Ai!!!!

   
Ai!!! És l'onomatopeia que surt de la meva boca cada cop que me moc. I és que si me demaneu que me fa mal, us contestaré amb un altre pregunta... que no me fa mal!?!?!?

Tot va començar dilluns... no se per que, me sentia amb moltes ganes de córrer. Així que després de treballar, agafo les bambes i cap a Ridaura. Uns minuts per escalfar una estoneta, i començo a pujar a baixar per tots els corriols i camins que conec per la zona... quina rostida!!! Arribo a casa amb unes sensacions impressionants i un temps estratosfèric per mi. No se si és per la motivació de córrer per aquests corriols que tenim per la zona, però vaig gaudir com un nen, tot i la petita llet que me vaig fotre.

Dimarts, intento sortir a córrer de nou. En aquesta ocasió volia fer-ho tranquil·lament. M'havia plantejat el circuit que tinc pel Bosc de la Torre, però únicament fent els corriols, que és, realment la part que m'agrada. Vaig tranquil, na fent, però quan porto quatre quilometres i pico, les forces comencen a defallir... me planto a casa amb sis quilometres i pico, però arrossegant-me. De fet tinc testimonis que me recordaran durant molt de temps la cara que feia quan arribava.

Dimecres descans, i dijous la nocturna setmanal. En aquest cas, podríem anomenar-la "nocturnaexpresss", o "jo per això no embruto la roba"... En Dani, en Miki, i jo, vam fer la primera nocturna per Ridaura, en aquest cas d'una hora de pedal. M'encanta aquesta zona, ja que tota el recorreguts és pujar, per baixar, per tornar a pujar, per tornar a baixar... res, que entre lo trinxats que estan els camins, els corriols amb rampes impossibles, els piques entre els companys, i el puja i baixa, fots la mijora de la temporada... llàstima que la resta de l'any, amb l'aigua, i el fred, sigui territori prohibit.

Divendres al vespre, improvisem amb la Sandra, una sortida per rodar una estona. Una estona, que van ser quasi 45 quilometres, dels quals uns 15 van ser a tope, i una estona amb el vent en contra.

Dissabte havia quedat amb en Dani, per refer una ruta, que vam fer l'agost passat. Aquell dia, tot i que alguns integrants de la sortida ho van passar molt malament, jo m'ho vaig passar teta, i com no vam poder gravar el track, dons, s'havia de repetir. 

Només de sortir, ja vaig notar que patiria... jo que sempre estic aconsellant que "el millor entrenament és un bon descans", no paro!!! 

I és clar, baixem a Ridaura, pugem a Tallades... "uf!!! avui me costa molt pujar!!!", baixem fins al golf amb cada vegada més confiança per aquells xargais, perdó, corriols!!! I al enfilar pels corriols del Caixa Girona cap a Sant Feliu, començo a pujar pinyons, pinyons, pinyons... ostres plat petit!!! pinyons... res, que estic petat!!! No tinc forces... 

Foto la ma a la butxaca de la motxilla on hi ha el doping, i surt un sobre d'un granulat que me devien donar en alguna cursa... "energia ràpida" posa... m'ho foto pensant que allò seria la bomba, tot i que pel poc volum que hi era, no podria fer gaire... un bon glop d'aigua, i intento pujar, però no hi ha manera... 

Veient la petada que porto, li proposo a en Dani, esmorzar a un xiringuito de la platja, i tornar pel carrilet... per sort per mi accepta, ja que fer la resta de la ruta que ens quedava hagués sigut un calvari!!!

Diumenge tocava caminada i variar una mica. Vaig pujar al Canigó. En bona part, és la font de tots els ais!!!, ais!! que surten de la meva boca. Unes 8 hores sota el sol, unes quantes caminant, grimpant, i saltant per la muntanya fan que avui estigui totalment adolorit. Estic intentant recopilar tota la informació per tal de fer la crònica com es mereix l'ocasió, així que en breu la tindreu.

I dilluns, sona el despertador i m'aixeco al lavabo, comprovo l'estat de les meves cames... no se si per que estic mig adormit, si per que m'he equivocat a l'hora de programar el despertador, o que, que decideixo afegir-me a les sortides que organitzen un grup de Cassà els dilluns al matí. 

Dilluns.BTT, es diu. És un grup relativament petit, de nivell mig, que surten tots els dilluns al matí en busca de noves rutes per les Gavarres. 
Aquest dilluns érem 3 els integrants de la sortida. En Toni, la Sandra i jo. La Sandra va pujar ahir, també, al Canigó, així que la idea era fer una sortida suau. 

Al trobar-nos, i veure que ningú havia pensant un recorregut, proposo pujar al Puig Gros, que segons en Toni s'anomena d'una altre manera, que ara mateix no recordo, però de ben segur m'apuntaran en algun comentari (Editat: l'era de la Llaca - Gràcies Sandra). És un plantejament diferent al inicial, hi ha una pujada exigent, però el conèixer nous llocs, crec que serà un bon al·licient, i que valdrà la pena l'esforç.

Res, que en Toni està fort; la Sandra ha aguantat el tipo perfectament, tot i el tute d'ahir del Canigó, i jo he intentat seguir-los a tots. 

Al final 46 quilometres que m'han sortit amb quasi 700 metres de desnivell, que no estan malament per una sortida de dilluns.

Així que començo la setmana amb un únic objectiu: descansar, descansar, i descansar!!!! 

Me ve molt de gust sortir a córrer, agafar la bici... però per una vegada he d'escoltar al meu cap, i deixar de fer la coses per que m'agraden, i descansar un parell de dies...  

3 comentaris:

Sandra ha dit...

Efectivament has de fer cas al cap i descansar,"si aguantes.." que vaia semaneta t'has fotut!! jo faré el mateix perquè em sembla que tinc els mateixos ais i uis que tu jejeje
On hem pujat era l'era de la Llaca.

Pere ha dit...

Molt bé Jordi!!!
Uhmmm!!! no ho se..

Quants dius descansar? de quants dies parles? o parles d'hores?

Gerard ha dit...

Home!!! a vegades estaria bé fer-te cas a tu mateix!! o no...