Marató Aguilar de Segarra


De vegades ens plantegem reptes per sobre del nostre nivell. O no? De vegades preparem els nostres reptes d'una manera nefasta. O no?

Mai ho sabem fins que ho provem.

Així que me planto a final de setmana amb una càrrega d'hores de treball molt per sobre d'altres setmanes. Just el contrari del que m'havia plantejat per tal de posar-me el primer dorsal de l'any.

Carrera a peu dimarts, més de tres hores intenses de btt dimecres a la nit, rodet suau dijous, pujada a St. Grau divendres al vespre amb la bici de carretera. Així que dissabte estava fos... amb unes 10 pulsacions per sobre de lo normal, el que volia dir que alguna cosa no havia fet be.

Diumenge gran matinada, i a Aguilar de Segarra a còrrer el primer repte de l'any: la primera cursa del campionat de Catalunya de Marató. Direu: "estàs petat!!". Tot i que el meu objectiu era acabar i si podia, no ser l'últim, crec en que s'han de tenir-ne per avançar, i aquest era el meu.

Tot el viatge va ploure. La acumulació d'aigua a la carretera feia reflexionar en com estaria el circuit. Ja durant la setmana es van sentir comentaris de que havia millorat donat que feia dies que no plovia, però el circuit era un "patatal".

Recullo el dorsal, faig un cafè, i m'assabento que retallen el circuit, donada la perillositat d'un dels descens. Tot i això s'espera que el temps que emprem els participants sigui el mateix o superior al previst per l'estat dels camins i corriols. Al final hauriem de fer uns 47-48 quilòmetres.

Xerro una estona amb gent que vaig coneixer a l'ABR. Molts tornen i, aquesta cursa, els hi serveix d'entrenament.

Me plantejo sortir si deixa de ploure. I de cop ho fa. Així que a preparar-ho tot. Intento escalfar però finalment penso que ja tindré temps durant la cursa i m'estimo més quedar-me escoltant les indicacions del breafing. Ens criden a corralines. Primer els pros. Després, desconec el criteri, però jo decideixo posar-me al final. I després la popular. Tot allà dins ens mirem com si anéssim a l'escorxador a ser sacrificats... veig moltes mirades perdudes que intenten expressar aquest pensament. De fet, en un moment donat vaig dubtar, però ho tenia clar... si era allà, era per donar-ho tot.

Donen la sortida i comencem a pujar per pista... vaig be, i aguanto be les posicions. M'avancen un petit grup de la cursa popular, però aguanto el tipo tot intentant no passar-me de voltes. Pistes, corriols, més pistes, mes corriols.... m'ho estic passant be... no veig el comptaquilòmetres ja que està ple de fang, però tampoc me fa falta... m'ho estic passant be... vaig recuperant posicions, avanço a gent, me sento fort com per aguantar la cursa, tot i que el ritme no és molt ràpid. Problemes amb l'acumulació de fang en algun corriols... algun petit embús, però tot be de moment... primer avituallament... vaig be... insisteixo, m'ho estic passant be...

Arribem al desviament de la llarga i la curta... tots marxen cap a la curta... me quedo sol... encara m'ho passo millor. No he de pensar si faig nosa o me la fan. Vaig fent... pista, corriols... patinada pujant, patinada baixant... si més no, serà una bona lliçó de tècnica... llàstima que no puguis aixecar el cap de terra per veure el paisatge.



A partir del quilòmetre 40 la cosa canvia... el terreny, ja enganxifós es torna encara més, patinant a cada pedalada... a més, es van enllaçant corriols entre camps llaurats, cosa que me fa pensar en el pitjor... i al km 42 entrem en un d'aquests camps, o en segons s'acumula el fang a les rodes, al quadre, a les sabates... sense poder fer res, he d'arrossegar la bici. Portar-la a coll és impossible... pesa molt. Intento treure el fang per mirar d'alleugerir-la, però no puc amb ella. L'arrossego com puc. Ve algú de l'organització amb una moto i me comenta que va a mirar quan queda.... torna i diu que queden uns pocs metres. Estic rebentat. Porto més de vint minuts per fer 200 metres... tot i això quan surto del fangal enfilo circuit amb tota la meva ravia per tal de mirar de recuperar temps... ni paro al avituallament tot i que ens recomanen que anem per la carretera... intento seguir.

A la primera pujada la roda rellisca... no es pot avançar, ho faig a peu... es comença a acumular fang a la bici de nou... comencen a tornar corredors que anaven davant meu... no es pot avançar, me comenten... faig uns metres més i no puc. Reculo i torno per la carretera. A menys de 5 km per arribar tiro la tovallola. Me vaig prometre a mi mateix, de no fer res que no me fes gaudir sobre la bici, i ara estava travessant aquest llindar.

