Marató dels Monegros 2013

   

Sona els despertador. Són les 4 A.M. Sento les gotes de pluja xocar contra la taulada... buf!!!

Porta uns dies plovent, i jo ja tenia el plantejament fet: anar fins a Sariñena, i si el temps acompanya i el terreny està en condicions córrer, i si no, quedar-me al bar fent birres...

Les bicis les vam deixar carregades al vespre a la furgo d'en Pere, i la maleta feta el dia abans, així que m'aixeco, me vesteixo, esmorzo una miqueta i a esperar que vingui en Pere... anem recollint a la resta de l'equip... l'Alex ja hi és, en Dani, en Josep i en Dani Guinó que van en un altre cotxe... a Riudellots recollim a en Pitu Guinó...

No para de ploure fins que parem a esmorzar a Alcarrás. Aquí ens reunim amb els meus germans. Ens fotem un entrepà de mida XXL, però el pa no m'inspira molta confiança... tenia una textura com d'ahir...

Ja enfilem cap a Sariñena, i l'ambient dintre de la furgo comença escalfar-se. Es repeteix la situació de l'any passat... riure, riure i més riure...

Ens acostem i deixa de ploure... anem en direcció cap a un clar al cel... tindrem una treva?

Arribem i aparquem. Recollim dorsals, i fem un volt pels estans. Anem a buscar les vedelles que fan a foc lent, però no les trobem... l'organització ha intensificat aspectes que van fallar l'any passat, com el tema dels serveis i dels punts per rentar les bicis, lavabos...

El grup. A dalt: Josep G., Manel, Jordi, Dani, Pere, Alex, Dani G. A baix: Pitu G., Albert 

La meva familia

Fem una birra, i trobem a en Pujolar i en Jordi que venen pel seu conte... i decidim anar a dinar... tupers de pasta, fruita, i cap a vestir-nos. Fa vent, hi ha fang, però decideixo sortir!!!

Els del Martó a punt

Anem cap a la sortida... i collons!!! Està ple a tope!!! Ens fiquem al final de tot, tot i que encara falta gent per arribar... la gent es va acumulant pels passadissos laterals... Estem mal situats, però tot i això, crec que hem tingut molta sort.

La sortida vista per davant

El que teníem davant

A les 13:30 en punt donen la sortida, i veiem com tot i això la filera no avança...

Sortida.... 6 minuts després passem nosaltres!!!

Tensió... i ens toca avançar... un peu al pedal i l'altre "remant"... En Dani te problemes amb el canvi, i sembla que alguna cosa li falla... crits entre en Pere i en Dani, i al final en Dani confirma que tot va be...

Remem fins passar per la catifa del xip... El recoregut per Sariñena molt lent, i amb molta prudència, molt més lent que l'any passat. Amb parades als llocs més estrets...

Jo segueixo a en Pere i "m'aprofito" de la seva experiència, i és per això que vaig amb molta menys tensió que l'any passat...  com sempre els primers quilòmetres són crucials, ja que la gent mira de passar per tota reu, provocant situacions de perill. M'avança en Pitu, i uns moments més tard l'Alex, que ens diu que en Dani te problemes.

Anem rodant, fins arribar a un rierot on es fa el primer embús... gent retallant pels camps adjacents, fa que el creuament sigui una mica més fàcil... perdem de vista a l'Alex i a en Pitu, i vaig a pocs metres d'en Pere.

Comença la pujada i atrapo a en Pere... xarrem una estona, comentem el problema d'en Dani, i ell vol parar per esperar-lo i mirar d'ajudar-lo... jo li comento que no ho pot fer, donat que si ha abandonat perdrà les seves opcions... que fins ara el recorregut ha sigut favorable per nosaltres, i que ara ens atraparà a la pujada... poc a poc el vaig deixant, i als pocs minuts m'atrapa en Dani... 

Anem junts fins al primer avituallament, ell diu que pararà, i jo dic que no... portem 33 quilometres, poc més d'una hora, i afrontem la primera pujada... vaig be d'aigua, vaig be d'energia, així que tiro i ja perdré temps a la pujada... veig que en Dani tampoc para i segueix...

Faig la pujada prou be, i no perdo molt de temps... baixo a tota llet, i avanço a molta gent... al segon avituallament paro... deixo la bici on puc, i busco una mica de fruita, ja que tinc males sensacions a la panxa... el bocata XXL? el dinar? 

Omplo bidons, i busco la bici... on és? totes són del mateix color!!! totes estan plenes de fang!!! Pel bidó que m'ha quedat a la bici la localitzo, i segueixo... 

Bufff!!! Ara el vent bufa en contra amb una violència brutal... costa moltísim avançar!!! Me vaig protegint darrera d'altres participants, i intento fer un grupet on anar fent relleus, però no funciona... passa un grup que va més ràpid que nosaltres i intento enganxar-me, però el ritme és molt alt, i me couen les cames, cosa que me fa pensar que millor anar al meu ritme...

