756

   
756 són els quilòmetres que separen l'ultima entrada "seria" d'aquesta.

756 quilòmetres repartits en diferents sortides. De vegades en companyia, de vegades (més de les que voldria) en solitari. Per llocs espectaculars com el Bosc de Canyes de Bambú, o la Font del Bambú. Un lloc molt aprop de Vall Repòs, on expliquen els vells de la zona (no t'enfadis Pipo) que hi havia un peix de color amb un tumor en forma de bulto al coll que feia patir...



Sortides per celebrar aquestes dates, com el tradicional MOBIAT que organitza el Motoclub Els Cremats. Un aplec d'esportistes del mon del motor, del bon caminar, del running, del pedal, dels cavalls... que anem a Cadiretes a pujar el pessebre, i de pas, fer un bon esmorzar, i intentar recaptar algun dineret en pro de la Marató de TV3, mitjançant sortejos, i alguna subhasta.


Sortides per entrenar... ja començo a intensificar una mica els entrenaments, compaginant els grans rodatges, amb les sèries... suaus, eh!!!

Sortides per rodar, i acumular quilòmetres... algú me va explicar, que tot el que es roda a pulsacions moderades es va ficant com en una guardiola, que vas fent servir quan treballes a altes intensitats... estalviant!!!!

Sortides per complir nous objectius. Ja us he explicat això de l'Strava. Dels trams cronometrats, etc. També, es creen chalengers, on competeixes amb altres usuaris. Per exemple, aquest Nadal es va crear la Rapha Festive... s'havien de fer 500 quilòmetres entre el 24 i el 31 de desembre... be, això m'ha mantingut ocupat últimament (molt ocupat). Al final he fet el 2.706 de 15.254 sonats com jo, de tot el mon!!! i el 28 d'Espanya.

Sortides per commemorar el fi d'any. Enrere van quedar propostes com pujar a Cadiretes a veure sortir el sol, i altres animalades... finalment es va decidir anar al Santuari dels Àngels i al Castell de Sant Miquel... érem una bona colla. La crem de la crem del BTT Llagostera...



...però a 10 quilometres de sortir, una branca va segar la patilla del canvi. En Pere G ha intentat fer una reparació d'urgència, convertint la transmissió en singlespeed (monomarxa), però no ha funcionat... la cadena volia saltar al pinyó superior, tensant-se extremadament, i bloquejant-se...


... no m'ha quedat altre remei que tornar cap a casa... pel camí penso en agafar la bici de carretera i pujar als Àngels i mirar de trobar els companys... me costa arribar amb els problemes esmentats... però me canvio de sabates i cap el santuari a tota llet.

Pel camí me trobo a un italià que amb una bici de lloguer a punxat, i me demana la bomba, la "pompa" deia ell, costava molt inflar la roda, quasi més que pujar a dalt de tot... infla mínimament i segueixo camí... a la postre en Pere m'ha comentat que també a ells els hi ha demanat la pompa, però sembla ser que el tio no havia reparat la punxada... amb raó costava tant inflar.

De seguit trobo a bona part del grup que baixen cap a casa... s'ha fet tard i deixen per un altre dia pujar al Castell de Sant Miquel... uns quilòmetres més a munt, trobo a part de la resta del grup... que mig en serio, mig en broma me diuen que pugen cap el Castell... jo segueixo fins al Santuari... agafo una mica d'aire, i torno a tota llet, a veure si els enganxo fent la birra a Can Cassoles, però res... aquest any ens quedem sense brindis de cap d'any!!!

Si al final heu arribat al final d'aquest escrit, i no sou dels que mira només les fotos, desitjar-vos un bon any 2013.

Sento un gran pessimisme al meu entorn, inclús he arribat a sentir quan es parla del nou any, que el millor que pot passar és que només duri tres o quatre mesos. Crec que amb aquesta càrrega/actitud, no avançarem gaire. El moment és complicat, però no ens pot envair la tristor ni el desanim.

La majoria dels que llegiu aquest bloc, sou esportistes, i sens dubte, l'esport, és un gran aliat per tirar endavant, i ser feliços en aquestes èpoques que ens toquen viure. La nostra capacitat de sofriment i força física i mental, ens fa més forts davant la vida diària. La capacitat d'aixecar-nos després d'una caiguda es trasllada a lo quotidià de manera similar.

