L'Etape BCN-AND

 

No se com ho faig, però sempre me lien... la última l'Etape BCN-AND. Una marxa cicloturista que vol emular l'etapa del Tour que es va celebrar a l'any 2.009 entre Barcelona i l'estació d'esqui d'Ordino-Arcalis (2.200 m) a  Andorra.

Les previsions de temps eren dolentes, ja que s'esperava pluja durant tot el dia, però tot i això vam decidir sortir. La pluja no m'espanta, mentre la temperatura sigui suportable.

Sobre les 7 érem al velòdrom d'Horta, preparant les bicis, dorsals...

A les 7:45 aproximadament ens fan un petit "breafing", i 1, 2, 3 pum... comença a ploure... preses a la mateixa línia de sortida per posar-se el xubasquero i gas... tot i ser, la sortida, neutralitzada, els primers surten ràpid...

Moment de la sortida

Enfilem la Rabassada cap a munt, i va passant gent... tranquils, queden 224 quilometres...

Baixem cap a Sant Cugat, i el que eren quatre gotes es converteix en un fort ruixat, amb tots els carrers amb un parell de dits d'aigua. Basses, aigua que no corre per on ha de córrer ... collons, dons sembla que plou!!!

Seguim camí... alguna confusió a Terrassa, però he de dir que tot el recorregut estava perfectament senyalitzat, tot i que els cartells al ser de paper, en algun punt s'havien deteriorat...

I a partir d'aquí, deixem la zona metropolitana amb moltes rotondes, enllaços, etc per enfilar cap a Manresa... intentem fer grupets, però és impossible seguir les esteles per la forta aigua que aixequem... tot i això, formem un grup macu amb uns Irlandesos, que de ben segur, estan més acostumats a aquestes inclemències meteorològiques.

A pocs quilometres d'arribar a Manresa, perdem a en Pere, i afluixem el ritme per tal d'esperar-lo. Entrem per la banda del riu, amb unes vistes impressionant de la Seu. I de seguit, el primer avituallament... un luxe, hi havia barretes, fruita, fruits secs, pastissets  isotònic  aigua... de tot, i en quantitat.

Entrant al avituallament de Manresa

Amb la "panxa plena", enfilem cap a Solsona. Bon ritme, i atrapem a un grup, liderat, de nou, pels irlandesos. De cop, i no se per que, el grup es para, i l'Alex en Pere i jo tirem... no se... hi ha molta gent, que es posa darrera i a viure, i no pot ser, s'ha de treballar pel grup, s'ha de compartir el desgast, i suposo que aquesta parada ha sigut per algú que anava tirant fins que s'ha cansat.

Aigua

Bona carretera i na fent, quan de cop l'Alex me diu que ha punxat. Parem a una vora, i tela canviar la càmera amb les mans fredes... per guanyar temps, intento inflar la càmera nova amb la manxa, i estava plena d'aigua... buf! Per sort arriba en Pere, i tal cirurgià ens demana els "pals", desmunta la coberta i gas de nou.

Recollint els "pals" després de reparar la punxada

Trobem a la Noe que ha punxat dos cops, a un noi de Sant Feliu, que ja en porta dos també...

Jo, anant xerrant amb la Noe, perdo als meus companys, i els espero una estona... la veritat que al afluixar, la temperatura del cos baixa estrepitosament.

Arribem al avituallament de Solsona, i de nou un luxe. Aquí les imatges de famílies recollint a participants, carregant bicis, es va repetir en vàries ocasions, tot i això, intento no desmoralitzar-me. De fet, m'ho estic passant molt be.

Arranquem, i, collons, quin mal de genolls... costa molt arrancar, quan t'has quedat fred... però la recompensa és, a partir d'ara, circular per carreteres molt menys transitades.

Comencem un port de muntanya. La gent que m'ha acollit a Coll de Nargó (on treballo), m'ha explicat de la duresa del port de Serra Seca, de les rampes del 13%. Be, que vaig acollonit, però en el fons no es per tant... és llarg, i si, hi ha unes rampes importants, però curtes...

