Per un cop a la vida - Marxa cicloturista l'Eix

  

Tinc molt clar, que quan es posa davant teu una oportunitat única a la vida, s'ha d'aprofitar.  

Això vaig pensar, quan un cop, dinant a la feina, va aparèixer el "rumor" (o noticia sense confirmació), de que es faria una pedalada que recorregués l'Eix Transversal abans de la seva posada en servei.

La noticia és va confirmar, i la presencia de personatges il·lustres, com en Miguel Indurain, Àngel Edo, Melcior Mauri, Àngel Mullera, Carles Verona, David de la Cruz, els paralímpics Juanjo Méndez i Raquel Acinas, també. S'havia de trobar un forat sigui com sigui i aisistir-hi.

Així que, encara cansats, després de les últimes aventures (La Tondo, i la BCN-AND), vam decidir, en Pere i jo inscriure'ns. 

Divendres, recullo dorsals, i maiot.

Dissabte a les 4:30 en Pere me ve a buscar. Agrair a l'Alex la seva inestimable col·laboració,  ja que s'ha emportat la furgo de tornada. Gràcies Alex.

Durant el viatge, el moviment de treballadors, posant-nos, literalment, la carretera era remarcable.

Així que a les 7:30 estem a la línia de sortida per començar a pedalar. 

Sortim, amb una mica de retard, neutralitzats, fins al principi de l'Eix, on tornem a parar per fer l'acte protocol·lari.

Aquí ja es dona la sortida. Al no ser una marxa competitiva, el ritme inicial, tot i que viu, és suportable... anem tots iguals, amb el mateix maiot, i costa controlar a la gent. La meva referència per controlar a en Pere és el neumàtic vermell que porta a la roda davantera.

Durant una bona estona seguim al grup capdavanter, i tinc controlat la roda vermella d'en Pere. En un moment donat, me giro per comentar una cosa, quan... ostres!!! No és en Pere!!! He portat un ciclista a roda, equipat amb la mateixa roda vermella durant uns quants quilòmetres...

Afluixo, i l'espero... me passa molta gent, i en Pere no arriba... fa fresca, m'estic refredant, així que decideixo tirar i esperar-lo al primer avituallament. 

Començo a avançar gent, i miro de fer un grup per poder treballar junts... som unes 5 o 6 unitats, i comencem a fer relleus... entre tots, quasi enganxem el grup capdavanter, de no ser que hem arribat al primer avituallament. Aquest estava perfectament assortit. Fruita, coca (de la de menjar, eh!), xocolata, aigua, isotònic, cola... lavabos per a homes i dones. Un 10 per l'organització.

Mentre m'estic menjant un troç de coca, arriba en Pere, ara ja no el perdo de vista, i marxem. Ha estat rodant amb un grup on anava en Pep Poblet, un altre il·lustre pedalador convidat per l'organització.

Enfilem cap a Manresa, on al pla, un grup ens ofereix posar nos a roda... col·laborem en els relleus, però la feina només la fan quadre. En Pere en fa un parell i es posa a darrera, jo intento fer-ne tres, però el grup es desfà, pujant a l'Alt de Fontfreda, on cada escú puja al seu aire.

A Fontfreda ens trobem amb el segon avituallament. Entrepà de botifarra, fruita... de tot!!! També hi ha un grup de percussió, globus, molts acompanyants i familiars... està sent una festa per molta gent.

Omplim bidons, i cap a Vic... la baixada, la fem a tota llet... 

Ens plantem a Vic en un moment, i aquí fem un grupet macu amb en Pep Poblet (el saxofonista anteriorment esmentat), i una colla de nois més.

El grup es manté fins a Sant Julià, on la pujada ja fa la seva "selecció natural". Jo començo a notar-me cansat... me fan mal les cames, i m'adono que l'esforç ha set important... no és el mateix 100 quilometres on a les baixades vas recuperant, o 100 quilòmetres on a les baixades pedales a tope.

Res, que me costa mantenir la roda d'en Pere fins arribar a Espinelves... aquí me refaig una mica i arribem a l'ultim avituallament a Coll de Revell. 

Estic al meu territori. He estat tres anys col·laborant en la construcció d'aquest tram, i trobo molta gent que fa que l'avituallament s'allargui més del compte, però apareix "l'Express Guinó".

Sortim, i en Pere comença a marcar un ritme de baixada diabòlic... vol arribar a l'hora prevista 13:30. "l'Express Guinó" és com l'AVE, no pot tenir retards.

Uf.. com m'ha costat seguir a aquest animalot... ja se que roda be, però m'ha portat amb el ganxo, avançant a moltísima gent. 

 

Hem arribat a Santa Coloma en un moment... uf, quasi més ràpid que en cotxe... ara es tracta de rodar... li dono un parell de relleus, avancem a algun participant que va sol. Quan ens avança un grup de quatre, que en broma, li foten canya al que va marcant el ritme... aquest es queixa que ja no te res més que donar, que va amb l'once.... De cop, els tornem a avançar, i així fins al final, on s'ha convertit en un pique, rodant a més de 50 per hora, amb una cremor de cames que a hores d'ara encara me fa mal!!!

Al arribar un refrigeri, molt ben muntat, i a Caldes un dinar impressionant. Tres primers a escollir, barbacoa, postres de tots tipus, cafè.... només faltava el carajillo i el puro!!!

Un once per l'organització, on s'ha mimat al ciclista... no ha faltat de res, m'he sentit acompanyat tota la marxa, si no és amb les motos, amb els mossos. Els avituallaments de luxe. La sensació de rodar, rodar, i rodar... impressionant. No se... un dia únic i inoblidable.