És per això que aquest 2.013 ha de ser un repte per nosaltres. Patirem si s'ha de patir. Però com vaig aprendre prostrat al llit d'un hospital, la vida és massa valuosa com per perdre un any!!!

Bon any 2.013!!!

Monocicle

   
Degut a les constants retallades. Que si el sou, que si pujada de l'iva, etc, etc, etc. He decidit "retallar" el meu pressupost i fer l'ABR en monocicle.


Redueixo a la meitat el consum de cobertes, pastilles de fres, etc

Excuses

   
Excuses per no sortir en bici. Últimament n'he  sentit de tots els colors. Que si he d'anar a l'escola, quan fa mes de vint anys que no la trepitgen. Que si tinc tota la roba a la rentadora (aquesta és bona i segur que la faig servir més d'un cop). Que si fa fred, i estem a 10 graus.

Be. Tot i això he anat sortint, sol o acompanyat, i acolorint les sortides. Ja no he d'estar tant pendent del pulsòmetre i puc donar-me alguna alegria que altre.

La setmana passada va ser bona... contant els dos caps de setmana 9 de 9... 100% d'efectivitat. Anar combinant la bici de carretera amb la de muntanya, i una mica de carrera a peu. 

Especialment divertida la sortida de dimecres fent el recorregut curt del circuit de la Marxa per parelles, amb els craks de Radikal Bikes Girona, un crack de Cassà, i els megacraks de Llagostera... seguim aprenent!!!

A finals de setmana vam optar per allargar les sortides per muntanya, i vam anar en busca de corriols per la zona del Puig d'Arques. Vam trobar de coneguts, i algun de nou... fotia fred, però ens ho vam passar molt be!!!

En Manel, jo i en Dani al Puig d'Arques. 
I diumenge vaig fer el recorregut de la Marxa per parelles desmarcant el circuit, i revisant que no hi quedes ningú tirat pel circuit. Cabenparit ens va quedar el circuit!!! Tot i estar tota l'estona parant i arrancant, m'ho vaig passar teta. Felicitar als últims de la llarga, que tot i anar cuits, i donar-lis la possibilitat d'escurçar el recorregut, van voler fer-ho sencer i acabar de manera "legal". Felicitats nois!!!

Aquesta setmana per contra, ha sigut molt dura... els dilluns, les temperatures van començar a baixar, i només m'he dedicat a caminar per la muntanya al migdia, o a la nit amb el frontal. Dimarts vaig fer una bona sessió de rodets, i fins avui no he tocat la bici. Un fort refredat (és el que te treballar a 11 sota cero) amb un parell de dies amb febre, me van relegar a aparcar-la.

Pujar és dur, però les vistes recompensen... no?

Església Sant Miquel

Nou corriol... per quan tingui una mica mes de temps

El pantà d'Olina glaçant-se. Fred!!!

Però avui, amb la climatologia a favor, i amb ganes de pedalar, he anat a fer la volta típica per rodar... Llagostera-Girona-Sta Coloma-Caldes-Llagostera. He lluitat amb els mocs, i a final me n'he ensortit... crec.

Divertit ha sigut el moment, que he atrapat a un altre ciclista, l'avanço i el saludo, però ell no me'l retorna. El ritme era molt diferent entre els dos, i no pensava que poguéssim anar junts, així que segueixo al meu ritme. Però després d'una estona i al girar en una corba, veig la seva ombra darrera de la meva. Me giro, i era ell... sense dir res, s'ha posat a "xupar" roda... m'aparto per veure si me dona un relleu o es posa al meu cantó per entabler conversa, i res... així que penso... si vols "xupar" roda t'ho has de guanyar, i me foto una serie des de Vilobí fins a Santa Coloma on les cames m'han quedat rostides, i l'entreno s'ha anat a can pistraus... l'he perdut a mig camí... je, je, je

Demà toca muntanya... no se que de les galetes Marbú, o Mambru se fue a la guerra, o canyes de bambú...

Cabenparit

   
De petit sempre me deien que tenia una imaginació desbordada. M'inventava històries, paraules...

Avui quan buscava la paraula que havia de definir les meves últimes sortides amb la bici, no la trobava, així que res millor que inventar-me-la!!!