A tot això, durant una bona estona, tot i no ser els últims, el camió "escombra" ens va darrera, fins que avancem a altres corredor i ens deixa tranquils.

Esperem a en Pere, però ens refredem, seguim pujant i parant, combinant l'esforç amb el temps parat i mirant de mantenir l'escalfor. 

A Cambrils ens reagrupem, i baixem els tres cap a Coll de Nargó. És una baixada d'uns 15 quilometres que conec perfectament, però que tal com està el terra, i els frens, no és pot fer res més que baixar frenant tota l'estona. L'Alex es queda sense pastilles, per sort, al final del port.

En Pere diu que a La Seu es retira, te les mans fetes caldo del fred i, d'anar frenant tota l'estona pateix rampes quan canvia de posició, jo estic congelat, i l'Alex, apart d'haver-se quedat sense frens,  no diu res... 

Enfilem cap a Organyà. Lidera el trio en Pere, i veig que l'Alex es queda... costa molt arrencar, ja que estem molt fred pel descens del port de Serra Seca. Atrapo a en Pere, i li comento que l'Alex va tocat, afluixem el ritme, i decidim arribar fins a la Seu. Intento tirar fort i mirar d'escalfar-me una mica... arribem a Organya... quan de cop sento que criden el meu nom... me giro i ja no veig a ningú... giro, i l'Alex ha punxat... canviar la roda és refredar-se segur... arrancar després serà un suplici... passa un grup de dos corredors, i en Pere me convida a seguir amb ells... anem en grup, i si ens retirem ens retirem en grup... fi de l'Etape!!!

Fem un cafè autoescalfable en una benzinera, jo estava congelat, mentre ens recull l'autobús escombra, els companys ens deixen una tovallola, tot i això no agafo temperatura... a l'avituallament de La Seu la Creu Roja me dona una manta tèrmica i la cosa comença a millorar. 

 

A partir d'aquí comencem a recollir ciclistes i més ciclistes, alguns a pocs metres de finalitzar el recorregut, però l'aigua s'ha convertit en neu segons anàvem guanyant alçada... brutal!!!

Arribem a l'estació, i és negra nit, hi ha 5 dits de neu. El contrast de temperatura entre la del interior bus i el 1º que hi ha fora és brutal. 

Recollim tot ràpidament, i baixem cap a Andorra la Vella amb intenció de menjar alguna cosa... 

 

Ha sigut EPIC. 9 hores i 162 km sota la pluja. Només ha parat de ploure dins dels túnels (je, je, je). Ara, si estiguessin obertes les inscripcions per l'any que be, segur que ja hi seriem inscrits!!!!

Hi ha cent mil anècdotes, algunes divertidisimes, d'altres no tant, però fins a dalt a Serra Seca (150 km) M'ho he passat teta!!!! Dale!!!

Classificacions

Gratis

 

Tal i com estan les coses, una bona noticia anirà be, i a sobre gratis!!!!

 

Dintre de la "SETMANA DE LA MOBILITAT SOSTENIBLE", l'Ajuntament de Llagostera, organitza una "PEDALADA CONTRA EL CANVI CLIMÀTIC" el proper diumenge 30 de setembre, amb sortida des del Pavelló d'Esports a les 8:45.

 

El Club BTT Llagostera, col·labora, i un dels organitzadors del recorregut m'ha xivat que serà pels voltants del poble, i assequible a tot-hom.

 

Sobre les 10:30 s'oferirà un esmorzar gratuït, i es faran una sèrie d'activitats organitzades per l'Ajuntament i col·laboradors... be, millor que mireu el cartell, o us adreceu a la "güeb" de l'Ajuntament.

 

 

Per cert... jo estaré buscant alguna fàbrica de formatges per intentar-li vendre tot "l'àcid làctic" que hi acumularé dissabte.

Jugant a ser ciclistes - 100% TONDO

Segurament, tots hem vist alguna etapa del Tour per la tele. Veure aquell grup d'escapats fent relleus, o els esforços titànics al pujar un port... avui ha tocat fer una mica això. Jugar a fer de ciclistes.

