Estage Benasc


Els que me seguiu ja deveu saber (per algunes sortides que he publicat) que el meu germà Manel s'en va al Kilimanjaro aquest estiu. En principi, no és una muntanya complicada, però si te les seves coses... no deixa de ser un 5.000 (realment és un 6.000).

Per tal d'afrontar aquesta aventura, ha hagut d'equipar-se adientment, sobretot, per afrontar les temperatures baixes de les últimes etapes.

Es per això que es plantejava fer un petit simulacre amb el material per tal de comprovar que tot va correctament abans d'afrontar la gran aventura. El lloc escollit, els Pirineus aragonesos, principalment per l'alçada, ja que es troben els pics més alts del Pirineu. El campament base el plantarien a Benasc.

En aquestes que apareixo jo. Un dia dinat, xerrant dels preparatius de la seva estada al Pirineu, me convida a venir. Jo que ni penso on me ficaré accepto. En principi aniríem a un alberg que fes de campament base i des d'aquí anant guanyant hores de caminar, i flirtejar una mica amb l'alçada, tot i que és a partir dels 3.200 metres on és comença a notar una mica aquesta.

Al final es fixa la data... després de Sant Joan, i finalment el nostre campament base seria un Càmping, per tal d'adaptar-se millor a les condicions de la seva aventura.

Comença l'Estage Benasc!!!!

Dia 0.

Preparar la bosa amb el material imprescindible, cotxe i cap a Besnac.



Ens trobem a Campo després de més de 4 hores ininterrompudes de cotxe, on dinem. D'aquí a Benasc menys d'una hora, on ens inscrivim al càmping Aneto. A primera vista, disposa d'unes instal·lacions impressionants, en un entorn, també, impressionant.

Després d'una estona per escollir el millor lloc iniciem el muntatge del nostre campament base.





Un cop tot muntat, reposem una estona, i és que "patim" un dels dies més calorosos de l'any, fins ara.



Fem una inspecció del poble, que curiosament trobem en festes... la xaranga pels seus carrers, alguna mascota divertida. Fem un volt per les botigues de material de muntanya de la zona i tornem cap el nostre campament base, fer el sopar i dormir... el dia ha sigut esgotador, i els plans per demà són molt agosarats.













Dia 1.

Durant la nit, una forta tempesta, acompanyada de llamps i trons, no ens ha deixat descansar, així que l'hora prevista per aixecar-nos, les 6:00, s'ha posposat, havent de refer els plans.

Inicialment teníem previst pujar al Perdiguero en un sol dia, unes 10 hores, però donat el retard que portem, decidim pujar al Tuca de Salvagüardia. Agafem el cotxe i anem fins a Llanos de Hospital, on deixem el cotxe al aparcament. Ens dirigim per un camí asfaltat fins al hotel situat al final d'aquest, i ja aquí seguim el corriol perfectament marcat. Les vistes de tota la vall, així com de la glacera del Aneto i de les muntanyes properes, són impressionants.



















Anem guanyant alçada, quasi sense donar-nos conte, el corriol està molt ben marcat, i no te pèrdua.







Anem fent ziga zagues, fins a una esplanada que ens dona una mica de descans.



El camí segueix fins al Portillón, on aprofitem per abrigar-nos i menjar una mica.









A l'altra banda territori francès.



Seguim camí cap al pic i el camí segueix perfectament marcat. Alguna mirada cap al cantó francès ens obsequia amb unes magnífiques vistes.





Passem per un pas equipat, imagino que per condicions climàtiques molt adverses.





Les vistes són magnífiques, i aprofitem per gaudir-les mentre esperem per "coronar" al Manel.



Un cop tots junts, arribem a la Tuca de Salvagurdia (2.758 m). Gaudim de les magnífiques vistes des d'allà dalt. Llàstima que el dia està una mica ennuvolat.









A cima, veiem que en Manel te unes bones llagues causades pel fregament de les noves botes, tot i això iniciem el descens a bon ritme. Jo acuso molt la falta d'un calçat més rígid i vaig patit una mica endarrerint una mica "l'expedició". Arribem a lloc cansats i molt satisfets.

Un cop al campament base, dutxa, descans i un bon sopar. En Manel aprofita per anar a la farmàcia per comprar uns apòsits per les llagues, per tal d'afrontar el proper dia.

Dia 2.

Un altre cop s'ens enganxen els llençols (be, millor dit els sacs). Tot i això intentem afrontar el Pic d'Aragüells (3.030 m). S'ha d'agafar un autobús que ens portarà fins al refugi de Coronas.

Mentre esperem el bus, una parella ens pregunta si es pot pujar al refugi en cotxe, i li contestem que no tenim ni idea. Ells agafen el cotxe i pugen, nosaltres, després d'una estona debatin, decidim imitar-los, i empanadint-nos a mig camí, amb la conseqüència de perdre l'autobús i haver de canviar de plans.

El nou objectiu, ara, és el Pic d'Alba. Ens dirigim fins a Baños, on deixem el cotxe i iniciem la ruta per un sender que cada vegada es va complicant més. Anem guanyant alçada ràpidament, sent les vistes impressionants.







Arribant als 1.800 metres, i veient que cada vegada la cosa es complica més, i pensant bàsicament en el descens (el meu punt dèbil), decideixo abandonar. Els hi deixo la part de menjar que porto a la motxilla, i enfilo cap a baix, no sense dificultat.



