II Open BMW - Llagostera

 

Avui ha tocat anar de curses...

En Dani volia córrer la cursa a Llagostera, i de fet, a mi també me feia gràcia, així que el pla del cap de setmana era córrer l'Open BMW a Llagostera.

Córrer una cursa a aquestes alçades, quan fa més de 4 mesos que no agafo la bici amb assiduïtat, i que a sobre se li ha d'afegir les gèlides temperatures que s'han donat aquestes tres últimes setmanes que han fet que encara agafi menys la bici, era un suïcidi, però no tots els dies organitzen una cursa a casa, així que toca córrer.

A les 8 estic a punt de fer les inscripcions... uns petits problemes amb la llicència, que es resolen al presentar la documentació conforme s'ha tramitat... ens donen un dorsal verd... volem disputar la volta curta.

Moments avans de la sortida

Al breafing, fem un petit homenatge als dos ciclistes morts diumenge passat a Balaguer. Un minut de silenci.

Amb molt de retard, primer, donen la sortida de la volta llarga... veig dorsals verds com el nostre que surten a la llarga... estic confós, i no se si ens han donat els dorsals correctes, o no... de totes maneres m'espero a la segona sortida. 

Uns deu o quinze minuts després sortim nosaltres... quin nivell... ostres he de frenar i recol·locar-me donat que al primer estretament ningú vol perdre posicions... surto dels últims.

Vaig guanyant posicions poc a poc... trobo en Dani, el veig molt nerviós, i intento anar al seu cantó... vaig pensant. Sempre m'agafo les curses de menys a més, intentant reservar, i moltes vegades arribo a meta pensant que podria haver fet una mica més... potser avui, és el dia de provar una altre tàctica... comença la primera pujada i intento donar-ho tot... me fan mal els quàdriceps, fruit de les poques sortides que he fet últimament... tot i això començo a pujar a tope. Hi ha gent que es va quedant... alguns pugen a peu... jo segueixo amb el cul a la punta del seient pujant. Al final quedem una noia amb una Niner i jo que anem fent la resta de la pujada al mateix ritme...

Després baixem molt ràpidament, perdent l'alçada que hem guanyat... la noia de la 29ou me serveis de referència...

Després, ve una pujada pel corriol de la Copa Gironina... que estret, no es pot avançar, i si els de davant  decideixen caminar, dons toca caminar... aquesta pujada m'ha deixat fos... ara toca anar cap a menys... a la zona planera perdo molt de temps, m'avança en Dani, i la noia de la 29... vaig fos, i encara queda la pujada fins al Coll de Mallorca... 

En primer terme la meva "gregaria" i darrea en plena pujada

En Dani pujant

Giro a l'esquerra i "puaf"!!! Llamp de rampa.... miro amunt, i veig a tota la gent caminant... jo, decideixo fer la pujada pedalant... cul a la punta del seient i cap a munt... veig gent a dalt... és l'avituallament!!!  Arribo i els hi demano el que tingui més sucre... 2 gots de cola, que m'ha costat beure, ja que la meva respiració estava super accelerada.

Enfilo avall, i la referència que tenia del que quedava de circuit era la prospecció de la Marxa per Parelles del desembre.... en aquella ocasió, i per les pluges, les fortes rampes estaven trencadíssimes i perillosíssimes, així que passo d'assumir cap risc. Perdo un parell de posicions, inclús m'avancen els primers corredors a peu... quines màquines. De fet la baixada no està tant malament, és més, diria que està molt be, però he perdut molt de temps.

La cola comença a fer efecte, i començo a recuperar forces, vaig planejant, fins trobar l'altre baixada complicada del dia... la sorpresa que he tingut a l'anterior baixada, es repeteix en aquesta, tot i això no assumeixo cap risc, i perdo un parell més de posicions.

Ara toca anar sol, corriols de puja i baixa, el tub, el pont, Can Crispins, més corriols, la pujada de la corda, l'altre pont.... poder aquesta era la zona més complicada. Ara toca pista, creuar el riu en un parell d'ocasions, el corriol de la ruta dels molins, i el segon avituallament.... 