Ens vam inscriure a la 100% TONDO en Pere i jo. En Pere va aconseguir "enganyar" a en Roberto, i en Joan també és va inscriure... així que havíem format un grup de quatre corredors per tal d'afrontar "l'etapa".

He de reconèixer que anava amb una mica de por, així que vam decidir anar tots junts durant la marxa, amb la condició de que cada escú puges els ports al seu aire.

Ens trobem a Sant Joan les Fonts, recollim els dorsals i els regals, preparem la bici i cap a la línia de sortida.

Moltes anècdotes. Vaig conèixer a molta gent de la TITAN i de la TRANSPYR, amics d'en Pere. Un ciclista que feia servir sandàlies de betes per anar en bici...

Així que donen la sortida, i un cop passada la catifa del xip, a pedalar que dona gust.

Sortim en Pere i jo a tota llet, quan ens adonem que falta en Roberto i en Joan... "afluixem" una mica el ritme, fins que ens enganxen, i ara si... en Pere marca un ritme de la ostia. És molt complicat rodar amb tanta gent, i segueixo "la veu de l'experiència"... rotondes, alguna caiguda... la visió de la carretera amb tant de ciclistes és espectacular...

Quan s'estira el pilot, comencem a treballar... tot i que inicialment no surten be les coses... intento fer un relleu a la primera pujada i es queda el grup... m'espero... agafem un altre vegada roda, i a la segona pujada... es queda una altre vegada el grup... afluixo, però ja no els tornaré a veure fins a Banyoles.

De cop, mentre pugem cap a Mieres, sento a en Pere que me crida i me diu que me posi a roda que te un gregari d'excepció. És en Melcior Mauri que va amb un tàndem amb una noia. Els seguim durant una estona, però en Pere no els pot seguir i afluixa, jo estic una estona amb ells.

Crec que en Roberto està per davant, i en Roberto creu que estic jo per davant, així que el perdem. En Joan marxa al seu ritme, i jo decideixo esperar a en Pere. La setmana passada va patir una lesió al bessó i no pot pedalar. Anem fent. Intento entretindre'l xerrant de les properes sortides fins que arribem al primer avituallament situat a Santa Pau, i ens reagrupem.

Entre Santa Pau i Olot, hi ha una bona pujada, i una bona baixada... la primera la fem a ritme tranquil, però baixant... baixant ha sigut espectacular. Hem començat a fer relleus entre tots, inclús s'ha apuntat gent de Banyoles (pel maiot)... brutal!!! Baixàvem a 67 km/h donant pedals!!!

Creuem Olot. M'agradaria destacar lo ben senyalitzat que estaven tots els desviaments, amb personal de la marxa tallant la via i deixant-la exclusivament per nosaltres...

De cop veig el cartell de desviament entre la marxa curta, i la llarga. Ni m'ho plantejo, i cap a la llarga de cap... en Roberto i jo, comencem a tirar del pilot direcció a la Vall de Vianya. Molta gent s'enganxa al nostre grup.

Mentre, nosaltres, ens marquem l'objectiu d'atrapar el grup que va davant, i així ha sigut.

Ens posem a roda d'ells, fins que comença el port de Capsacosta... anem fent en Roberto i jo, quan de cop me trobo sol dintre del grup dels que anaven davant i anar fent.

M'ha agradat molt Capsacosta, sobretot la zona on es veu tota la carretera desde dalt...

Coll de Capsacosta

Al final hi havia l'avituallament, i seria el punt de reagrupament. Arriba en Roberto, en Joan, i en Pere amb el maiot tot obert i bastant tocat.

Enfilem cap a Sant Pau de Seguries tot fent relleus, quan en Roberto me diu que va petat, que va apajarat, en Pere es va quedant, així que afluixem el ritme amb el desconcert de tots els que anaven a roda... ostres!!! ningú fa un relleu!!!

Anem fent, a ritme més tranquil, i en Roberto es va refent, en Joan va per davant, i jo xerrant amb en Pere li pregunto com és el que queda... m'ho explica, i m'avanço per arribar a Setcases per tal de passar el control de pas abans de que el tanquin.