Un cop a Baños, refaig el camí que he fet amb el cotxe, però a peu, per carretera, i amb una forta solellada. No disposo de cap mapa que em permeti buscar una alternativa a aquesta. Tot i això veig un camí que va paral·lel a riu, a l'altra banda, però no m'atreveixo agafar-lo per si no te continuïtat.





Arribo al camp base casant. Han sigut 4 hores de caminar sota una forta calor. Menjo alguna cosa, i de seguit apareixen els meus companys d'expedició. Han arribat fins a un ibon a mig camí del Pic de l'Alba, però no han pogut continuar degut als dolors de les llagues del Manel.

M'expliquen la seva aventura, que la ruta s'ha complicat una mica i que he pres la decisió correcta per la meva falta d'experiència.

Descansem, ens banyem a la piscina, ens relaxem i definim els plans per l'endemà. En Manel reposarà, no te els peus com per fer cap aventura més. En Francesc, el company del Manel, decideix fer el Pic d'Aragüells, descartant-me. Jo mirant el mapa, decideixo fer una part del GR-11, que resulta ser el camí paral·lel al riu que he vist mentre caminava.

Sopar i a dormir.

Dia 3.

En Francesc ha marxat molt d'hora per pujar l'Aragüells (el seu primer 3.000). En Manel i jo, sense preses, ens aixequem més tard. Esmorzem tranquil·lament, i jo marxo a fer un tram del GR-11. No vull deixar-lo sol gaire estona, així que me marco caminar en una direcció una hora i mitja, i tornar. En total faria unes 3 hores, i dinaria amb ell.

El recorregut és magnific. Ombribol, paral·lel al riu. La sensació de pau i tranquil·litat és brutal. Intento aprofitar i posar els mobles a lloc. Pensant en noves aventures per la zona, això si, en btt. Vaig gaudint del panorama, de les fonts que trobo al camí, dels salts d'aigua, dels plans amb els pescadors...































A la tornada, ja li foto la meva banda sonora. Si, potser és un pecat posar-se els auriculars en una passejada com aquesta, però ja estava una mica fart del soroll de l'aigua que m'estava acompanyat des de l'inici de la meva passejada.

Me creuo amb una noia corrent, amb tres beteteros que me donen una enveja...

Gaudeixo del que no he vist, i que li he donat l'esquena a l'anada...



Arribo a l'hora de dinar. El Manel m'espera. Decidim no cuinar i menjar un bocata. Després migdiada, lectura, dutxa, lectura...

En Francesc arriba de la seva aventura eufòric, potser posant els dents llargs als que ens hem quedat aquí, potser no.

Després anem a Benasc, a comprar els ingredients que falten pel sopar promès pel Francesc durant tota la setmana. Cigrons.

Una volta, una cervesa a un bar acompanyada d'uns natxos, i és que la muntanya dona molta gana.



Durant la conversa al bar, decidim marxar a l'endemà. Un dia abans del previst. En Manel està fotut, no pot fer res, i quedar-se sol al campament base un altre dia pot ser molt dur. El objectiu de provar el material s'ha assolit, amb millor o pitjor exit.

Preparem l'ultim sopar, i ja relaxats i sense hora per aixecar-nos a l'endemà, ens "enfrasquem" en un debat totalment estèril entre les bondats de la bici, el caminar, els cotxes, els tractors, en Kilian Jornet, el Kilimanjaro... els cigrons són perillosos!!!!




Dia 4.

Ens aixequem sense preses. Esmorzem. Recollim, tot un exercici de peses (descans actiu). Paguem i ens acomiadem. En Manel i en Francesc van amb el seu cotxe en una direcció, i jo amb el meu en un altre.

Cinc hores de cotxe que donen per molt. Conclusions. I plans... vull la meva bici!!!!

4 comentaris:

Núria ha dit...

Impresionants paisatges, quines fotos tan macas, això de fer rutes a peu està molt bè, però que be que es va en bici eh???
Una abraçada

manel marina ha dit...

solo un pequeño fallo, el Kilimanjaro es casi un 6000 (5985 m.)

besos.

Noe ha dit...

Que fotos mas guapas! Los paisajes de los pirineos son impresionantes, la primera vez que fui allí, me enamoré perdidamente de la montaña.
Has hecho muy bien dando la vuelta en el 2º dia. En la montaña, no hay mayor sabiduria que conocer uno mismo sus proprios límites y no sobrepasarlos. Encuanto a las novas botas del Manel, creo que ha sido muy temerario estrenarlas en 3 jornadas tan intensas. Deberia haber dejado para estrenarlas en jornadas cortas. Yo cuando me compro botas o zapas nuevas, las estreno antes, en el dia-a-dia para ir domandolas.
Desde luego, solo de ver esas fotos ya me entran ganas de volver allí. El pirineo tiene un canto de sirena que no se puede resistir.
Saludos

Jordi Marina ha dit...

Núria: També va be deixar una mica de banda la bici i "desintoxicar-se"

Manel: Corregit. Esperem la vostra crònica o el vostre vídeo

Noe: La veritat és que, quan marxava, vaig decidir, tornar. M'ha prendat el lloc. En quant a les botes, ja les havia fet servir unes quantes vegades, per "domar-les", com tu be dius, però aquelles pendents, aquell terreny és una altre cosa. Be, d'això es tractava. Millor a Benasc, que no al Kili... no'