Dos gots de cola i ja l'ultima pujada... ja comencen a estar marcats els quilometres que queden... és igual, conec perfectament aquesta pujada, intento donar-ho tot, però no puc... ja no queda energia, així que pujo anant fent... avanço a un corredor al pla, m'avança un altre, i intento no perdre la seva estela... i meta.

Collons que dura ha sigut... però que maca!!! Impressionant com estava el terreny!!!

El marcatge molt be, els avituallaments, de luxe... el bocata i el regal al final.... fluixos pels 17€ que he pagat... no vull pesar si a sobre has de pagar els 5 o 6 euros més per l'assegurança.

Clasificacions

Clasificacions populars

Fotos d'en Jordi Bautista
Fotos organització

Batalletes nocturnes

  

Aquesta nit només som tres aus noctàmbules. En Dani, en Miki i jo.

Ells dos, són els protagonistes de la sortida del Club de diumenge a 7 sota cero per les Gavarres, tot i que cada vegada començo a sospitar més, de sin van fer o no, la ruta que diuen.

En principi, diuen que van sortir ells dos sols... ummm!!! Sospitós. No hi ha un tercer “neutral” que corrobori l’experiència.

Parlen que, a Quart, després d’uns quilometres rodant pel carrilet, se’ls va congelar l’aigua del tub del Camelbak, i el GPS!!! Diuen que van haver de canviar les piles del GPS amb els dits apunt de ser amputats!!! Que l’aigua de la botillola se’ls hi va fer cubitos de gel....

I a sobre... diuen que van fer més de 60 quilometres en tres hores i pico.... jua, jua, jua!!!

Per mi que al coincidir tots dos a l’hora de la sortida, van preguntar-se: que fem?, i van decidir anar a esmorzar a Can Cassoles... lo de les piles, és l’escusa perfecte per no tenir el track sencer, i penjar al Wikiloc un que hagin trobat a la xarxa, i lo dels cubitos.... segur que eren els que li van sobrar dels cubates que es van fotre!!!

Aquesta nit, i amb 1 grau sobre cero (ole, ole, ole, ole, ja tenim aquí l'estiu!!!) vam fer una ruta rodadora... amb un fred de collons, vam descobrir el sorollet que desprèn el motoret que s’ha instal•lat en Dani a la BTT, després va voler dissimular, dient que era el cable del canvi que tocava a la roda, que se li havia trencat una brida de subjecció... inclús, amb les mans congelades, va fer una reparació d’urgència amb cinta aïllant... però tots ho vam sentir... prrrrrr, prrrrr en plena acceleració!!!!

Després van començar a dir que es reservaven per la cursa de diumenge, de l’Open BMW... si, si... cada cop que els hi ensenyava la roda, ells responien amb una altre accelerada... ja, ja... me conservo!!!

Quan arribàvem al pla de Panedes, on acostumo a fotre el meu esprint “exprimidor” de la sortida, tots anaven mirant pel “retrovisor” per controlar-me i no deixar-me escapar... al final vaig haver de canviar de tàctica, deixar-me despenjar una mica, bloquejar la suspensió i sortir escopetejat... sorprenent-los... uf... vaig haver de deixar de pedalar en una ziga-zaga, ja que m’anava fora del camí!!! Després, i al veure que no me seguien, la cosa ja no tenia gràcia, i els vaig esperar. Al atrapar-me deien que com estava fresc de no sortir el diumenge, es clar, podia fer aquestes coses... en que quedem... els que van sortir a 7 sota cero no son ells, dons, son ells els que haurien d'estar frescos, no?

Bona sortida, tot i que les mans i els peus, no m’els sento!!!

I ara, onada de fred POLAR

 

Ja no soc un autèntic biker!!! Després de l’onada de fred Siberià, aquest cap de setmana ha tocat fred Polar, i no he resistit.

Durant la setmana, he anat al gimnàs un parell de dies a barallar-me amb l’el•líptica... es nota el treball i cada dia estic més “suelto”.