Destacar que a l'avituallament de Setcases, al igual que va succeir al de Capsacosta, no hi havia menjar... només cola, aquarius i aigua... crec que és un punt a millorar dintre de l'execelència de tota la organització.

Estem als peus de Vallter, amb 100 quilometres a les cames. Resta afrontar el port. En Pere no pot  i es queda. Li demano d'abandonar amb ell, però me diu que no, que ja el pujarà algú de l'organització.

Així que comencem a pujar... de seguit veig com en Joan i en Roberto es queden, i decideixo fer la meva...

Me marco un ritme constant, mirant de no passar d'unes pulsacions, i "nar fent"... pim, pam... de tant en tant piiiiiiiiim, paaaaaam, coincidint amb els 12% que veig al GARMIN.

Vallter

Dur, molt dur... poder de les coses més dures que he fet mai... molta gent s'ha quedat pel camí, altres ho feien caminant, algun trampós enganxat a una moto... res, que després d'una hora i quart de dura ascensió arribo a dalt, esperonat pels crits d'en Pere i d'en Ramón, el nostre "cap d'equip", que anava donant noticies des de Vallter.

El primer que m'ha passat pel cap és donar-li una abraçada a en Pere i pensar en tot el que he patit amb la bici per estar aquí. Després venien pensaments de satisfacció... Brutal!!!

Me canvio, i espero als companys... han patit molt, rampes, peus adormits... però estant a dalt!!! Felicitats!!!

Menjar, tertúlia, s'està be al solete... i cap a casa.

Be... no ha estat malament això de jugar a ser ciclista!!!

Classificacions

Fotos al Facebook de la marxa.

EDITAT: Si hi havia 700 i pico inscrits, a la curta han arribat uns 216 i a la llarga uns 308, vol dir que quasi 200 (30%) corredors han abandonat... és dura, eh!!!!

EDITAT 2: Segons el diari, els participants han sigut un miler, la qual cosa vol dir que el nivell d'abandonament (o fora de control) està sobre el 50%.... no me quadra.

EDITAT 3: La clau de tot això està als comentaris... visiteu-los

EDITAT 4: Gràcies Pere per les fotos.

Aprenent a descansar

   

Ho reconec, me va fallar el cap.

 

En això de l'esport, tant important és estar físicament be, com tenir una mentalitat de ferro que t'ajudi a superar les crisis que provoqui una falta de forces en algun moment.

 

Físicament soc dels últims "del montón", però crec tenir un cap ben posat a lloc, que m'ha fet superar moments de crisi, i que compensa molt aquesta falta de forma física.

 

Dilluns m'havia proposat pujar a Cambrils. És un port que farem de baixada quan fem l'Etape Barcelona-Andorra. La carretera comença a pocs quilòmetres de Coll de Nargó i va cap a Sant Llorenç de Morunys.

 

Així que després de treballar, equipat amb llums, reflectants, i tots els estris necessaris, enfilo carretera amunt.

 

Les primeres sensacions són dolentes, me fan mal les cames de la sortida de dissabte i diumenge, me costa moure el "desarrollo". La bellesa del paisatge, per contra m'empenta cap amunt per descobrir el que intueixo. La llum natural cada vegada il·lumina menys les muntanyes que m'embolten, i necessito encendre el llum de darrera per ser vist al circular pels antics i petits túnels. De cop me trobo pedalant cap enlloc donada la foscor que m'envolta.

 

En condicions normals seguiria pedalant fins aconseguir l'objectiu, Cambrils. Avui el meu cap només vol tornar a casa, les sensacions són dolentes, com ja he dit, i m'esta costant molt... ja no gaudeixo, i estic preocupat pels 3 quilòmetres que he de fer per la carretera "nacional" fins a Coll de Nargó.

 

Reculo, fa fred. Penso que tot hi això me sortiran trenta i pico quilòmetres i 500 metres de desnivell acumulat.. me conformo, però una part de mi no està contenta.

 

Dimarts decideixo descansar i alimentar-me be, per tal d'afrontar el meu petit repte a l'endemà.

