Per molts anys amic!!!!


Com sempre, tiro de diccionari. 

Segons diu, la paraula amistat vol dir: Lligam afectuós entre dues persones nat d'una estimació i benvolença mutuals, i també afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual.

Sobre tot, que quedi clara aquesta última part!!!! Eh!!!!

Be, jo afegiria, que una amic, és una persona amb la que pots parlar, i que te ganes d'escoltar-te. Un amic és una persona, amb la que pots riure, pots riure dels altres, de tu mateix, i d'ell.

Un amic, és el que només comparteix els bons moment amb tu, si no els dolents, el que sempre te un moment per tu.

Un amic, és el que no és pensa dos vegades la proposta que li fas i es fot de caps, això quan no te la fa ell.

Per tot això.... per molts anys amic!!!!


Ronaldinyo!!!

 
Us enrecordeu d'en Ronaldinyo? Aquell jugador del Barça que li agradava molt sortir a les nits, però que durant una bona temporada va donar un bon rendiment al equip?

Dons aquesta setmana he fet una mica el Ronaldinyo. Us explico!!!

Divendres a la nit, vam fer un sopar de retrobament de la colla que sortíem quan teníem 18 i 20 anys. Renoi, quins records, quantes anecdotes, quantes ampolles de vi van canviar, que be que entrava aquell cava, i els cigalons!!! Després, i coincidint amb la festa major del poble, vam anar a moure una mica "l'esqueletu", tocava Mazoni... i és clar, si te mous, entra sed!!!

Res que entre dues o quarts de tres enfilava camí cap a casa. Havia quedat amb en Dani a les vuit per sortir en bici... així que poso el despertador, amb la intenció de despertar-me, enviar-li un missatge i dir-li que no m'esperi. Però quina és la sorpresa, que m'aixeco be. Be, be, no!!! Però be, com per sortir una estona a pedalar.

Així que enfilo al punt de reunió i ja hi era ell esperant. Havíem previst anar fins a Calonge, passant pel Puig d'Arques, mirar de trobar el Puig dels Daus, i tornar per on poguéssim. Li comento el meu estat, i decidim pujar al Puig d'Arques, i un cop a dalt, decidir que fer. Una condició li poso. Anar de tranquils, deixar-nos de piques, i de gas a fondo...

Anem xerrant, i la sensació d'estar petat, es va convertint en la d'estar be. Me vaig animant.

De cop trobem al l'Albert de ca l'Aldrich que va passejant al gos... ell amb la furgo i el gos darrera corrent!!! Ens demana si hem trobat algun tram d'un Rallye. Un Rallye per les Gavarres? Xarrem una estona, ens acomiadem i seguim.

El ritme és tant de tranqui, que al ben mig del camí, trobo un euro!!!

Arribem al Puig d'Arques i jo estic be, així que decidim fer la ruta que teníem planificada. Enfilem cap a Sant Cebrià dels Alls, quan de cop, trobem un cotxe i unes cintes que tanquen el camí. Mig en francès, mig en anglès, parlem amb la gent que controla aquell punt. Efectivament hi ha un Rallye!!! El personatge, ens espanta una mica, però ens deixa passar, i ens comenta que si sentim el soroll del motor, ens apartem del camí. Al final faig la pregunta clau... "A quina hora comença el Rallye?". "A les 11", contesta. Buf!!! A aquella hora, ja som a Calonge de sobres!!!.

Enfilem primer per pista, i després per una caminet molt entretingut, amb molta pedra, i alguns petits saltets. M'ho passo teta, i ja no m'enrecordo que he dormit molt poc... suposo que l'alcohol ja l'he suat!!!

Ens plantem en poc temps a la pedrera de Servia a Calonge, i ara enfilem per una serie de camins que van pujant poc a poc. Travessem les vinyes típiques de la zona, on en una masia parem a fer unes fotos d'una pila d'ampolles.




Tinc la sensació de que hem passat el nostre objectiu, mirem d'orientar-nos, però al petit mapa del GPS no trobem el topònim del Puig dels Daus, així que baixem fins a Calonge, on ens toca fer un tram d'asfalt fins a Platja d'Aro, on enfilarem cap a Solius.