Cabenparit és el recorregut que vaig fer dissabte. 

Feia dies que el volia fer. Tenia mono per fer-lo. Posar una mica de color a la meva rutina ciclista. 

Feia fred, m'ho vaig pensar dues vegades, el termòmetre marcava 0 graus, me preguntava: "i si alguns surten a -7, per que jo no puc sortir a 0?" 

Així que agafo es meves millors robes d'hivern, i cap a Tossa, St. Feliu, Platja d'Aro, m'ho penso, i enfilo cap a Santa Cristina, Castell d'Aro, Romanyà, no tinc temps per pujar al Puig d'Arques, i cap a casa... Cabenparit!!!!

Tossa... mmmm. 


Cabenparit és el circuit de la V Marxa per parelles de Llagostera.

Diumenge es va fer l'ultima prospecció al circuit per tal de confirmar el recorregut, mirar de situar tots els controls, i que la gent sàpiga el que ha de fer. Conec tots els camins i corriols per on discorre el recorregut, però he de dir: "cabenparit que ha quedat aquest any el circuit!!!"


Colla de senglars.
Cabenparit és el ciclisme!!!!

Llei de Murphy

 
La Llei de Murphy diu que: "Si la torrada ha de caure a terra, ho farà pel cantó de la mantega"
 
Dons jo he descobert un altre enunciat: "Si deixes l'entrenament per demà, segur que farà mal temps".
 
També en tinc d'altres com "Si rentes el cotxe, plourà".... però els deixo per un altre ocasió.
 
La setmana passada (6a del meu entrenament), entre feina, i una mica de mandra, vaig decidir rebaixar les hores de pedal/córrer entre setmana, i intensificar-les el cap de setmana.
 
Me plantava al divendres amb molt poques hores de rodatge, així que, vaig mirar de canviar les cobertes ja que les que portava estaven a les últimes, i preparar un bon cap de setmana de bici.


Havia previst fer un parell de tirades llargues. Dissabte per la part de la costa, i diumenge per la part muntanya.
 
Però, igual que passa amb la torrada, dissabte es va aixecar plovent. Tot just vaig poder pedalar dos horetes, i evidentment vaig acabar moll com un "ànec".
 
Diumenge, la previsió era sortir acompanyat, però només sonar el despertador, vaig començar a rebre missatges de cancel·lació... plovia.
 
Vaig estar una bona estona esperant una treva del temps, però no arribava. Així que vaig decidir fer una visita als pares, i aprofitar-me de la màquina infernal de la meva mare... la seva el·líptica.
 
La vaig maltractar durant una hora, però no hi havia manera de fer-li treure el suc... no pujava de pulsacions. Era com anar a caminar....

 
 
Així que em planto a la 7a setmana amb molts deures per fer. M'aprofito del rodet tot el que puc. Surto a rodar a migdia, tots els dies que la feina m'ho permet.
 

Inclús empalmo sortida a migdia amb la de carretera, i nocturna amb la btt, que val a dir, va ser una mica accidentada, enganxant-me en un corriol, i fent el "Superman", amb el balanç d'un cop al quàdriceps amb la potència, una raspada a la zona del bessó, i la maneta del fre trencat.


Me planto amb els deures de la setmana fets, però me faltava recuperar els de la setmana passada.
 
Dissabte m'axieco adolorit. No se si és la ressaca del primer sopar que vam fer els integrants de l'ABR, o els cops de l'aterrada de dijous. Així que intento fer una ruta suau per reservar forces per la de diumenge. 65 quilòmetres lluitant contra el vent, que vol dir, pujar un bon port, el que anomeno, el port invisible. I a sobre cometo un gran error, no menjar el que hauria de menjar per tal de recuperar forces. La veritat és que no tenia ganes de menjar després del gran esforç... no se, de vegades me passa.
 
Així que diumenge, en contes d'anar amb el Club als Àngels amb la btt, decideixo fer una altre ruta amb la bici de carretera amb la Berta, en Pere, l'Alex i en Quim.
 
Va sortir una ruta magnífica, gaudint de carreteres desertes en mig de paratges impressionants, i amb un temps brutal per les dates en que ens trobem. Inclús vam fer una ruta turística per Girona. La Catedral, el Call...
 