 

Dimecres intento plegar, de la feina, puntual. Reconec, que aquest projecte m'està absorbint molt. És un repte tècnic molt important per mi, i no trobo mai l'hora d'anar a descansar a l'hotel.

 

Agafo la bici, i refaig el camí que vaig fer dilluns. El descans és evident, amb sorpresa veig com puc aguantar molt més "desarrollo" amb la mateixa pendent que dilluns. M'esperona. L'objectiu és a l'avast, gaudeixo de les vistes mentre pedalo.... flow!!!

 

En menys temps del que m'havien posat com a referència me planto dalt del port, i segueixo fins arribar al meu objectiu, Cambrils. Suposa una baixada extra d'uns tres quilòmetres que després hauré de tornar a pujar, però busco un no se que, una referència... entre la foscor confonc una pedra amb una badella, si, no rigueu!!!

 

Be, que he assolit el meu objectiu, tot i no trobar el premí físic, aquella foto, no se... tot això a les fosques!!!

 

La baixada, com sempre, a tota llet. Fa fred, i me replantejo aquestes incursions nocturnes... estic a 1.400 metres, i es nota.

 

Arribo a l'hotel, després de cincunta i pico quilometres i quasi mil metres de desnivell acumulat, i com sempre, mentre me dutxo, miro de fer balanç...

 

Primer me pregunto, com la gent se'n va a pujar els mítics ports Pirinencs i Alpins, quan hi ha aquestes meravelles tant aprop... be, no són mítics, me responc!!!

 

Segon me pregunto, com tot i conèixer la teoria, no l'aplico... tinc molt clar, que de vegades el millor entrenament és un bon descans, i estic emperrat en fotre'm canya dia, a dia... potser no vull pensar en... no se.

 

Be, crec que la llisó queda apressa i és molt important escoltar al cos abans de sortir. Que el descans és important per gaudir d'un bon dia de bici. I.... que guapo que és tot això!!!!! Us recomano planificar una sortida per la zona!!!

 

Apa, i aquí us deixo, el que hi ha a l'altra vertent del port que vaig fer i que ens espera en un parell de setmanes.... ja.

Serra Seca, venint de Solsona

Ostres quin totxo!!! Perdoneu!!!!

Vici

 

No, no m'he equivocat. VICI amb V baixa, ja que últimament tot el meu temps lliure se l'està emportant la BICI.

Dimecres, després de treballar, agafo la bici de carretera i a descobrir un nou port, el Coll de Bòixols. Be descobrir, tampoc. És un vell conegut de les sortides llargues en moto, revirat, amb bon asfalt, i unes vistes magnífiques.

Be, al que anava, escalfament inexistent. Aquí tot pica amunt. 20 quilòmetres pujant, amb uns 14 quilòmetres de port exigent, que en algun moment se m'ha fet llarg. Fred a 1.380 metres, cosa que no convidava a quedar-se molta estona badant. A més, era negra nit i no es veia res, així que baixada a tota llet.

Inici de les rampes... 14 km

Coronant el port ben negre... no hi havia ni lluna.

 

Total 41 quilòmetres i 900 metres de desnivell.

Dijous, nova sortida. En aquesta ocasió surto més tard, i preveig fer bona part de la sortida de nit, així que decideixo fer menys quilòmetres i amb molta més intensitat.

Ahir ja me va cridar l'atenció un desviament cap a Sallent, i enfilo cap allà. Collons!!! Rampes dures, però curtes... ideal per fer sèries. Veig 17 i 18% al GARMIN en vàries ocasions. De cop s'acaba l'asfalt... hi ha un jaciment arqueològic dedicat als dinosaures, que sembla que van campar al seu aire per aquesta zona... petjades, ous... interessant.

Els punts vermells son les petjades dels dinosaures.

Els ous.

 

Total 21 quilòmetres i 400 metres de desnivell.

Divendres... descans.

Dissabte, després d'estar una  estona regulant la suspensió de la NINER, vaig a fer una prova... me trobo be, i el que comença com una passejada, acaba en una bona volta, amb molt bones sensacions, i mirant de reservar energies per la sortida de l'endemà.