Dijous, la nocturna post partit del Barça (dimecres). La temperatura era baixa (0º ni fred ni calor), això fa que de les 5 aus nocturnes habituals només quedéssim en Dani i jo... decidim fer alguna cosa que trempi amunt per agafar una mica de temperatura... un Rocatal... però per arribar a la pujada s’ha de fer una bona estona de pla... anem a bon ritme... trobem neu al camí, les bases completament gelades i no es trenquen al nostre pas, el terreny està gelat i “cruixeix” al trepitjar-lo, i el fred es comença a notar a les mans... tot i portar dos guants, pateixo molt, no puc canviar de pinyons, i amb prou feines frenar... per fi comença la pujada... en Dani, que porta un parell de setmanes de descans, està pletòric i vol provar-se a la pujada... jo intento no passar-me de pulsacions, tot i això no el perdo de vista... l’aire crema la gola al respirar, l’aigua de l’ampolla comença a tenir una textura “no tant líquida”. Un cop a dalt, ja hem entrat en escalfor, però parar molta estona seria perjudicial, fa molt fred, i decidim baixar a tota llet... intento recordar on eren les plaques de gel i la neu glaçada, per tal d’afluixar el ritme, tot i això baixem ràpid... aquesta vegada no hi ha hagut esprint al pla... massa fred, i no volia pujar de pulsacions... cap a casa, dutxa i molt mal dormir per la reacció del cos del pas del fred a la calor...

Dissabte m’aixeco d’hora per tal de estudiar una bona estona... el termòmetre marca 8 sota zero... estic pendent tot el matí d’ell, no puja ni a tiros... després de dinar, i amb 2 graus positius, decideixo fer una sortida suau... carrilet fins a Quart, a baixes pulsacions... és impossible controlar-les... no se que me passa, però de seguit es disparen... el vent lateral suposo que tindria alguna cosa a veure... collons com frenava el condemnat!!! A la tornada també afectava, però crec que no tant, i m’empanadeixo una mica de no haver anat fins a Girona...

Diumenge hi havia sortida amb el Club... era una sortida d’aquelles llargues, i per tant es sortia a les 8... m’aixeco, i miro el termòmetre... 7 sota zero... me passa pel cap el que vaig patir dijous a 0º i decideixo quedar-me a casa... ho tenia tot preparat: mitjons winstoper, guants d’esquiar, samarreta tèrmica de muntanya, les millors malles i la millor jaqueta... el buf d’atracar bancs... m’ho repenso novament... tinc moltes ganes de sortir i fer una bona volta, però no vull patir... envio un missatge a en Dani, i me poso a estudiar... gas!!! Planifico fer el mateix que dissabte, sortir quan augmenti la temperatura a rodar una mica... però a migdia, s’aixeca un fort vent, que fa que la sensació tèrmica a l’exterior sigui Polar. Entro al garaig i començo a barrinar... i si faig una mica de Rodet... munto la bici de carretera sobre el rodet, me canvio i començo a pedalar... de seguit les pulsacions comencen a pujar... m’he de controlar... quantes hores li vaig fotre al rodet fa un parell d’anys, i que ràpid s’oblida com ha de funcionar.... quasi mig horeta he aguantat... suant com un poll i amb el cul adormit... però al menys hem salvat el diumenge.

Aquesta setmana toca començar amb l’spining, i espero que les temperatures es normalitzin per tal de sortir dimecres a la nit, dissabte... i diumenge, igual faig l'Open BMW a Llagostera!!!! 

Regulant la suspensió (Rock Shox REBA)

Aprofitant que tenia un moment lliure, m'he dedicat a regular una mica la suspensió. L'altre dia, la vaig trobar una mica dura, i he repassat una mica les pressions.

Això m'ha donat la idea de fer un minitutorial per explicar com funciona i per que serveis cada regulació de la Rock Shox REBA.

Primer farem una descripció de les parts de la suspensió.

-Barra dreta, a la part superior trobem el bloqueig, bé sigui manual o remot, a la part superior (del bloqueig i no en tots els models) trobem el GATE (més tard parlarem sobre ell). En la seva part inferior (no en tots els models) trobem el rebot (tortuga-llebre).

-Barra esquerra, a la part superior trobem la vàlvula positiva (+) i a la part inferior la càmera negativa (-).