Mig desabut, mig content vaig analitzant la meva cursa de camí a Aguilar... no ho he fet tant malament. Tot hi això el pensar que quasi ho aconsegueixo me fa estar una mica trist. Torno el dorsal, rento la bici, i quasi me congelo a l'espera, menjo alguna cosa i cap a casa, donant-li voltes al cap per l'esforç estèril, però convençut d'haver tret alguna cosa positiva de l'experiència...






Afortunat

   
Considero que soc una de les persones més afortunades que existeix. 

Direu: Collons!!! Quina afirmació!!! 

Dons si. El fet d'aprendre cada dia una miqueta me fa sentir molt afortunat. 

Aprendre que grans amics es poden convertir en grans desconeguts d'un dia per l'altre, o que grans desconeguts es poden convertir en grans e inseparables amics d'avui per demà. 

Aprendre que els amors poden arribar per sorpresa o marxar en una nit. 

Aprendre que el mai més no existeix, i que el per sempre s'acaba. 

Aprendre que no es perd res per arriscar, i que si no t'arrisques no guanyes res. 

Aprendre que si vols veure a una persona, demà és massa tard. 

Aprendre a correr, o millor dit, a gaudir corrent per la muntanya... 

Aprendre a pedalar, o millor dit, a gaudir pedalant per la muntanya... arriscant, caient, aixecant, i tornant a arriscar. 

Aprendre a dosificar, a escoltar el cos, a treure el màxim rendiment. 

Aprendre dels nens, i de les seva sinceritat i voluntat. 

Aprendre a que si avui no pot ser, serà demà. 

Buf. Com he aprés aquesta setmana... 12 hores que han donat per molt. Per correr, per fer rodet, per rodar amb els amics pels "corriols asfaltats", per corriolejar amb els amics, per pedalar amb els nens... com he aprés!!! 






Finalment no he pogut posar-me el primer dorsal de l'any. Divendres van traurem l'ultim queixal del seny que me quedava, i no me vaig sentir amb ganes d'anar a l'Open de Quart (a més del malentès amb les incripcions)... però crec que ja he posat remei.

Diari esportiu

    
Dues setmanes sense actualitzar el bloc, i de nou, moltes coses a explicar. 

Com deia a l'anterior entrada, i després d'un bon "gripasu" torno a l'activitat. 

Deixo de sortir a còrrer de matinada per fer-ho a migdia a la feina, i així evitar exposar-me al fred del matí. Dimarts va ser la primera prova; va ser al voltant de l'estany de Banyoles... dues voltes amb alguna apretada intermitja... bones sensacions, tot i que al final vaig notar els "excesos" anteriors.

Dimecres havíem d'encetar les nocturnes de l'any. El fred i la pluja ens va fer tirar enrere... i com havia jugat un partit de paddel a migdia, amb els de la feina, vaig decidir donar-me un dia de descans. 

Dijous tocava carrera a peu... pensava fer-ho a migdia... però el problema de reservar aquest moment del dia és que es pot complicar la cosa i haver de fer campana... així que al arribar a casa decideixo modificar el previst, i fer la sessió de rodet planificada per l'endemà. Una hora i mitja, treballant una bona estona prop del llindar. I és dur!!! 

Divendres, a l'hora de dinar, ara si, carrera a peu, pujant al Puig Clarà. Fang, molt fang, fan que la baixada es torni tècnica i divertida... gaudeixo molt. De fet, còrrer per la muntanya és el que m'agrada!!!

  

Dissabte, sortida teòricament tranqil·la amb el grup de carretera. Era la primer sortida planificada per sortir lliurement sense mirar el pols. Tot i això havia previst fer els ports al llindar... i com a la ruta prevista no hi havia ports, dons els repetxons. Això va provocar la reacció dels companys, pensant-se que "atacava", així que la sortida es va convertir en una veritable cursa!!! Divertit!!! 



Diumenge les cames me feien mal. Havia quedat amb els del Club, per fer una sortida per la zona de Romanyà. Tot i que el ritme seria tranquil, decideixo quedar-me a casa i descansar. És el que te de bo ser el teu propi entrenador... pots modificar el pla com te doni la gana!!!! A la tarda, i veient el magnífic dia primaveral que es va quedar, vaig agafar la btt per donar una volta i estirar una mica les cames, i la veritat, me va anar molt be. 

Comencem setmana i com sempre descansant. Aprofito per passejar després de sopar, però ja començo a notar que alguna cosa no va be. 