Total, 45 quilòmetres i 300 metres de desnivell.

Diumenge, flow!!! Vam refer una ruta que vaig inventar l'any passat. Recordo que aquella vegada feia molta calor i ho vam passar malament. Aquesta vegada ens aixequem amb boira... inclús diria que fa fred.

Iniciem la ruta cap a Ridaura, corriols divertits. Seguim cap a Tallades, per la pujada que han batejat com el "rapatxon" (Fonèticament s'ha de dir imitant la veu del Justo Molinero... coses d'en Dani). Roques Bessones amb una zona força tècnica d'aquelles de "pavernosmatao", Solius, Golf, corriols del Caixa Girona cap a Sant Feliu, anella saludable, Sant Elm.

Mengem alguna cosa, i enfilem per corriols cap a Selva Aventura, fins arribar a la carretera de Tossa, que seguirem uns metres, fins agafar el camí que puja fins a la Divina Pastora. Seguim fins a les Sorres, la Trencada, Sant Baldiri, Ridaura i cap a casa.

Total, 45 quilòmetres i 950 metres de desnivell.

Acabo la setmana amb les cames ben rostides i adolorides, per acostumar-me a les sensacions que patiré les tres properes... però ja ho explicaré!!!

 

L'Etape BCN-AND

 

Ja m'han tornat a liar...

....soc un tio fàcil.

6a Desfrenada

 

La Desfrenada, per mi, te un significat especial. És de les marxes que més m'agraden. Per tot, pel que simbolitza, per la zona per on es pedala, per la gent que es deixa les banyes per organitzar-la, pel pre-cursa, pel post-cursa, per que es tracta al ciclista com a esportista, i no com un dorsal que es deixa 12 euros a la inscripció. Fa uns anys que no me la perdo i crec que passaran uns quants més i no me la perdré.

Avui, d'hora, molt d'hora, hem sortit cap a Besalú en Miki, en Dani i jo. Molta gent del Club ja hi eren fent les inscripcions quan hem arribat. Nosaltres les hem enllestit en pocs minuts.

Preparem les bicis, i a escalfar una miqueta.

Ja noto que no estic gaire fi, tot i això, intentaré fer un bon paper.

Ens col·loquem a la sortida, i escoltem el breu comentari de l'espiquer. "On s'ha quedat aquell discurs ple de sentiment i, tot sigui dit, marcat per una bona ressaca?". Sonen els segadors, i sortim.

Curiosament, ha sigut de les sortides més tranquil·les que viscut últimament. Anem agafant posicions, i col·locant-nos al lloc que ens toca, fins fer un grupet macu de uns quants corredors. En Miki i jo, anem junts, mentre que en Dani el tenim uns metres per darrera.

El recorregut comença sent un trencacames pistero. Fins al quilòmetre 6 tot pista, i començo a pensar que si és tot així serà un suplici. Però no. A partir d'aquí es van alternant camins, corriols molt ràpids i devertits fins arribar al 1er avituallament.

M'he parat. No és habitual en mi parar amb tant pocs quilòmetres, però ho necessitava. En Miki també ho ha fet, mentre que en Dani ha seguit, avançant-nos.

Seguim pujant i baixant. Corriols no molt tècnics, però divertits. Les baixades rapidísimes, amb moltes incidències. Moltes punxades, moltes ampolles pel terra...

Sobre el quilòmetre 15 o 16, començo a tenir símptomes de que petaré. Aquella suor freda, aquella sensació de gana... A sobre, trobo el segon avituallament al mig d'una baixada divertidísima, i passo de parar.

Al quilòmetre 20 me prenc una pastilla d'isostar... Estic sentenciat... Trobo una lleu millora, però s'accentua la sensació de gana... M'atrapa en Miki, i faig uns quilòmetres amb ell, però he de parar i menjar alguna cosa... Tiro del gel de reserva que porto a la motxilla, i mentre, m'atrapa en Dani.

L'intento seguir, però no puc.

Algú me vol avançar i me diu que ho farà per l'esquerra... he de rumiar on és la meva esquerra!!! uf!!! me falta sucre!!!