Com funciona la forquilla?

La forquilla treballa amb aire, i es basa en el DUAL AIR, que  és un sistema de càmeres de contra posició d'esforços, és a dir es fan la competència una a l'altre. La càmera positiva té més quantitat d'aire (el recipient és més gran) i la negativa per contra té menys quantitat d'aire (és més petit el recipient). Això no té res a veure amb la pressió, ja que la pressió és l'esforç que exerceix aquest aire en sortir de la càmera o el que és el mateix el que comprimim aquest aire dins de les cambres (càmera + i -). Ara bé si descompensem les pressions de les càmeres aconseguim que unes de les càmeres "guanyi" a l'altra amb la qual cosa s'endurirà cap al costat contrari de la cambra amb més pressió.

Per evitar tenir una forquilla "rebotona" (que ens escup en excés la forquilla cap al seu punt de repòs) les càmeres han d'estar igualades o, si no la negativa (-) ha de tenir una pressió inferior (sense que la diferència es redueixi més d'un 15% a la positiva) en cas contrari tindrem una forquilla poc sensible amb un tacte aspre i poc progressiu. La millor manera de comprovar aquest efecte és inflar (sense passar-nos més de 20-30 PSI) la càmera negativa més que la positiva i veurem com la forquilla minva en el seu recorregut.

Un incís amb les bombes

Quan inflem les cambres hem de posar exactament el mesurament que desitgem i retirar la bomba. Tot i que s'escolti com una pèrdua d'aire (phisss. ..), aquest aire és el que queda en el ràcord (maneguí de goma que connecta la bomba a la vàlvula) de la bomba que està a la mateixa pressió que dins de la cambra i al deixar-lo anar s'escapa aquest aire. Moltes persones pensen que aquest aire s'escapa de la cambra, per evitar això les bombes de pressió ja tenen una vàlvula especial. Quan tornen a muntar la vàlvula per comprovar ¿que passa? ha perdut aire, per descomptat és el que s'ha introduït de nou dins el rècord de la bomba.

Tornant al tema que les càmeres no tenen el mateix volum d'aire. La negativa al tenir menys quantitat d'aire a la cambra es perd molta més quantitat en proporció a la positiva (positiva uns 0.5 PSI) en connectar el rècord (negativa tranquil · lament 15-20 PSI) pel que posem el crit al cel que la negativa perd aire, una mala passada que ens juga la forquilla tornant bojos i pensant que la forquilla perd aire per la càmera negativa.

Les bombes de pressió professionals (últimament ja no es troben, benvinguts a l'era de la fabricació xinesa) tenien el record molt curt (2 cm) i una rosca manual a la punta de la bomba que la feia estanca al   girar per evitar al desconnectar i connectar que passés aire dins de la bomba (les més cares tenien vàlvula automàtica), a part d'un punxo retràctil a l'interior de la vàlvula que estrenyia l'obús, que es retrocedia amb una rosca (un gir complet de la rosca) per evitar que en deixar anar la vàlvula deixés anar res d'aire (ni de la cambra ni del ràcord). Si volem fer una prova per veure que això és cert treure l'aire de les dues cambres i començar per la positiva, veureu que heu de tacar moltes vegades per omplir fins a 70 PSI (podeu comptar-les), ara fer la mateix operació amb la negativa i veureu que cal manxar moltes menys vegades per aconseguir aquests mateixos 70 PSI, la pressió a la que el comprimim és la mateixa però la quantitat d'aire no.

Posant la pressió correcte

La càmera positiva és la que sosté el nostre pes. Variant la pressió ajustem la precàrrega (SAG). La càmera negativa actua en contra de la positiva, fent força perquè aquesta es comprimeixi. Regula la sensibilitat inicial. Amb més pressió, més sensible. La pressió de la càmera negativa mai ha de superar a la de la positiva, ja que la forquilla perdria recorregut sense guanyar més sensibilitat. La posició de màxima sensibilitat és en la que la pressió de les dues cambres l'igual. Per ajustar la càmera positiva el millor que pots fer directament és col · locar una brida a la barra i fer directament la infal · lible prova del SAG: Dóna una pressió a la càmera positiva tal que la forquilla s'enfonsi un 15-20% amb el teu pes (la rebaixa és força progressiva, i encara que li regalis 2 cm sol amb el teu pes a sobre serà complicat fer-li límits). Després dóna a la càmera negativa una pressió sobre un 10% menor que la positiva. Aquest és un bon ajust de partida. Prova a veure que tal va:

-Si et notes que et balanceja amb el pedaleig: baixa la pressió de la negativa de 10 en 10 psi fins a estar còmode

-Si et sembla poc sensible amb els petits sots: puja la pressió de la negativa fins a un 5% menys de la positiva i prova, si segueixes volent més sensibilitat doncs iguales les 2 pressions.

-Si et costa trobar-li el límit, fins i tot amb salts grans, baixa la pressió de la positiva també de 10 en 10 psi (enrecorda't de baixar també la negativa, conservant la relació de pressions + / - que tenies abans). En baixar la càmera positiva, si et comença a balancejar molt amb el pedaleig acabes baixant la negativa fins que no ho faci.

-Si et fa molts límits, dons contrari: puges la positiva i proporcionalment la negativa.

-Si no t'agrada el tacte progressiu, i prefereixes un tacte lineal a l'estil MANITOU, poc sensible amb sots petits i molt sensible amb sots grans: baixes un 20% la positiva i deixes la negativa un 30% per sota de la positiva.

En fi, un munt de combinacions. El millor és tenir paciència, posar les pressions totalment al teu gust porta un temps.

Bloqueig i el famós GATE

El bloqueig és simplement un cartutx que comprimeix una proporció d'oli, i hi ha dos models un de titani i un altre de plàstic. La diferència és que el de titani suporta més pressió que el de plàstic però és més un tema de caprici que de funcionalitat, ja que estan preparats tots dos per a suportar el doble de pressió que podria exercir qualsevol ciclista (entre 0 i 150 quilos).

El GATE és un regulador de compressió, redueix el recorregut de la tija que comprimeix l'oli del cartutx de bloqueig, el que fa és comprimir mes o menys aquesta proporció d'oli fent que el bloqueig sigui total (no tingui res o molt poc recorregut) o parcial (que tingui una mica de recorregut). Com a norma aproximada el GATE funciona entre un rang de 0,5 mm a un 35% del recorregut de la forquilla (és a dir en una forquilla de 100 mm ens deixaria enfonsar bloquejada 35 mm).

L'ideal és ajustar aquest llindar el més tou posibe sense que arribi a molestar esprintant de peu.

Dial de Rebot 

Aquest dial que a Rock Shox ens el representa amb la coneguda tortuga i la llebre és el rebot. Com bé indica el seu nom la seva funció és regular el rebot (o retorn) de la compressió de les barres a la seva posició de repòs, fent que sigui un cicle de retorn ràpid o lent.

Segons el terreny s'ha de regular ràpid o lent.

Ràpid, per a zones amb molts sots, en la qual anirem ràpid i necessitem que la forquilla ràpidament recuperi la seva posició de repòs per a recollir un nou sotrac amb el seu recorregut màxim o almenys suficient.

Lent per a zones amb poc sots en què la forquilla té temps suficient entre sot i sot a tornar al seu punt de repòs.

Una forquilla molt ràpida pot ocasionar que en grans sots seguits ens escupi la forquilla cap al seu punt de repòs tan ràpid que la converteixi en el que col · loquialment anomenem una forquilla rebotona. Per contra una forquilla molt lenta pot esdevenir una forquilla poc sensible i que no té prou temps a reposar entre sot i sot fent-nos perdre part del control de la direcció després d'agafar uns quants sots seguits abans de recuperar el seu punt de repòs.

L'ideal és trobar un punt d'equilibri segons la zona on circulem habitualment.

Per cert, aquesta és l'entrada núm. 400. Motiu que m'omple d'orgull i satisfacció!!! 

Ah!!! I perdoneu pel totxo, però algú ho havia de dir!!!

Intentant agafar ritme

   

Bona setmana per intentar tornar a agafar el ritme sobre la bici.

