Sofà


El sofà és la peça de la casa que menys faig servir. Ho reconec... soc un cul inquiet, i no puc estar un moment tranquil. Ara, durant uns dies, crec que me retrobaré amb ell.

Us explico.

Dimecres vaig arribar d'hora de la feina al vespre, i com havia quedat per fer la nocturna setmanal, vaig decidir fer un "escalfament"... vaig agafar el carril bici direcció Girona per rodar una estona... la intenció era fer una hora i mitja, i empalmar amb la nocturna amb els companys.

Vaig intentar mantenir un ritme alegre, per tal de fer com una mena de test, de cara al Marató dels Monegros. El terrenys, que estava tou per les pluges que havien caigut, ajudava a que no es rodes fàcilment, cosa que me beneficiaria de cara als meus objectius. Tot i això, me planto a la recta després de Quart en 45 minuts i decideixo tornar.

La tornada, al mateix ritme, i amb molt bones sensacions... les cames fan mal, però és normal...

Arribo al punt de reunió uns minuts abans del que havíem quedat, adonant-me de que he anant més ràpid per tornar, que per anar... be!!

Com ja he comentat anteriorment, ha estat tot el dia plovent, així que un cop tots arribem al punt de reunió decidim pujar a Sant Grau per asfalt. No és el que més ens agrada, però si que és una bona opció per dies així.

Enfilem a molt bon ritme, davant en Dani i jo. De cop, un senglar, se'ns creua a pocs metres... la pujada d'adrenalina, juntament amb els comentaris del grup, fan que mantinguem un ritme, si més no, encara més exigent... A diferència d'altres dies, que a les primeres rampes ja me despenjo, avui vaig marcant el ritme. El silenci és la tònica, i només se sent la respiració accelerada del grup. En Dani me diu que estem pujant a 20 per hora... és el que vull... estic tensant tot el que puc... les cames couen. En Toni es despenja, mentre que en Dani i en Miki aguanten... així fins al quilòmetre 7 dels 10 que te l'ascensió fins a Sant Grau...

Una punxada a la part posterior de la cuixa, me fa afluixar el ritme... penso que és per l'apretada que he fotut, i que me recuperaré de seguit... trec el plat, i començo una ascensió més tranquil·la... m'atrapa en Toni, i m'avança... arribo a Sant Grau fotut... però arribo...

Per tornar, s'ha de pujar un quilometre, i després comença un descens vertiginós... la pujada la faig escoltant el meu cos... me fa mal la part posterior de la cuixa... crec que m'he fet mal!!!

Ja baixo tranquil·lament, més atent al meus pensaments, que a la traçada bona... no atrapo als meus companys fins arribar al últim quilometre, on m'estan esperant... en Dani arranca l'últim esprint del dia, però no puc seguir-lo... me fa mal la cuixa.

Al dia següent, descans total... no camino, no pedalo, no foto res!!!

Divendres, la colla ha quedat per fer la prospecció d'una nova ruta per tal de buscar el Puig dels Daus... han quedat a les 9, jo me'n vaig a dormir, sense tenir clar si aniré o no.

Sona el despertador i m'aixeco... hi ha una boira intensa, i la cama molesta, però no fa molt mal... decideixo agafar la bici, i acompanyar a la colla fins que pugui... me poso les sabates velles, per si això be d'un problema de posicionament de cales...

Planejant, anem be... el ritme és tranquil, i les molèsties són suportables. Però quan comencen les pujades, les molèsties es converteixen en un dolor més intens... suportable, però dolor a la fi.

De totes maneres seguim pujant fins a Romanyà per corriols plens d'arrels i xergais que fan que els cops de pedal hagin de ser concisos...

Punxo, així que parem a inflar la roda... parem al cantó de la carretera, i un noi que passa punxat amb la bici de carretera, ens demana les palanques per tal de treure la coberta... xarrem una estona... en Dani pensa que la ruta te uns 40 quilometres, jo li dic que no, que te 60 i pico... comencem a fer càlculs... no arribem, així que desistim. Decidim pujar al Puig d'Arques, i buscar una antiga mina de plom.

Arribem a Romanyà, i ja vaig endarrerint el grup, he de pujar amb molta cadència per tal de no forçar la cama... ja de cap a Font Josepa, i a les primeres rampes, els aviso de que marxo... no aguanto més. Ells venen amb mi.

Baixem a tota llet, investigant nous corriols... trobem a molta gent per aquests caminets desconeguts per nosaltres... alguns de ben macus.

Decidim baixar fins al carril i tornar tranquil·lament...

Quan arribo a casa m'adono que estic lesionat... és la segona vegada. La primera va ser un tormell que es va regirar baixant per una trialera...

Costa entendre-ho per algú que no ha tingut mai problemes musculars... no pateixo de rampes, les cames fan mal després d'un bon tute, però això és normal...

Ara toca una mica de sofà...

3 comentaris:

willis ha dit...

Cuida't Jordi,que els monegros ja son aqui,espero que et recuperis i ens hi veiem,encara que jo faig la curta,salut!!

JORDI M. ha dit...

Jordi, ens veurem als monegros, busca senglars i saluda.
Cuidat això, segur que creix el teixit, deu ser un petita ruptura.una abraçada

Jordi Marina ha dit...

Gràcies nois!!!!