Tornant ja cap a casa, a l'alçada de Quart (a uns 10 o 12 quilòmetres de casa), tot i que no anava molt fi durant tota la sortida, el meu rendiment cau en picat... anava be, i de cop, la suor freda, les cames que no anaven, plat petit... m'espera en Pere, i li comento el que passa, li demano que marxi amb els altres, i li comento que pararé a la benzinera de Llambilles a fer una cola.
 
Miraculosa cola... va ser pendre-me-la, i recuperar-me en instants... vaig seguir, en solitari fins a casa, amb molt bon ritme, inclús amb la intenció d'atrapar a un "Bicis Esteve" que rodava davant meu, però per senys no vaig voler forçar...
 
Acabo la setmana amb més de 12 hores sobre la bici... però content, i molt motivat. Ara a afrontar la 8a setmana, que per les previsions pinta que serà dura, dura, dura.

Famosos

 
Coneixeu la revista Ciclismo a Fondo?
 
És una revista que normalment compren al bar on vaig a esmorzar. I avui, qual ha sigut la meva sorpresa quan entro a fer el cafè, i en Xavi, el propietari, me diu que soc famós, que surto a la revista...



Fan un reportatge de l'Etape Barcelona-Andorra, i sortim en una "afotu" en Pere, l'Alex i jo, moments abans de sortir. El que passa que ens titllen de finishers, i ens vam quedar a Organyà...

Ara si, ara estem obligats a repetir-la!!!

Ocupat

   
Avui, quan feia balanç de la setmana, m’adonava que no havia parat gaire... be, res!!!
 
Dilluns. El port invisible.
Tocava sortida a migdia per carretera. Feia un fred de collons, i un vent de nassos, però vaig optar per sortir. El recorregut, el de sempre, ultimament. Coll de Nargó - Pla de Sant Tirs. Cap al Nord, la sensació és d’estar fi, rodant molt a prop dels 40 per hora, però al girar per tornar... collons!!! Per mantenir la mitjana m’he d’exprimir, sense passar de les maleïdes 140 pulsacions... en moltes ocasions he de pedalar aixecat sobre la bici, marcant, el GPS, 0% de desnivell. És el port invisible.
 
Dimarts. Fent el hamster.
Tocava sortir a córrer, però unes molèsties al maluc me fan optar per una sessió de rodet. La veritat que li estic tornant a agafar el gustet a aquesta màquina infernal. Això si, planifico l’entrenament abans de pujar a la bici com si fos una sessió d'espining. Només me fa falta coordinar la música (eps, se m'està acudint una idea)... 10 minuts per sota del 60%, 7 minuts al 75%, 3 al 60%... unes muntanyetes ruses...
 
Dimecres. Aprofitant el dia.
Fa un dia maco, no hi ha boira, tot i que fa fred. Aprofito per fer una sessió a l’exterior. No tinc gaire temps, així que enfilo cap a La Seu i torno. Ni vent, ni fred... dona gust sortir. Per un altre dia deixo una investigació pendent: Oliana-Peramola...
 
Dijous. Runing.
Temperatures superagradables, que conviden a esvair-se per la muntanya sense cap alegria (cardiaca). Les molèsties del maluc continuen, però són això, molèsties.
 
Divendres. Revissió.
Cada cert temps, s’han de revisar constants per veure l’adaptació... tot correcte, amb xifres que esperonen. Tot i això, entre l'escalfament, i tot, una bona estona pedalant, i una bona suada.
 
Dissabte. Tirada llarga.
He decidit, intensificar les meves sortides els caps de setmana, per tal de baixar la càrrega durant la setmana, ja que me provoca molt estrés. Així que agafo la bici de carretera amb la intenció de fer tres horetes. Sense cap rumb prefixat, vaig enllaçant carreteres que m’agraden, Caldes, Sant Andreu Salou, Riudellots, Vilobí, Salitja, Estanyol, Anglès, Bon Matí, Llorà, Sant Gregori... es fa tard, i poso la directa per carreteres més “transitades”. Quasi 90 quilometres i 1000 metres de desnivell... al 70%.

Motivació extra


Diumenge. Esbarjo.
És el meu dia lliure. Puc fer el que vulgui... be, sense passar-nos.
 
Aprofito que la gent del Club surten a fer una ruta per Camprodon, Coll d’Ares, Molló...