En aquest tram ens creuem amb molts de ciclistes de carretera, amb dorsal. Per l'edat dels participants, gent madura, i lo carregats que van, intueixo que son els participants d'una d'aquelles Brevets... per l'època de l'any en que estem pensava que era la dels 400 km, però investigant m'he adonat que era la BPB, Barcelona-Perpinyà-Barcelona, 600 km. Aquests si que són herois!!!!

Dale!!! Me dic, i intento apretar una mica per tal de fer aquest tram pestós d'asfalt el més ràpid possible. A platja d'Aro veiem com donen la sortida als vehicles que hi participen al Rallye per les Gavarres. Apretem els dents ja que el vent bufa de cares, i de seguit estem a Sant Feliu fent els corriols del Caixa Girona... no se que faig però sempre me perdo en aquests corriols... enfilem cap al golf, i cap a Solius... les forces ja no són les de primera hora, i anem fent, tot i això anem fent. Després de Solius, ens endinse'm al Ridaura, però amb l'aigua que baixa, millor augmentar de cota gastant les últimes forces en una d'aquelles pujades que te deixen les cames a punt.

Com sempre, el millor de la sortida, l'avituallament. Aquesta vegada, tot i tenir excusa, no m'he adormit!!!

A la nit, hi havia sarau, així que a dormir tard un altre cop. Per sort la sortida de diumenge la posposem a la tarda.


Amb la Sandra anem a fer el recorregut del Caixa Girona de Cassà... corriol amunt, corriol avall. Alguns del tot impossibles de fer, tot i els consell d'un noi que ens va ensenyar la tècnica del pit al seient, i cul a la roda. Si més no, vam fer una mica de braços traginant la bici, que també va be.


Un cop acabat el circuit empatxats de corriols, la Sandra m'ensenya els camins per on es mou, gaudint d'una bona pedalada, tot i el polen que hi havia.




Ahir i avui, també he sortit amb la bici, però ja havent dormit normalment, i sense excessos. Dos sortides interessants, dilluns al Poblat Ibèric sortint de Cassà, i avui per la zona de Sant Cristòfol. El millor, la companyia!!!

Nocturna de test dels portabidons VINCERO

  
Avui, al arribar a casa després de la nocturna, el primer que he fet ha sigut mirar si encara hi era el bidó que me va fer provar en Pere de Radikalbikes Llagostera.

La sortida d'avui ha sigut com una cursa de rallie, pujar a tota llet, per baixar com boixos. La zona escollida ha sigut la de La Ruïra, descensos plens de pedres... encara recordo el munt de bidons pel terra que hi havia per aquella zona durant les diferents curses que s'han fet.

I si, encara hi era. Sembla que funciona aquest sistema. És còmode,  és ràpid de treure i posar la botillola. Ideal per bicis que no tinguin espai, i s'hagi de treure lateralment. Ah! i pels boijos del pes, és molt lleuger... 

Crec que us el puc recomanar... jo ja no el trec!!!!


Cap de setmana de pluja

 
Aquest cap de setmana el temps, no ha deixat fer gaire cosa...

Inicialment el pla era dissabte fer alguna cosa amb la bici de carretera, diumenge anar a Rocacorba amb la Sandra, i dilluns fer el recorregut del Open TACTIC que es va fer al febrer a Llagostera.

Veient la previsió del temps, lo de la bici de carretera ho vaig deixar per un altre dia, volia fer una tirada llarga i no era plan fer-la sota l'aigua.

La vaig canviar per una sortida corrent, divendres amb en Dani. Des que vam fer la marató dels Monegros ens hem proposat sortir a córrer un o dos dies per setmana. Divendres passat vam fer un circuit per tots els corriols que conec al Bosc de la Torre, i la zona de Ca l'Ocell. Aquest divendres vam fer el mateix recorregut en 6 minuts menys. Això motiva.