Després dels exàmens la idea era enganxar el ritme poc a poc... el "plan" era, gimnàs dilluns i dimecres, dijous nocturna amb la btt, dissabte "la sortida de la setmana" i diumenge anar a donar una volt amb la mainada...

La onada de fred siberià ho ha espatllat tot... dilluns i dimecres al gimnàs cap problema... be, cap problema tampoc... com costa mantenir el ritme sobre aquesta màquina infernal que és l'el·líptica... m'encanta aquest aparell. És una barreja de corre sense impacte i bici sense anar assegut... m'agrada molt.

Dijous havíem quedat els sonats de les nocturnes per fer una "prospecció". Les baixes temperatures, juntament amb la tramuntana que bufava, feien que la sensació tèrmica al carrer fos realment siberiana... vaig estar tota la tarda pendent del telèfon per si algú enviava un missatge per anular la sortida...

Una trobada al carrer amb en Dani, ens fa recapacitar una mica sobre la situació... truquem a en Pep, i ens comenta que en Miki s'ha rajat... be, ja no som els primers, així que anul·lem la nocturna... per sort, a l'hora que acostumem a quedar, comença a nevar.

Així va quedar el poble després de la nevada de dijous

neu

Una bona nevada cau la nit de dijous a divendres, tot i això, planifiquem la sortida de dissabte. Esperem fred, però sol, que anima una mica el tema. Proposem fer una sortida llampec... pujar i baixar algun punt alt de les Gavarres.

Dissabte al matí, quan m'aixeco, la tramuntana és bestial, si la temperatura és gèlida, amb el fort vent que bufa, la sensació és d'estar al pol Nord. Envio un SMS als companys dient-lis que me rajo... preparo la bossa i m'acosto al gimnàs... collons!!! fins i tot al gimnàs fa fred!!!! Una horeta sobre el·líptica fa que entri en escalfor de seguit... després intento fer una mica de bici estàtica... no puc... aquestes bicis són insofribles... me fa mal el cul, la posició és infernal... no se per que no foten un parell de bicis d'spining a la sala de fitnes.

Diumenge, i com vam anular la sortida per mainada que organitza el Club BTT Llagostera, volia sortir una estona... m'aixeco, i miro el termòmetre.... 8 sota cero!!!! "Quieto parao!!!" Me quedo a casa tranquil·lament esmorzant... el sol, i la absència de vent, m'animen a sortir una mica... decideixo sortir a córrer i preparar una mica una cursa a la que aniré amb el meu germà el proper 19 de febrer. M'abrigo com si anés a pujar un 6.000. Samarreta tèrmica de les gruixudes, de les d'anar a la muntanya, maies, mitjons gruixuts, paravents, i el buf... sembla que vagi a atracar un banc en contes de sortir a córrer.

La sensació tèrmica no és tan brutal com esperava... de seguida començo a entrar en calor... pel bosc de la Torre intento fer tots els corriols que conec, puja, baixa, torna a pujar, torna a baixar... el fred que tenia als peus ha desaparegut, i les primeres gotes de suor comencen a caure del cap... les pulsacions a tope... i és que m'encanta això de córrer per la muntanya... torno a pujar, torno a baixar... alguna patinadeta... l'únic símptoma del fred que fot és les ganes de pixar que tinc... és un problema, si fa fred, tinc pipi!!!

Al final 9 quilometres per la muntanya que m'han fet passar el fred, i que juntament amb el·líptica, fan que la primera setmana de recuperació no hagi sigut un desastre!!!

32 (S)Miles per Hour

  

El BTT, a més de saludable, és una activitat divertida que ens fa més feliços dia a dia.

Sortir amb els amics, gaudir del paisatge, somriure d'alegria, i, acabar la ruta amb una bona birra són coses que podré tornar a fer!!! Això he pensat quan he vist aquest vídeo, i no he pogut deixar de compartir-lo amb vosaltres.

Ja he acabat una primera part de la meva nova etapa formativa. Entre divendres i dissabte, vaig fer una marató d'exàmens. Tres estones de tensió, que me van portar a èpoques passades. Inclús me vaig quedar sense calculadora com quan feia l'examen d'una de les assignatures més importants quan era jove...