7:30 Llagostera, preparant la sortida

9:30 Camprodon. Descarregant pes

Moments avans de la sortida. Que nets que hi anem.

Només sortir pica amunt.

Collons com trempa... i patina.

El temps no ens acompanya tot el que voldríem. Hi ha boira, i no ens deixa gaudir de les vistes, dels colors de la muntanya. A les pujades m’he de controlar moltísim, m’agradaria estar davant amb els companys, però toca gastar el plat petit i “nar fent”
 
Portem quasi dos hores i toca fer un avituallament. Decidim fer-ho en una antiga caserna militar on el sol se’ns presenta per primer cop en tot el dia.

Agafant forces

Festival en colors... dic, de colors.



Prosseguim fins al Coll d’Ares, on hem de fer una breu parada donat les baixes temperatures que hi ha.

Coll d'Ares... fa fred


Planegem una bona estona fins la Torre d’en Mir. És un llàstima que ens hagi atrapat la boira, les vistes s’intueixen brutals.

Planejant.


Impressionants camins


I ja tornada cap al punt de sortida. És fa tard, així que de Mollò fins a Camprodon, a tota llet, per la carretera.

Ploramiques

  
Soc un ploramiques, ho reconec. Sempre m'estic queixant. Que si fa fred per entrenar, que si fa vent, que si patatin, que si patatan.

Però també, crec, que soc positiu, i feliç de gaudir els meus entrenaments amb el comitè de savis...



... i d'un paissatge impressionant!!!


Infidel

  
D’infidel, aquest és el sentiment que experimentava quan deia que no als companys a una sortida per tal de verificar el recorregut del circuit de la V Marxa per parelles que organitza el Club BTT Llagostera. De fet, no recordo, últimament, haver dit que no a cap proposta. Ja ho he dit en moltes ocasions, soc un “tio fàcil” .
 
Vaig dir que no, ja que estic seguint escrupolosament el programa d’entrenament que vaig comentar, i no vull passar de les pulsacions estipulades. Vaig per la 5a setmana, encara estic rodant i compaginant sessions de running i rodet. Fent base, com diuen els entesos. La veritat que m’està fent valorar molt el que és l’entrenament, i crec que, això, me farà més fort psiquicament.
 
Jo era dels que pensava quan vèia algú pedalant a mig dia “Mira quina sort, pot estar fent el que li agrada”, però moltes vegades, aquestes sortides a migdia, són robades literalment a un merescut dinar, a un moment de tranquil•litat entre els problemes de la feina, o en un dia en que dintre del cotxe sembla que fa molt bon temps, però fa un vent de collons, un fred de nassos, o totes dues coses a la vegada.
 
Entrenar a l’hivern és dur. Molt dur. I és per això, que vull rendir un merescut homenatge a tots els que per algun motiu o altre, segueixen un pla d’entrenament, i el que és millor, el compleixen. Bravo!!!!
 
Us preguntareu quin és el meu objectiu. Per quin motiu m’estic “sacrificant”.
 
Ja no hi ha marxa enrere, així que ho puc explicar. Aquest any faré la Andalucia Bike Race. La Cape Epic “europea”. És una proba d’una setmana, que consta de cinc etapes marató i una contrarellotge, i en la que es competeix per equips.
 
 
El recorregut, tot i que encara es desconeix, és d’uns 400 quilometres i uns 12.000 metres de desnivell, si fem cas a edicions anteriors.
 
Evidentment, l’objectiu és, acabar-la, acabar-la be, no fer gaire nosa a la meva parella, i gaudir dels territoris de Córdoba, Jaen i Priego de Córdoba. Són com unes vacances, tot i que dintre de la infraestructura d’una gran cursa per etapes, i compartida amb els grans d’aquesta modalitat del ciclisme, els pata negra.
 
Amb tot aquest rotllo, només vull demanar perdó als meus companys de sortides habituals, per les que no pugui fer amb ells. (Pels pals que us fotré més endavant, ja ho faré en un altre moment!!!).
 
També donar les gràcies a la meva parella ciclistica per pensar en mi a l’hora de formar l’equip. Daaaale!!!
 
