Sortida d'autentics bikers

Modalitat: BTT
Distància total: 60,37 km
Desnivell de pujada acumulat: 1.264 m
Índex IBP: 91

Després d'arrossegar-me dimecres per les Gavarres, havia decidit descansar i carregar-me de carbohidrats per estar apunt per la sortida d'avui. L'última del any. No se a qui se li va ocórrer anar als Àngels. És una sortida llarga, més indicada per l'època primaveral, amb dies més llargs i calorosos, però al ser la última del any, s'havia de fer alguna sortida èpica.

No se per que, ahir me va costar molt adormir-me, i ho he pagat aquest matí. No he sentit el despertador, o no el vaig posar, així que m'he despertat amb el soroll de la persiana del veí aixecant-se, he mirat el rellotge, i eren les 8:25. Havia quedat a les 8:30, es a dir, que a córrer toquen.

Me vesteixo a la velocitat de la llum, vaig a la cuina i menjo el primer que enganxo, unes galetes i llet amb mel.

Quan m'estic posant les sabates, a les 8:31, els meus companys (En MAD, en Duran i en Dani) ja m'estan trucant... no m'han donat ni els cinc minuts de cortesia... els hi comento el que m'ha passat i decideixen venir a buscar-me. Pregunto pel Pol i l'Arnau, que van dir que vindrien... s'han espantat per la pluja d'aquesta nit!!!

S'asseguren de que tinc gravat el track al GPS i sortim en direcció als Àngels... la temperatura és bona, no fa fred, tot i que cau un tocacollons xirimiri, que en Duran vaticina que no anirà a més.

Enfilem cap a les Gavarres. Inicialment les sensacions són molt bones, i noto el descans, però de seguit les cames no me deixen seguir el ritme dels companys. Tot hi això, ells decideixen tirar al seu ritme... me van esperant als trencants on no saben per on tirar (por el interés te quiero Andrés).

Imagino que les galetes, juntament amb el got de llet amb mel m'han fet pujar massa el contingut de sucre en sang i el meu fetge s'ha encarregat de fotre un xute d'insulina i baixar aquests nivells de sucre. Conclusió: nova arrossegada per les Gavarres, i ara en una etapa, podríem dir, reina.

En MAD i en Dani, van tirant de valent... no se quina pressa tenen, jo decideixo anar al ritme que bonament puc seguir i en Duran, que s'ha donat conta intenta fer-me companyia.

Estic suant molt, el pulsòmetre no funciona i no puc veure que me passa, intento tirar de cadència. El fet de perdre de vista en algun moment als companys me fa estressar encara més.

Arribem al Coll de Llumeneres i estic ben xop de suor. Però amb símptomes de millora.

Seguim camí, vaig millor, per sort anem per pistes on es pot mantenir una certa cadència constant que m'ajuda a recuperar-me.

Arribem a Sant Mateu de Montnegre, hem fet una bona tirada, ja només queden uns 5 o 6 quilometres i aprofito per canviar l'aigua a les olives i treure'm el suor del casc, que m'està molestant molt. O fa calor, o en tinc, estic suant molt. Se m'entelen les ulleres i aprofito per netejar-les. Se m'acaba l'aigua.

Els habitants de la zona

Sense compassió agafem la pista que uneix les carreteres de Montnegre i Madremanya, i dic sense compassió, ja que davant es marca un ritme inseguible per mi... intento anar fent, cadència i a munt.

Arribem a la carretera de Madremanya, ara hi ha dos opcions pujar per la carretera, o per uns corriols paral·lels a aquesta. Decidim pujar per "lo negre" fins al santuari, on fem un cafè per escalfar una mica el cos...

D'esquerra a dreta, en Duran, en MAD i en Dani

Després de reposar una mica, es planteja baixar per un corriol molt i molt macu, amb alguna zona tècnica, o per la carretera. En Dani no te molta experiència amb la BTT i no te clar com baixar, jo no vull deixar-lo sol, així que inicialment plantegem baixar per carretera, nosaltres dos, i pels corriols, en Duran i en MAD. Al final decidim baixar tots pel corriol. En Duran ens va cantant les zones complicades. Ara un corriol de uns 500 metres amb pedra trencada i relliscosa. Ara un tram de 400 metres amb una zona tècnica molt complicada. Ara puja. Ara un tram de 20 metres amb dos corbes complicades...

Joan, un metro és això!!!!

Res que deprès de visitar la fauna autòctona arribem al final del corriol que va creuant la carretera en varies ocasions...

Restes arqueològics

Oju, peligro!!! Zona tècnica

Amb les baixadetes, les corbetes i les bromes, me vaig recuperant. La veritat és que perdrem la baixada hagués sigut una putada.

Ara enfilem una zona que anomenen dels 11 rius (MAD corregeix-me si m'equivoco). És un caminet que va creuant una riera que baixa seca, tot i que en algun punt hi ha embassada aigua. La zona és molt i molt maca i recomanable.

En Dani comença a tenir rampes. Primer a isquio i després al quadriceps... en Duran ens ensenya un nou mètode per fer-les marxar, que quasi acaba amb l'esquena d'en MAD i meva al hospital.

Al final arribem a Quart on anem a buscar el carrilet. Ja es comencen a tenir trucades de les dones preocupades pel retard. Ha sigut una ruta llarga, donat que en els 15 quilometres entre els Àngels i Quart hem trigat molt.

Intentem agafar el tren per veure si arribem abans...

No hi ha manera, toca pedalar... noves trucades i alguns es queden endarrerits... el ritme és bo, tot i que en un moment donat decidim afluixar per esperar a l'endarrerit. En aquestes en Dani peta... no està acostumat a aquestes quilometrades i ja li fallen les forces, així que decidim afluixar, tot i la lluita totalment hostil que s'havia creat al davant del "pelotón".

Ruta molt i molt bona per finalitzar l'any.

Per cert, BON ANY NOU!!!!