Durant la setmana, el pla de pujar a Rocacorba, es va anar transformant pel de fer la Marxa de Cornellà de Terri. Seria una bona proba de foc per la Sandra.

La nit de dissabte a diumenge va començar a ploure, una d'aquelles tempestes de primavera que deixen anar un bon volum d'aigua, i que deixen impracticable qualsevol circuit, i més a Cornellà, amb aquelles argiles que hi ha. Tot i això teníem ganes de fer la Marxa, però el plugim constant a l'hora de sortir, sumat al cel amenaçador va fer que anulesim els plans. Que t'enganxi la pluja al ben mig d'una ruta mira, però sortir plovent és un altre cosa...

I avui, tenia festa a la feina, així que, amb la Sandra vam decidir fer el recorregut de l'Open BMW a Llagostera. No vull treure-li protagonisme a la seva sortida, així que ja llegireu la seva crònica al seu bloc, que de ben segur serà més bona que la meva. Només vull felicitar-la des d'aquest modest bloc, per tota la il·lusió, i força que li està fotent a això de la bici!!!

En plena acció, anem a pel corriol de pujada.

Comencem a tenir una bona tècnica.
Les vistes, com sempre, magnífiques.
D'altra banda, en Pere, de Radikalbikes Llagostera, me va demanar que probes un nou material. Es tracta d'un nou "boteller" que ha sortit al mercat. El suport, disposa d'un imàn de gran potència,  que atrau a l'ampolla. Aquesta queda fixada al suport pel la força magnètica. L'avantatge d'això és que facilita la maniobra d'agafar i deixar l'ampolla, i és ideal per a bicis, on l'espai per treure-la és reduït.

Suport amb l'imàn. Es fixe al quadre amb els cargols estàndards.


La proba dinàmica ha anat molt be, carregada d'aigua a tope, ha aguantat be a les baixades pedregoses de la zona de la Ruira, tot i que s'haurà de fer un assaig molt més exigent.

L'estètica és bona, i pels que necessiteu més volum, també n'hi ha.

En quant al bidó, sembla de qualitat, i l'aigua no tenia gust a plàstic com passa amb uns altres. I la vàlvula és del tipus biveró, que no surt l'aigua si no xucles.

No hi ha tap. Això facilita el beure aigua.

De moment, la veig com un bon invent per la bici de carretera, i per gent amb movilitat sobre la bici, una mica justeta. En quant a BTT s'ha de provar encara més!!!!

Seguiré informant.

70 km per les Gavarres

 
Avui amb el Club, hi havia programada una sortida de les que només es fan un cop cada molts anys.

La idea era anar als Àngels, baixar a Cruïlles, Fonteta, Fitor, Puig d'Arques i cap a cassa... uns 90 quilometres, i sobre els 2.000 metres de desnivell.

Que ha passat?


Dons que l'Emili ha sortit com un tiro, ha costat seguir el ritme que marcava. En un moment érem al Coll de Llumeneres, on per molt aprop, passava una marxa, que intueixo era la de Primavera de Cassà.







En menys de 2 hores ens plantàvem als Àngels, quan a l'alçada de Cal Xai, a pocs metres de la carretera de Santa Paiaia, a en Pep se li frena de cop la roda de darrera. Coixinets!!!


Intentem fer una reparació d'urgència, però és impossible. Fem servir el comodí de la trucada, i ve l'Oscar amb una altre roda per veure si podem continuar la ruta. Les mides dels discos eren incompatibles, així que en Pep ha d'abandonar.



Amb el temps que hem perdut, seguir amb la ruta, era un suïcidi, així que decidim improvisar.

De moment seguim fins als Àngels... quin ritme, ni hem parat a Montnegre.... en 2 hores de pedal ja hi som al Santuari... una barreta, i cap avall.

Decidim tornar fins als Metges, per després anar al Puig d'Arques. El recorregut és un trencacames dels durs, ara puja, ara baixa, ara puja, ara baixa... i l'Emili queda rostit.

Abans d'enfilar al Puig d'Arques, li preguntem com va... "Bueno", és la seva resposta... en Toni i jo ens mirem, i enfilem cap a casa...