Dimarts carrera a peu. Tant me va agradar la ruta que vaig fer per pujar al Puig Clarà, que decideixo repetir-la. Tot surt malament.... he agafat unes malles que me van molt grans i són incomodes; la cinta del pulsòmetre no esta ben ajustada i cau; no m'he posat manega llarga i tinc fred.... no se si la suma de tots els factors, o altres diferents, però quan porto uns 20 minuts el meu rendiment baixa.... no pot ser una "pajara", he menjant abans de sortir... igual deshidratació? En definitiva que finalitzo com puc la ruta, una estona corrent, i una altre caminant, i amb unes sensacions penoses. 

Dimecres els companys estan fotuts com per sortir en bici. Seguim sense encetar les nocturnes de l'any. Així que toca rodet... sessió suau amb bones sensacions, i més havent jugat un partit de paddel a migdia. 

Dijous va ser un dia dur a la feina. Volia desfogar-me una mica. Tornant de la feina me plantejo anar a buscar al taller la bici de carretera, donat que li estava fent el manteniment a l'eix de pedalier, i fer un parell de pujadetes a Sant Grau. A mig camí comença a ploure amb certa intensitat. Canvio de plans, necessito desfogar-me. Faré rodet... començo a rodar, i als 5 minuts, surt el freno de la roda d'inèrcia... s'ha desenganxat el feltre de la sabata... no puc fer res.... plou amb intensitat, així que ni a correr puc sortir.... 

Divendres, es va complicar el dia, tornant tard a casa. Havia de recollir les dues bicis que tenia al taller, així que, novament, jornada en blanc. 

Dissabte, i ara si, podria desfogar-me amb ganes. El grup dels dissabtes, havíem decidit pujar a St. Hilari per Sta. Coloma, baixar per Osor i Mas Llunes, amb les bicis de carretera. En principi seria una sortida tranqil·la, tot i que tenia intenció de fer els ports al llindar... en Lluís no va be i decideix tornar quan entràvem a Sta Coloma, i a partir d'aquí, comencem un ascens a ritme frenètic. Jo intento controlar el ritme, i pujar tal com havia previst... tot i això, no perdo a un dels companys.... l'altre ha sortit molt i molt ràpid. En un "pla", i al canviar de plat, se surt la cadena, i fa que perdi contacte amb el company.... col·loco la cadena i a seguir amb el meu ascens... al final l'he atrapat i tot. L'altre company, recula a buscar-nos... pensava que ens havia tret una minutada, però no, només han caigut un parell de minuts, cosa que m'esperona!!! 


Baixada amb molt de fred cap a Anglès, trobant-nos un ciclista demanant ajuda.. ha sortit sense eines. 



El Mas Llunes "al llindar", on un dels companys es queda, i tornada rodadora fins a casa. 4 hores i mitja... no està malament!!! Quin mal de cames!!!! 

Diumenge havia quedat per fer la inspecció del circuit de Quart de la propera cursa de l'Open btt. Estic cansat, però tinc ganes de pedalar... Ens acostem pel carril. Ha plogut molt la nit anterior i està molt i molt tou, el que vol dir, molt i molt dur de pedalar, i més si els companys maquen un ritme de 30 km/h, imagineu. El circuit ja estava marcat, així que podem seguir el recorregut sense gaires entrebancs i sense estar pendent del GPS, que la veritat, és un conyàs!!! El recorregut no és gens tècnic, però si dur... puja i baixes constants, per corriols nous. Com ha plogut tant, quedem xops de l'aigua que cau de la vegetació. Moltes patinades a les pedres i arrels m'obliguen a fer alguns petits trams a peu... alguna caiguda sense conseqüències físiques (moralment si que quedo tocat!!!) per una relliscada en una arrel. Al final fem els 30 quilometres del recorregut, rebentats com feia temps que no quedava, però amb un somriure d'orella a orella per lo be que m'ho he passat. La tornada pel carril ja ha sigut més dura. Cansats, amb gana, i amb un mal de cames impressionant. 64 km i quatre hores i mitja sobre la bici tenen la culpa. 

Així dons, finalitzo la setmana amb els deures fets, amb un gener amb les mateixes hores que l'any passat, tot i que he estat quasi una setmana parat. Comença febrer amb el primer objectiu de l'any a la vista. Tot i que m'ho prendré com un entrenament, potser ens posem un dorsal aviat. A veure com es dona la setmana.

Per cert. Cada vegada més i més gent està a l'STRAVA.... això serà inseguible. S'estan lluint aquest de l'STRAVA amb les noves modificacions. Cada dia millor.