Moderado

Modalitat: BTT
Distància total: 44,26 km
Desnivell de pujada acumulat: 1.093 m
Índex IBP: 90

La ruta d'avui l'havia escollit l'Alex. En principi tenia els següents condicionants:

1. Que passes per Sant Pere de Rodes
2. Que tingues menys de 40 quilometres
3. Que el desnivell positiu acumulat no passes dels mil metres.

Amb aquestes condicions trobem un parell de rutes, i al final ens decantem per una ruta que surt de Vilajuïga i passa per Sant Pere de Rodes, Selva de Mar, Roses i torna a Vilajuïga. Donat que el que la penja valora la seva dificultat com a Moderat és l'escollida.

Així que sortim d'hora i comprem uns bocates per si de cas. La ruta en principi l'han fet en quasi 4 hores, així que nosaltres calculem que arribarem a l'hora de dinar, però per si de cas...

Aparquem a la zona esportiva de Vilajuïga i tot seguit, comencem a pedalant seguit el track. Comencem pujat, com últimament, sense ni escalfar, vinga!!!

De cop el camí es comença a estretir, i la vegetació anar guanyant terreny, fins que quasi som absorbits per les plantes.

Enllacem amb un corriol que ens sembla una autopista, després d'on sortim, i seguim guanyant alçada constantment. La ruta comença sent bastant exigent.

Les vistes que gaudim, compensen les penúries que estem passant per aquest corriol, pedres, bardisses

De cop comencem a baixar sent el camí molt més ciclable, tot i que la frase que sonarà durant tot el dia ja ha sigut adjudicada "Moderado", fent referència al grau de dificultat amb la que qualificava la ruta el que l'ha penjat.

Com ja he dit, les vistes compensen enormement les dificultats dels camins, i anem avançant sense deixar de parar a fer fotos, assecar-nos la suor.... i és que avui hem escollit un dia caluros.

Anem pistejant en constant ascens, trobant masies abandonades...

... fins arribar a una font. La font dels arbres. L'Alex decideix omplir els bidons tot i que a mi no me dona moltes garanties.

Ara ja agafem la carretera per pujar fins a Sant Pere de Rodes. Magnific panorama amb el mar a l'esquerra...

... el Monestir restaurat al fons...

... l'ermita de Santa Helena a la dreta...

... i el castell a dalt...

Ens acostem al Santuari i fem una visita llampec. No entrem per no deixar les bicis soles, però de ben segur que val la pena tornar un altre dia...

Després de veure pedres, enfilem per la carretera cap a Selva de Mar.

L'Alex no ha estat mai al Port de la Selva, així que deixem per uns instants el track i anem a fer una mica de turisme, i per que no, hidratar-nos en alguna cèntrica terrasseta de la vila.

Un cop recuperats del primer esforç, comprem aigua potable, ja que la de la font fot un a pudor molt sospitosa. De seguit tornem al track que discorre al cantó de Selva de Mar...

Anem guanyant alçada i les vistes tornen a ser espectaculars...

Trobem coses curioses...

Toca obrir alguna porta...

... veure els secrets del vi de la zona...

... guanyar alçada i seguir gaudint del paisatge...

... fins arribar a dalt de la carena... ha costat molt arribar aquí. Al fons veiem Roses, el nostre proper destí.

Però el camí? on és? Passem d'un camí ample a un corriol de baixada una mica tècnic. Amb algun esglaó que avui decidim no saltar, per por a una caiguda i esgarrar la sortida.

Arribem a la carretera, i decidim deixar de banda el corriol i enfilar per asfalt fins a Roses. En un moment ens plantem al pla i tornem a enllaçar amb el track. Queden uns 10 o 15 quilometres i no tenim aigua. Així que seguim camí a esperes de passar per algun poble i poder omplir bidons i motxilla.

Anem agafant camins formigonats, altres plens de pedres, argilosos, amb algunes bases, fins arribar al camí que fa el recorregut cicloturista Roses - Figueres...

Les esperances de trobar un lloc on poder repostar aigua s'esvaeixen, així que decidim agafar la carretera i enfilar cap el primer poble. Segons les indicacions seran uns 3 quilometres, però de seguit trobem una hípica on ens venen un parell d'ampolles d'agua ben fresca, que senta estupendament.

Ara ja seguim pedalant fins a Vilajuïga on afamats, secs i cansats ens disposem a fer el nostre avituallament particular a una zona ombribola que trobem.

Bona ruta, tot i que per mi, el grau de dificultat és "DIFÍCIL". Per la tècnica necessària per pujar els corriols inicials, i pel desgast físic que suposa. Pel descens fins a Roses. Divertit, però no el baixa qualsevol. Ruta exigent.

Turó de l'Home

Modalitat: BTT
Distància total: 56,24 km
Desnivell de pujada acumulat: 1.687 m
Índex IBP: 108

Aquest any la sortida de dos dies a l'Escala va ser com una mini prova del que podria ser la sortida que fem cada estiu durant tres dies. Aquest estiu tocava la TransAlberes.