Ho fem per un camí que vam descobrir no fa massa que surt a pocs metres del Matxo Mort... les baixades les hem gaudit com mai. Com hem baixat avui, eh Miki!?!?!?

I com sempre, el millor, l'avituallament final!!! Per cert... últimament, quan arribo de pedalar a saco, com avui, m'entra molta son!!!

Ja torna a sonar la cantinellla

   
M'havia proposat passar de curses, i marxes, fins a final de l'estiu. A mi el que m'agrada és investigar, conèixer nous llocs, nous camins...

Però torno a sentir la cantinella de sempre... en Dani ja està cantant-me a l'orella.... Cursa del Llop, Cursa del Llop.

En Pere, amb les seves grenyes, je, je, je, també... Cursa del Llop.

La Cursa del Llop, és una cursa d'ultra-resistència per etapes, sent una d'elles, la 6a, una travessa del port en BTT. 120 km, amb un desnivell acumulat important.

Aquí us deixo un vídeo del reportatge, que va fer temps d'aventura, de l'any passat.


Lo bo, és que és a les Terres de l'Ebre... això novament són unes 4 hores de trajecte, que coneixent als amics que tinc, serà la pera!!!

M'ho rumio!!!

PD. Si algú coneix la cursa, pot comentar que tal és.

Sortida, rara, rara, rara!!!


Hi ha dies que comencen d’una manera una mica estranya, però que acaben molt i molt be. Això va passar diumenge a la sortida que organitza el Club.

Cap dels habituals es presenta. Quan arribo al punt de reunió trobo a la Sandra, i la Mónica... uns segons després apareix l’Emili.  Tal com passen els minuts, me vaig veient que he de fer de guia. Començo a pensar per on anar, i proposo fer la ruta de les ermites de Caldes que te un recorregut similar al proposat al calendari.

Uns minuts de cortesia per si ve algú, i marxem. Sentim els crits d’un noi que ens demana que esperem... sembla ser que li han deixat un parell de bicis per que les vigiles, mentre anaven a buscar una noia que s’incorporaria a la ruta... esperem una estona... mentre, l’Emili, decideix fer la ruta pel seu conte... crec que estrena bici, i la proposta no li fa el pes.

Després d’una estona esperant, i com en Carles, el noi que es va quedar amb les bicis, comenta que la noia l’havien de recollir per la zona del cementiri, decideixo fer una petita inspecció per veure si els trobo... ni rastre!!!

Així que decidim deixar les bicis sota la vigilància dels organitzadors del Trailwalker (cursa de 100 km a peu, que se celebra avui), i enfilem camí....


Moltes anècdotes divertides... Cables de freno que es trenquen. Trobem un tió al ben mig del camí que fem cagar!!!


Piques entre els participants a la pujada de Santa Ceclina.


Anècdotes dels Monegros que explico a l’avituallament que fem a Sant Maurici.


Remullada de cul d’en Carles al no veure una passarel•la per salvar un rierol una mica profund.



Al final i veient el cansament de part de la colla a l’alçada de Sant Andreu Salou, enfilem cap a Cassà, on deixem a la Sandra i a la Mónica, i finalitzem la ruta en direcció a Llagostera en Carles i jo a ritme de verano azul pel carril.

Marató dels Monegros 2012 - Dale!!!!

 
Diuen que a la vida s’ha de plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Jo afegiria, córrer el Marató dels Monegros. 

Tot va començar divendres a les vuit i pico del vespre quan vam quedar per carregar les coses a la furgo, ja vam començar a xerrar de estratègies, terreny, temps de cursa, pluja, fang... vam tallar la conversa, ja que havíem de fer moltes coses encara, i descansar, sobretot descansar. 

Dissabte, a les 5:20 sento un motor a la porta de casa, no podria ser una altre que en Pere, que me venia a recollir, carreguem ràpidament unes cadires, les bosses i els estris de muntar en bici, i cap a Seriñena. 




