, el termòmetre del cotxe, va pujant, a mida que me vaig acostant. Ho havia sentit a les noticies,  i als comentaris dels companys, la temperatura és primaveral, i només arribar, m'hi poso un culote (curt), i enfilo cap a Sant Grau a bon ritme. Las sensacions són tan bones, que decideixo baixar fins a la carretera de Tossa, i tornar a fer el port, en aquest cas, per l'altra vessant.
 
Els que me coneixeu ja sabeu que ni pujo, ni baixo, ni planejo... soc un aprenent de globero, però si que, quan pujava, pensava en la progressió que he fotut d'uns anys ensà (intent de motivació!!!), recordant la primera ascensió a Sant Grau.
 
A aquestes alçades, l'entrenament s'està fent dur, pensava dissabte quan els primers raig de llum entren per la finestra. Que si ahir vaig fer un bon entreno de qualitat i que seria millor descansar; que si els del temps han dit que faria molt de vent (tot i que no es mou ni una fulla). Be, que al final me autoconvenço per no sortir.
 
Els nus a la gola torna, la pressió és molt alta, i busco companyia per sortir a mig dia. Recordo que el meu company d'equip me va comentar, que si podria sortiria a migdia... li envio un missatge per veure si ho faria i a quina hora, i la resposta és que no sortirà... merda... dino suau amb la intenció de sortir sol, però per contra, penso que al haver dinat tant suau, agafaré un globus del grossos i no serà bo... així que me quedo a casa tirat al sofà veient a l'strava com la gent es va fotent unes quilometrades bestials.
 
Diumenge sona el despertador. L'havia posat ja que havia quedat per sortir amb la colla amb la btt. Només som en Dani, en Manel i jo... algú dels tres s'havia deixat la finestra oberta, ja que fotia molt de vent. Baixem cap a Ridaura, on estem resguardats, pugem cap a Tallades, cap a l'abocador, enfilem cap a les Roques Bessones, per baixar cap a Solius, i pujar de nou per la pista d'en Lara. Aquí el vent comença a fer de les seves... empentes de cul, empentes frontals, de cantó... aguantar sobre la bici es fa dificil.
 
Però lo bo arriba quan passem Sant Baldiri. Estem a la carena de la muntanya, i totalment desprotegits davant el vent. Buf!!! Que malamanet ho he passat. Pujant anàvem dient de pujar al Castell de Montagut, però veient el panorama, ho deixem per un altre dia.
 
Baixem cap a Llagostera, per caminets i corriols nous per mi. Alguns una mica bruts, però que de ben segur planificaré noves rutes per aquí.
 
L'objectiu del dia, la Font de la Taverna, ens la passem... be, així tenim escusa per tornar a fer aquesta ruta, però avui no era dia d'estar molt pel bosc. Vam veure mols arbres tirats a terra pel fort vent.
 
I al final birra. No com sempre, prenent el solet. Si no dintre a refugi del vent i en companyia d'altres bikers.
 
Acabo la setmana amb la sensació de no haver fet els deures, i amb molta pressió per la següent. Tot i això, he aprés la llisó i escoltaré (i faré cas) al cos.