Moment inscripció
I com no, a tots els que m’heu donat mostres de suport al assabentar-vos de la meva decisió.

al 70%

   
Fa dies que no explico cap aventura. De fet, fa dies que no visc cap aventura. Últimament, la meva vida esportiva s'ha tornat monocolor... 

Fa tres setmanes que estic seguint un programa d'entrenament. Si, jo que soc anti... antitot, ara estic sortint de manera programada, i amb una pauta. Les meves principals aliades són la Giant (bici de carretera), les bambes, la carretera de Coll de Nargó a la Seu d'Urgell, el rodet, i un circuit (tontodrom) a la vora del pantà d'Oliana. El principal enemic, el pulsòmetre... no haig de passar del 70% de les meves poblacions màximes.

Però l'altre dia, després de la sortida per mainada que organitzava el Club, me van comentar que els de Bicicletes Tope, organitzaven una sortida que anava de Ripoll a Sant Feliu de Guíxols, seguit, més o menys, la ruta del Ferro, i el Carrilet. M'hi vaig apuntar sense pensar-ho... m'agraden aquestes animalades.

La setmana passada, amb tot previst, es va anular la sortida pel mal temps. Se n'esperaven pluges torrencials, inundacions... al final res... quatre gotes. 

Aquesta setmana, tot i preveure forts vents i una baixada important de les temperatures, la cosa tirava endavant, així que a les 6 del matí de diumenge passava a buscar-nos un autocar per anar fins a Ripoll, on començaria la nostra aventura.



Només baixar del bus el fort vent aguditzava la sensació de baixa temperatura... res, que fotia un fred de collons!! Muntem tot, i a pedalar!!!



Jo m'ho prenc com un entrenament més, controlant l'esforç en funció de les pulsacions. Rodem una bona estona per un camí de llambordes a bon ritme fins arribar a Sant Joan de les Abadeses, on agafem la carretera per fer el port de Santigosa, evidentment, al 70%.

Un cop a dalt, reagrupament, i baixem cap a la Vall de Vianya per camins i corriols (o semicorriols) molt divertits. S'han d'obrir un parell de pastors elèctrics, s'ha de passar una baixada, una mica tècnica, plena de pedres, però molt divertida, on els piques entre en Miki, en Dani i un servidor han sigut divertidísims.

Un dels companys comenta que és el seu primer dia que va amb cales, i, mig en serio, mig en broma,  li pronostiquem caiguda... i així ha sigut, al arribar a un punt de reagrupament, just passar un riuet... patapam!!! al terra!!! No s'ha fet res, i ens ho prenem amb sentit de l'humor...



De la Vall de Vianya, fins a Olot, s'ha rodat a velocitats de vertigen per pistes i carreteres. Aquí ens espera la furgo escombra, i aprofitem per menjar alguna cosa.



I ara si, comença l'exprés... dic el carrilet... no se a que velocitat anava el tren en aquella època, però avui s'ha baixat moooolt ràpid. Al Pasteral decidim fer una parada per tal de menjar alguna cosa i reagrupar-nos, ja que no tots poden aguantar el ritme dels de davant.

Del Pasteral a Girona, és una zona no molt agradable, on rodes molta estona al cantó de la carretera, i totalment desprotegit del vent, amb el que s'ha convertit (com sempre) en una de les zones més dures de tot el recorregut.

Abans d'entrar a Girona decidim anar al Centre Bike, on ens esperen per fer un avituallament. De totes maneres, molts acaben amb les existències de la furgo-escombra (redbul, glucosa, codony...)

Al Centre Bike ens fotem un entrepà, unes birres, i a seguir pedalant. Collons!!! Es foten a davant els del Tope, i a tirar... tinc problemes per no arribar al 70%, però aguanto fins a Llagostera, on parem a deixar les nostres coses. Girona-Llagostera en 50 minuts, no està malament. 

Fa estona que xarrem entre nosaltres. Volíem arribar a Sant Feliu, però no ho tenim clar. En Dani, el principal instigador de la idea, va tocat. El Redbul, el codony, el bocata, juntament amb les dues cocacoles que s'ha fotut, no se si li han donat ales, o que, però al arribar a Llagostera decideix que seguim... 