Aquí comença una sessió d’abdominals d’unes 4 hores en la que ens fem un fart de riure, amb les imitacions d’en Dani, els calçotets d’en Pluto d’en Quim, les màquines dels peatges que no s’enteren quan els hi dius “no vull pagar”, i que al final vam acabar tots, fent la coreografia de las serebro. (Gràcies Dani, sense aquest video no hagués sigut el mateix)





Mara meva quin viatge més curt. 


Arribem i ens fan aparcar en una zona una mica allunyada de la zona d’acampada, on en Josep i en Dani ens han reservat un lloc, ja que han fet nit allà en una autocaravana. Xerrem amb uns agents de protecció civil, i s’enrotllen explicant-nos com arribar sense que ens cridin l’atenció. Ens instal·lem al forat que ens han reservat, tenim uns veïns supersimpàtics que de seguit comencen a xerrar amb nosaltres... muntem les bicis, col·loquem els dorsals, quan arriba el grupet d’en Joan Babot, explicant-nos que ahir a la nit, mentre sopàven els hi van robar la bici... uns S-Works valorada en uns 6.000 €. Una gran putada, però al final la policia va recuperar-la abans de la cursa. 





Anem a estirar les cames pel recinte firal... ens crida molt l’atenció les vedelles que estan fent per l’últim avituallament, la col·lecció de bicis Orbea, i algun stan més. 





Jo me quedo pensatiu, imaginant com ha de ser la recta de sortida, ara buida, amb més de 4500 corredors a més de 100 pulsacions, esperant la sortida. 


Anem a dinar, improvisem un menjador entre les furgos resguardats del sol, seguim riguent, riguent, i riguent. És l’únic que me fa mal, la panxa de tant riure. 




Anem a fer un cafè, i ens trobem a en Pujolar i en Jordi, que han vingut pel seu conte, una estona xerrant i ens anem a vestir. 


En Dani i jo, comencem a donar voltes per la zona, una mica per comprovar l’estat de les bicis, i una mica per mirar de trobar a en Toni i en Josep que han vingut amb autocar. Els trobem i fem petar una mica la xerrada, els nervis es comencen a notar. Noto la bici molt rígida, m’he passat amb la pressió dels neumàtics, intentat aconseguir millor rodadura, però m’estimo guanyar comoditat i trec una mica d’aire. Ja està tot a punt... 

Ens fiquem a la graella per un lateral, aprofitem el forat que deixava un bassal que no volia trepitjar ningú per tal de guanyar unes posicions i estar encara més a prop de l’avinguda principal. 




Es fa etern, el pulsòmetre marca xifres a les que no estic acostumat... l’excitació, els nervis seran els responsables... seguim amb les bromes, les imitacions, i la veritat que funciona, començo a relaxar-me. Xerrem amb un noi de Capellades que ens fa un lio amb el color de les marques que s’han de seguir... jo al final li dic que segueixi a la gent... amb 4500 bikers, segur que no se perd. S’enlaira l’helicòpter que ha de controlar la ruta, presagi de que la sortida és imminent, l’excitació és màxima, en aquestes que un espiquer intenta animar la graella, però el que volem es que ens donin la sortida i no li fem gaire cas... i gas!!! 


La pell de gallina, sentint tots aquells clics de les cales, calant en els pedals. De seguit ens fiquem en la línea principal, molta prudència fins que sortim de l’arc i comencem a circular pels carrers del poble... novament la pell de gallina, sentint els crits d’ànim de la gent que esta veient la sortida... me passa en Pere i me crida, me poso a roda d’ell, uns segons més tard passa en Quim, però el seu ritme és “inseguible”. 

Amb en Pere fem els primers quilometres, amb molt de cura. Acceleracions a tope, frenades quan es creua el de davant... les poques vegades que podia mirar el pulsòmetre veia xifres molt per sobre de les que estic acostumar a portar, i les velocitats més de bici de carretera que no pas de btt. 