Arribo al 3er avituallament, i començo a notar l'efecte del gel, tot i això me prenc una parell de gots de cola, i un tall de coca.

Cada vegada me trobo millor, i començo a veure gent que puc avançar. De cop, me trobo al davant d'un grup d'uns 10 o 12 tios. Un tronc al mig del camí, me far perdre l'atenció a les marques del circuit, i enfilo per un corriol molt brut, que me fa sospitar que m'he colat. Tot i això segueixo "liderant" el grup esmentat, quan, de cop, arribem a l'autovia... cap cinta, ens quedem tots amb cara de tontos, i reculen ràpidament. Passem el tronc atravessat, i, evidentment, hi havia un corriol a ma dreta....

Intento recuperar temps, i enganxar-me a altres corredors, donat que és una part planera i fàcil.

Trobem gent que fa la curta, que ens cedeixen amablement el pas, i de seguit estem a meta on he trobat a en Raul i l'Ivan, que no se si han corregut o no.

He perdut uns minuts respecte als meus companys, però avui s'ha notat que no anaven a fer temps, si no a gaudir del circuit...

Felicitar a tots els membres de l'organització. A alguns ja els hi dit allà mateix. 

Felicitar a la resta de corredors, ja que cada dia demostren mes civisme i educació, tot i que sempre hi ha algun "senglar suelto".

He trobat algunes fotos pel Facebook, i seguim a l'espera de trobar-ne més. Que estava ple de "paparatzis"!!!

Les fotos d'en Wilis.

Les fotos dels N'ha fent...

Classificacions marxa curta, i marxa llarga.

M'estima, no m'estima...

 

Us enrecordeu d'aquell joc de menuts, on desfèiem una margarida, estirant els pètals, cantinejant allò de m'estima, no m'estima?

Be, ara me toca fer-ho a mi, però no per una noia, si no per una proposta. Us explico.

Divendres, una bon amic, excel·lent persona, i que més admiro ciclisticament parlant, me proposa formar equip amb ell per participar en una des les curses per etapes més importants del calendari btt.

Evidentment la meva primera reacció va ser d'afalagament, i la primera pregunta estava clara: "I per que jo?".

Després van venir més preguntes. De fet, semblava una metralladora...

Vam quedar que buscaria informació, que sospesaria els pros i els contres, i que li contestaria a finals de setmana, ja que si no soc jo, ha de buscar una nova parella.

Uf, quina responsabilitat.

La cursa és de 6 etapes, d'uns 80 quilòmetres i 2.000 metres de desnivell positiu diaris.

Els que me coneixeu, sabeu que soc molt analític... No m'agrada prendre decisions importants sense pensar-ho dues vegades. Així que toca fer la típica llista de PROS i CONTRES, i decidir...

PROS

- Motivació. Per dos motius, per que hagin pensat en tu, i pel futur repte que s'ha de preparar.

- Cursa per parelles. Entre dos les coses són més fàcils.

- Dates de la cursa. Sembla que pot encaixar amb el final del projecte en el que estic liat ara.

- Entrenament. Fer per primera vegada un entrenament específic i personalitzat. 

- Experiència. Formar part d'un grup de gent divertida, que estima la bici, i que estan petats....

- Vacances. Serien unes bones vacances i una forma diferent de conèixer el territori.

CONTRES

- 6 etapes. No ho he fet mai, sortir 6 dies seguits. Be, si... Quan vaig fer el camí de Sant Jaume, i no va ser una bona experiència. Però ja fa molt de temps.

- Entrenament específic. I el que és el mateix, temps. Temps que ara mateix no disposso. Calculo que s'ha de començar a preparar amb 5 mesos d'antelació.

- Cursa per parelles. Estic obligat a seguir tot el procés fins al final i no deixar penjada la meva parella.

- Dates de la cursa. Històricament, coincideix amb el meu pic de baixa forma.

- Preu. Te un cost important.

Uf quin lio... Vaig a dormir, que demà toca Desfrenada....

Si se us acud algun PRO o algun CONTRA més, ja sabeu, deixeu el comentari. Serà ben vingut.

To be continued!!!!