Sense esperar a ningú, els 7 o 8 que anem a davant, enfilem carrilet cap a Sant Feliu a tota llet... ens plantem en un pis pas. Jo he de parar a fer les meves necessitats, i aprofito per fer-ho abans d'entrar a la població i perdo l'estela dels nois... aprofito per prendre un gel, ja que me costa seguir el ritme, i arribem a Sant Feliu... objectiu assolit.



Ara queda el més dur... tornar cap a Llagostera!!! I així ha sigut... he petat!!! He petat com feia temps que no petava!!! Més de 130 quilòmetres al grup de davant, marcant el ritme, i en els últims 20 peto!!!

Res, que la tornada ha sigut dura, dura, dura!!! Ni gels, ni barretes, ni res... piiiiiim, paaaaam... piiiiiim, paaaaam, uf que dur!!!

Tot hi això, ja tenim una altre aventura per explicar... més de 150 quilòmetres, més de 1.300 metres de desnivell positiu, moooooolt bon rotllo entre tots els que hi anàvem, i sobretot, un tracte exquisit per la gent del Tope, i els Manel's que sembla ser que eren les "almes maters del cotarro".

Ara toca seguir pedalant i corrent en blanc i negre!!! A veure si li podem posar una mica de color!!!

ABR

   
No se si esteu al cas de l'informe de la USADA. De tot el merder que hi ha al ciclisme professional, respecte al doping, on no se salva ningú.

 

Dons be, estic molt emprenyat!!! Molt emprenyat, ja que me sento enganyat per una colla de tramposos i mentiders, que no haurien de pujar a una bici mai més.

De moment, he trobat un vídeo promocional de la Andalusia Bike Race (ABR), per si algú es vol inscriure....  crec que els que hi van, pedalen nets (vull dir sense dopar-se, ja que crec que es dutxen cada dia).



De nit...

 
Ja fa més de quatre anys que vaig començar a sortir de nit.

Primer amb un frontal, amb el que anava amb moltísima tensió, donat que no veia més de dos metres davant meu. Després van venir llums de veritat, amb la que t'atreveixes amb tot. Ara tornem al frontal per córrer per la muntanya.

La família, els companys, es pensaven que estava petat. Sortir de nit amb temperatures sota cero....

Poc a poc, la nit va obtenint adeptes. Qui la proba s'enganxa...

Sortir de nit és màgic!!! Sol, o millor acompanyat. En bici, o a peu. Intensifica els sentits, entres en "transit" (trance). Fins i tot sortir a córrer amb lluna plena i sense frontal... indescriptible!!!


La satisfacció d'arribar fora d'hores a casa, i sentir-te un "bicho raro" no te preu.

Flow in the night!!!!

L'Express Guinó

 
M'han passat aquesta foto... "grande Guinó"


Daaale!!!

Gràcies Manel!!!

Pell de gallina

  
Veient aquest vídeo se m'ha posat la pell de gallina.

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i amb aquest vídeo, us podreu fer una idea de com ho vam passar a l'Etape.


Per un cop a la vida - Marxa cicloturista l'Eix

  
Tinc molt clar, que quan es posa davant teu una oportunitat única a la vida, s'ha d'aprofitar.  

Això vaig pensar, quan un cop, dinant a la feina, va aparèixer el "rumor" (o noticia sense confirmació), de que es faria una pedalada que recorregués l'Eix Transversal abans de la seva posada en servei.

La noticia és va confirmar, i la presencia de personatges il·lustres, com en Miguel Indurain, Àngel Edo, Melcior Mauri, Àngel Mullera, Carles Verona, David de la Cruz, els paralímpics Juanjo Méndez i Raquel Acinas, també. S'havia de trobar un forat sigui com sigui i aisistir-hi.

Així que, encara cansats, després de les últimes aventures (La Tondo, i la BCN-AND), vam decidir, en Pere i jo inscriure'ns. 

Divendres, recullo dorsals, i maiot.

Dissabte a les 4:30 en Pere me ve a buscar. Agrair a l'Alex la seva inestimable col·laboració,  ja que s'ha emportat la furgo de tornada. Gràcies Alex.

Durant el viatge, el moviment de treballadors, posant-nos, literalment, la carretera era remarcable.

Així que a les 7:30 estem a la línia de sortida per començar a pedalar. 


Sortim, amb una mica de retard, neutralitzats, fins al principi de l'Eix, on tornem a parar per fer l'acte protocol·lari.