Quan sento algú que crida “por detrás, por detrás!!”, penso que estic molestant a algú, però no puc fer res, i el diferencial de velocitat no crec que sigui tant gran com per que freni com jo estic fent cada cop que me tallen la meva trajectòria... uns metres més endavant, un “individu” surt de la meva esquerra, i me fot una empenta, increpant-me que l’havia tallat... perdo el control (mental), i el segueixo, fins posar-me al seu cantó on entaulem una divertida conversa... quan una bassa de banda a banda del camí fa que ell passi pel mig, i jo freni per tal de passar per un lateral. Me sembla patètic la situació que vam protagonitzar, i demano disculpes a tot els que hagi molestat, però no entenc, com algú pot posar en perill la integritat física d’altres pel fet de guanyar uns segons. 

Avergonyit, tinc com un baixon, m’adono que els riscos als que ens estem exposant són innecessaris, i afluixo una mica el ritme, tot i això, no perdo contacte visual amb en Pere, quan de cop... paron... una bassa de llod de banda a banda atura el pilot, veig la profunditat de la mateixa quan passen uns quant corredors, i decideixo passar pel lateral, crec que és el més intel·ligent per conservar la mecànica fins al final. Veig a en Dani que passa pel mig de la bassa, i quan surto de l’embús me proposo atrapar-lo. 

Comença un tram més tranquil, on la gent ja va més ordenada, on és factible avançar i ser avançat... es roda molt depressa, veig al pulsòmetre xifres que m’esgarrifen, però he decidit donar-ho tot, i si peto, peto... 

Arribem al primer avituallament, quasi ni m’he enterat, no veig a ningú conegut, cosa molt complicada amb tota la gent que hi ha... porto un parell de barretes, porto un parell de gels, pastilles d’isostar, el camelback a tope, i el bidó ple d’isotònic, i decideixo passar-me’l. 

El ritme és rapidíssim, i començo a parlar amb un noi de Sant Celoni... les cabres del Montnegre, me sembla recordar la inscripció del seu maiot, durant la cursa, ens anirem avançant mutuament en moltes ocasions... m’enganxo a un noi amb un maiot de HJP per que em porti durant una estona i recuperi una mica les forces, quan li vaig a fer un relleu, és queda... intento recuperar-lo, però no pot seguir-me... segueixo tirant tot el que puc. 


Vaig prenent una pastilla cada hora aproximadament, i me marco un ritme per beure, cada 5 minuts un glop... Arribo al segon avituallament, i decideixo saltar-me’l, aprofito per prendre un gel. Segons l’altimetria ara comença un tram de pujada molt llarg i s’ha de tenir energia... el ritme baixa estrepitosament... molta gent parla de pàjara, de baixada de rendiment, jo prefereixo parlar de pujada exigent... afrontar aquesta pujada quan has estat rodant a 30 i pico per hora el cap te fa pensar en moltes coses, a més si hi ha gent que puja com un tiro, encara te dona per pensar més i més. 

Veig molta gent amb problemes de transmissió, cosa que me fa pensar que el no haver passat pel mig de la bassa, ha sigut una decisió encertada. Trobo als esquenapelats de l’escala, i fem una mica de broma. La pujada es fa eterna, però com tot lo bo es fa esperar, arribem al quilòmetre 70, on comença un tram de baixada, me deixo anar, assolint velocitats d’infart, aprofito per relaxar una mica les cames, les plantes dels peus me fan mal, avanço moltes posicions, quan de cop arribem al avituallament. 

Decideixo parar. Està molt ben assortit, hi ha unes coses que semblen com uns bocates de patè de tonyina, coca de poma, begudes energètiques... localitzo un parell de talls de síndria, i mig plàtan, i torno a la bici... els menjo tranquil·lament, i torno a pujar a la bici. Comencem a enfilar una pujada més curta que l’anterior, però amb una pendent mitjana superior, com abans soc avançat per molta gent, i avanço a molta gent... me crida l’atenció molta corredors amb problemes musculars, gent que es queda “electrocutada” al ben mig de la pujada, immòbils amb un dolor brutal. Les bores dels camins cada vegada són més plens de gent amb problemes musculars, les cares desencaixades els delaten. 