Ara ja només queda el projecte de fi de carrera... sense presa, però sense calma, podré compaginar-ho amb la meva passió, la bici!!!

Espero que cada dilluns, quan obriu el bloc, trobeu una nova aventura que he viscut amb els meus amics i la meva bici.

Ara toca sortir de l'abisme en que està el meu estat de forma... me veureu pel gimnàs intentant perdre una mica de pes, baixar les pulsacions que ara pujen només de pujar unes escales... rodant per la carretera a ritme de tortuga acumulat quilometres, i quilometres... amb el club, el primer de la cua intentant no perdre'ls... i com no, a la nit amb la colla "d'aus nocturnes", que cada vegada ens ho passem millor.

Diuen, que quan no pots fer alguna cosa, es quan t'adones d'el que t'agrada... btt, btt, btt!!!

Step by step

Després del greu accident que va patir gravant un dels seus vídeos, Chris Akringg torna a rodar!!!

Aquest proper cap de setmana m'examino i només me quedarà el projecte fi de carrera que podré anar compaginant amb les sortides amb bici... llavors jo també diré: "Step by Step"

Treking pels Carcaixells

No només de bici viu l'home...

Avui hem fet una mica el cabra pels Carcaixells de Solius.

Un dels principals trets característics del massís de l'Ardenya són els doms granítics que s'alcen imponents enmig del bosc. En aquest itinerari hem passat per un pont penjant, hem grimpat per castells rocallosos i hem gaudit d'unes vistes esplèndides des del cim del Puig Montclar. Es tracta d'una excursió inoblidable que segur que repetirem.

Al final han sortit uns 5 quilometres i mig i 500 metres de desnivell positiu, i negatiu, que baixant per aquelles pendents es noten!!! 

L'itinerari

Tot esmorzant a dalt del Montclar (417 m)

.... no sabia que era impossible!!!!

 

Bon any nou

  

Acabem l'any com ens agrada... pedalant.

Dimecres en Dani i en Pep vam anar a Argimón. Una ruta llarga, de més de 70 quilometres, però de bon fer, on m'adono que la bici és molt cruel, i si no la treballes dia, a dia, perds en poc temps el que costa molt i molt guanyar.

Divendres amb en Dani i  en Carles vam fer una sortida a mig dia. Una d'aquelles sortides llampec, que més que sortir a pedalar, sembla que sortim a competir... vam anar a ritme de cursa, fins que el pulsòmetre va avisar-me que estava anant a tope (literalment a tope) i vaig afluixar el ritme. Vam pujar al Rocatal, vam anar a Font Josepa i Romanyà, i vam baixar pel GR fins a Panedes a ritme FLOW.

I avui.... avui he enganyat als companys per anar a veure l'ultima sortida del sol al Puig d'Arques... hem sortit a les 5:30 en Dani, en Pep i jo del pavelló, i en Miki i en Xavi han sortit una mica abans per poder anar a un ritme més suau... al final s'han perdut (la nit els ha confós), i hem pujat tot junts...

Ha sigut molt dur... he pagat la sortida d'ahir, i he patit com mai... he hagut de posar el peu a terre en un parell de pujades, fer la pujada al Puig d'Arques per la pista, i posant el peu a terre en algun punt quasi plorant, però no podia fallar als meus companys i he arribat in extremis... 

Un cop a dalt, hem fet un mos, un brindis pel proper any, i veure l'espectacle brutal de la sortida de sol... una banda de núvols ha espatllat una mica l'espectacle però ha sigut brutal, i ha compensat les penúries a l'hora de pujar, i el fred que hem passat a dalt...

La tornada ha sigut dura, amb fred, mooolt fred... però amb la sensació dels deures fets!!!

La colla d'arreplegats, per no dir zumbats, preparant l'avituallament

Avituallament de luxe

Primeres ullades de sol!!!

La llum natural apaga l'artificial!!!

B O N   A N Y   N O U ! ! !

Gràcies companys per tant i tants quilometres sobre la bici. Gràcies a vosaltres per seguir-me. Gràcies Pep per les fotos i el vídeo.