Aquí ja es dona la sortida. Al no ser una marxa competitiva, el ritme inicial, tot i que viu, és suportable... anem tots iguals, amb el mateix maiot, i costa controlar a la gent. La meva referència per controlar a en Pere és el neumàtic vermell que porta a la roda davantera.

Durant una bona estona seguim al grup capdavanter, i tinc controlat la roda vermella d'en Pere. En un moment donat, me giro per comentar una cosa, quan... ostres!!! No és en Pere!!! He portat un ciclista a roda, equipat amb la mateixa roda vermella durant uns quants quilòmetres...

Afluixo, i l'espero... me passa molta gent, i en Pere no arriba... fa fresca, m'estic refredant, així que decideixo tirar i esperar-lo al primer avituallament. 

Començo a avançar gent, i miro de fer un grup per poder treballar junts... som unes 5 o 6 unitats, i comencem a fer relleus... entre tots, quasi enganxem el grup capdavanter, de no ser que hem arribat al primer avituallament. Aquest estava perfectament assortit. Fruita, coca (de la de menjar, eh!), xocolata, aigua, isotònic, cola... lavabos per a homes i dones. Un 10 per l'organització.

Mentre m'estic menjant un troç de coca, arriba en Pere, ara ja no el perdo de vista, i marxem. Ha estat rodant amb un grup on anava en Pep Poblet, un altre il·lustre pedalador convidat per l'organització.

Enfilem cap a Manresa, on al pla, un grup ens ofereix posar nos a roda... col·laborem en els relleus, però la feina només la fan quadre. En Pere en fa un parell i es posa a darrera, jo intento fer-ne tres, però el grup es desfà, pujant a l'Alt de Fontfreda, on cada escú puja al seu aire.

A Fontfreda ens trobem amb el segon avituallament. Entrepà de botifarra, fruita... de tot!!! També hi ha un grup de percussió, globus, molts acompanyants i familiars... està sent una festa per molta gent.





Omplim bidons, i cap a Vic... la baixada, la fem a tota llet... 



Ens plantem a Vic en un moment, i aquí fem un grupet macu amb en Pep Poblet (el saxofonista anteriorment esmentat), i una colla de nois més.



El grup es manté fins a Sant Julià, on la pujada ja fa la seva "selecció natural". Jo començo a notar-me cansat... me fan mal les cames, i m'adono que l'esforç ha set important... no és el mateix 100 quilometres on a les baixades vas recuperant, o 100 quilòmetres on a les baixades pedales a tope.

Res, que me costa mantenir la roda d'en Pere fins arribar a Espinelves... aquí me refaig una mica i arribem a l'ultim avituallament a Coll de Revell. 

Estic al meu territori. He estat tres anys col·laborant en la construcció d'aquest tram, i trobo molta gent que fa que l'avituallament s'allargui més del compte, però apareix "l'Express Guinó".

Sortim, i en Pere comença a marcar un ritme de baixada diabòlic... vol arribar a l'hora prevista 13:30. "l'Express Guinó" és com l'AVE, no pot tenir retards.

Uf.. com m'ha costat seguir a aquest animalot... ja se que roda be, però m'ha portat amb el ganxo, avançant a moltísima gent. 

 
Hem arribat a Santa Coloma en un moment... uf, quasi més ràpid que en cotxe... ara es tracta de rodar... li dono un parell de relleus, avancem a algun participant que va sol. Quan ens avança un grup de quatre, que en broma, li foten canya al que va marcant el ritme... aquest es queixa que ja no te res més que donar, que va amb l'once.... De cop, els tornem a avançar, i així fins al final, on s'ha convertit en un pique, rodant a més de 50 per hora, amb una cremor de cames que a hores d'ara encara me fa mal!!!

Al arribar un refrigeri, molt ben muntat, i a Caldes un dinar impressionant. Tres primers a escollir, barbacoa, postres de tots tipus, cafè.... només faltava el carajillo i el puro!!!

Un once per l'organització, on s'ha mimat al ciclista... no ha faltat de res, m'he sentit acompanyat tota la marxa, si no és amb les motos, amb els mossos. Els avituallaments de luxe. La sensació de rodar, rodar, i rodar... impressionant. No se... un dia únic i inoblidable.