Intento seguir el meu ritme, quan un noi me demana la situació del proper avituallament, me comenta que va petat, li demano que aguanti una mica, que de seguit arribem, i el deixo. Als pocs minuts el veig lluny. Com m’ha funcionat el tema de la síndria i el plàtan, al anterior avituallament, repeteixo. A tot això, la meva rutina de pastilleta d’isostar cada hora, i glopet cada 5 minuts m’ha funcionat molt be. 

Queda afrontar l’últim tram de la cursa. És un trencacames dels durs, però m’agrada molt, aprofito la inèrcia de les baixades, per fer part de les pujades... la clau era tenir la força necessària per afrontar l’ultima part dels petits repetxons que anaven trobant... potser és la part que més he gaudit, tot i que comencem a trobar gent de la mitja marató que van a un ritme molt lent... Tornem a la bassa de llod de banda a banda del camí que havíem creuat pel lateral al principi de la cursa, i m’adono que tornarem pel mateix camí que vam venir... recordo que és molt rodador, i ja no reservo, ho dono tot. La meva altimetria marcava 113 quilometres, però superat aquest, veig que són més, això fa que hagi de dosificar els últims quilometres, amb l’afegit del plugim que comença a caure... 

Arribo a meta, veig els 5:41 a la pantalla, no se fer el càlcul del temps previ a passar per l’arc i poder-ho descontar, però m’és igual, el meu objectiu era acabar o si més no fer unes 7 hores, i l’he millorat amb escreix. 

No veig a ningú, i havíem acordat deixar les bicis a la furgo, dutxar-nos i trobar-nos novament a la furgo per anar a sopar. Només veig la bici d’en Quim, i començo a pensar que els meus companys han tingut algun problema... agafo la roba per anar a la dutxa, i apareixen tot riguen i contents... m’alivia, i començo a tenir curiositat pel seu temps, en Quim a fet un temps molt bo, en Pere ha entrat uns minuts davant d’en Dani, i en Dani, uns minuts davant meu... crec que hem fet un bon paper!!!! 

L’aigua de la dutxa surt molt freda, que sumat a la pluja que ha caigut els últims minuts, i la destemplaça que portem, desaconsella dutxar-nos. Amb ampolles d’aigua que portem a la a la furgo ens netegem com podem, i ens vestim per sopar. Trobem a en Josep i en Dani que han fet la mitja... estan molt forts!!!! 

Fideua i carn rostida és el menú. No tinc gens de gana, però m’obligo a menjar una mica de fideus, només tinc son, estic mig atontat barallant-me amb el telèfon, que donada la gran quantitat de gent, no funciona be. 



Esperem a en Toni i en Josep. Han arribat i també han fet un bon paper. Donem un vol i trobem molts coneguts. Conec a en Gerard dels Desfrenats, xerrem una estona, és igual com me’l imaginava... el teu bloc te descriu perfectament!!! 

Tenim noticies d’en Pujolar i el seu company, els hi ha enganxat la pluja que s’ha convertit en una trampa amb el fang, i estan gelats de fred. M’esgarrifo veient arribar gent totalment plena de fang, glaçats, i sense poder prendre una dutxa calenta. A més, es comença a racionar el menjar... organitzar una cursa amb 6000 “persones” no és el més correcte, si no és que tens capacitat per fer-ho. 

Tornem a la furgo, col·loquem les bicis a lloc, carreguem tots els trastos, ens acomiadem, i enfilem cap a casa... en Quim ens fa una dissertació dels cronometratges de les curses, quin fart de riure, només mel imagino amb els calçotets d’en Pluto... rises, més rises.... i cap a casa... fem una petita parada per agafar forces i de la resta ja no se res més... hi ha una nebulosa entre Agramunt i Martorell al meu record. La son va poder amb mi!!! 

 Crec que ha sigut una experiència bestial, molt enriquidora, i que ha confirmat que tinc uns amics que no me'ls mereixo!!! Gràcies nois!!! 

La bici m’ho està donant tot!!!!

P.D. Si has aribat fins aquí, hi ho ha llegit tot ets digne d'admirar!!! Quin totxo m'ha sortit!!!