Com dic, durant aquell cap de setmana me vaig adonar que no estava motivat per estar patint durant 3 dies seguits sobre la bici, així que vaig decidir no anar a la sortida d'estiu. Va caure també en Paco, per motius de treballs, i l'Alex per la falta de forma, donat que s'ha passat l'hivern estudiant. Així dons resten en MAD i l'Arnau que els hi desitjo un bon viatge.

Així que quedava una setmana a l'agost lliure sense cap pla. La meva proposta era fer una ruta en moto per França i veure l'espectacular Pont de Millau, però curiosament l'Alex me truca dissabte i me proposa fer un parell de sortides amb la bici durant la setmana. Una, la volia fer pel Montseny. Mig en serio mig en broma li comento de pujar al Turó de l'Home. Accepta i la tenim "liada". Busco i trobo a la xarxa una ruta que surt d'Arbúcies i puja per un nou camí i baixa per la pista per on vam pujar l'any passat a Santa Fe. Després al Turó per la carretera.

En aixequem d'hora i enfilem cap Arbúcies. Esmorcem i comencem l'ascens.

Primeres pedalades.

Sense escalfar ni res, enfilem per una pista amb pendent constant. En principi és coneguda de la ruta de l'any passat. Després s'agafa la variant esmentada, que serà la novetat d'aquest any.

Ajustant-ho tot

De cop veig el desviament a la pantalla del GPS. Girem a l'esquerra i trobem una tanca metàl·lica. Desistim i reconvertim el que hauria de ser la nostra baixada a la nostra pujada. Les referències són constants. Com vam patir l'any passat amb més de 50 quilometres a les cames a l'hora d'iniciar aquest tram. Avui per contra, fem servir relacions de canvi més llargues, el pedaleig és més alegre.

Res, que en un parell d'hores, estem a Santa Fe. Ens fem la pregunta de rigor. Ataquem al Turó? Estem encara frescos i hem vingut a pujar-lo, així que sense ni parar cap el Turó.

Pugem per la carretera, amb el primer tram de puja i baixa fins al desviament.

Menjant una barreta

Enfilem amunt. Decidim anar cadaescu al seu ritme. És el millor per afrontar una pujada d'aquesta indole.

Començo amb el plat del mig. El meu coco comença a fer números. Estem a 1.100 metres d'altitud aproximadament i hem de pujar fins als 1.700. De les primeres pedalades dedueixo que la pendent que va sortint és del 10% el que me dona una longitud d'uns 6 quilometres.

Venen algunes rampes més dures que altres i he de desistir de pedalar amb el plat del mig i he de posar el petit. Veig caure els quilometres lentament i decideixo fer una parada per menjar una barreta d'aquestes ràpides ja que veig que no arribaré a dalt. Just quan reprenc la marxa veig un pare i un fill que pugen amb les bicis de muntanya. M'enganxo a ells, però de seguit tinc la necessitat de pujar al meu ritme.

Veig una marca al terre PK 4. No me quadren els números que he fet. Porto uns 3, segons el GPS, per la qual cosa la marca no quadra. Seran els que queden? Es confirma després de 1.000 metres quan veig la marca de PK 3. La moral puja. Només queden 3 quilometres tot i que són durs. En alguna rampa he d'anar serpentejant de banda a banda i me passa un carretero. En el meu anar de banda a banda quasi li faig nosa.

Busco i busco la marca del PK 2 i no hi ha manera, passo el primer aparcament i me torno a trobar amb el carretero que esta esperant a uns familiars que pugen amb cotxe. Segueixo pujant i veig la marca de PK 2. La trobo quan falten 100 metres abans del que hauria de ser segons el GPS, això encara me dona més ales... me planto en el PK 1 en un moment, i ja aquí la pendent es torna més humana.

Finalment arribo a dalt. L'Alex m'ha tret uns minuts i ha tingut temps d'abrigar-se. Ens fem les fotos de rigor, i decidim pujar al vèrtex geodèsic.

El punt més alt

A lo Vettel

Pugem fins al vèrtex. Les forces ja no són el que era, i donades les dificultats en algun punt de camí he de posar el peu a terre.

A dalt del Turó

Després la baixada ha sigut espectacular. Amb algun repetxon que ha fet la guitza. Arribem a Santa Fe i decidim fer un bocata a l'Avet Blau. La veritat que l'any passat menjar, el que és diu menjar, ho vam fer molt be, així que per que no repetir.

I després de carregar les bateries tornem pel camí pel que havíem de pujar. Discorre en part entre un camí marcat que va cap Arbúcies i altres camins. Es primers metres són de pujada, però de seguit comencem a baixar i baixar i baixar... mai pensava que me cansaria de baixar... més d'una hora baixat amb tranquil·litat, gaudint del paisatge. Trobem la tanca metàl·lica i veiem que es pot passar pel cantó.

Ruta maca, però molt monòtona, sobre tot a la pujada. Això si, hi ha el repte del Turó. Per cert, repte assolit!!!!