Ha sigut duríssim veure xifres molt altes al pulsòmetre i velocitats de 10 o 11 per hora al conta quilometres. En algunes ocasions havia d'afluixar el ritme, ja que el resultat estèril de l'esforç que estava matxcant. Enganxo amb un noi amb cua vestit d'Specialitzed que crec que surt molt amb en Bugui, i junt amb ell faig bona part del recorregut entre el segon i el tercer avituallament.

Arribo al tercer avituallament, i tinc dubtes entre parar o no... el noi de amb l'equipació blava segueix, i decideixo continuar... enganxo a en Dani, que acaba d'arrancar, i decidim anar junts... uns 10 quilometres de pujada contra el vent i baixar fins al quasi quilometre 100. A principi de la baixada, just al punt on es tornen a juntar la llarga i la curta, veig a un noi que me sembla el meu germà Albert, i me foto una rostida per atrapar-lo.... al final no era ell...

Seguim i decidim no parar a l'ultim avituallament... me queda menjar i aigua... el vent s'intensifica... anem en contra d'ell i és com un mur... cada vegada les meves forces van a menys, i en Dani comença a animar-me... veig al contaquilometres el 113, i encara veig Sariñena lluny... jo ja ho havia donat tot, així que els dos quilometres que fem fins a l'arribada són un suplici... inclús tinc una sensació estranya, com de esgotament total!!!

Enfilem cap a l'arribada i en Dani i jo ens donem la ma, i ell entra fent la pipa amb el dit, evidentment dedicant-li la cursa a la seva família i al seu nen que està en camí... se que ell volia millorar el seu temps de l'any passat, i inclús volia mirar de fer medalla d'or... avui amb aquest vent i lo malament situats que estàvem a la sortida no era el dia, però tot i això, li agraeixo que haguéssim anat junts, ja que m'ha ajudat molt, sobretot al tram final...

No trobem a ningú a l'arribada, així que anem cap els cotxes... ens estranya molt trobar a en Pere, i ens comenta que ha abandonat per problemes estomacals... En Josep i en Dani Guinó, incontestables... top 30 de la curta. En Pito rondant les 5 hores, l'Alex sobre les 5:30, nosaltres 5:45... una estona més tard arriba el meu germà Albert, que també feia la curta, i esperem una estona al Manel... no arriba, i al anar en grup, anem a sopar.

Aquest anys, tot més organitzat, el dinar amb polsereta, i res de barra lliure com l'any passat... no hi ha vedella com altres anys... be si, però picadeta... en forma d'hamburguesa...

Truco a l'Albert, i en Manel no ha arribat... penso que ha tingut algun problema mecànic... i efectivament, quan tornem als cotxes arriba amb el quadre trencat... llàstima per que, al igual que l'Albert, s'ho han currat tot l'hivern entrenant... ara nois s'ha de mantenir aquest nivell!!!

La tornada dura, molt dura... riguen, però rebentats... considero que aquest any la cursa ha sigut molt més dura que l'any passat... el fort vent, ha convertit la cursa en una pujada d'un port constant... m'ha matxucat!!! Així que mantenir el temps de l'any passat (aproximadament), és per mi tot un èxit!!!

Ara a esperar tot un anys per tornar!!!! Daaaaaale!!!

EDITAT:

Modificacions a la classificació:

Provant de la meva pròpia medicina

Una altre vegada el gran pot contra el petit.

Aquesta vegada, dos ciclistes rondant la seixantena (que ja m'agradaria a mi), rodant per les carreteres del Baix Camp, van ser envestit per un conductor drogata!!!

No entraré ni en la nacionalitat del conductor, i la impunitat amb la que condueixen pel nostre país. No entraré en l'estat en que es trobaven els seus reflexos, o estat d'eufòria, per prendre substàncies estupefaents. No entraré en si els ciclistes han de circular en paral·lel o no per les carreteres...

Només vull demanar que aquests siguin les últimes persones que surtin a fer esport i passar-ho be amb la bici, i no tornin, per culpa d'un despiste, d'una velocitat inadequada, d'una conducció sota els efectes de les drogues... prou!!!

Quan agafeu el cotxe, conduïu!!!! Conduïu al 100%!!!

El meu, més sincer pesam, a la família del ciclista mort.

La vida continua!!!

-----------------------------------------------

Fa temps, que us vaig parlar de l'Strava, dels seus pros, dels seus contres. En definitiva, crec que és una bona eina per tal de controlar la teva activitat, compatible amb la bici i la carrera a peu, i que a més, te permet veure les teves evolucions sense ser un boig del cronometre.

També, i al crear-se els "ranquins" als diferents sectors, és una bona eina, per motivar-te i intentar treure-li temps a seguidors/amics.

Però que passa quan poses una eina d'aquestes amb algú que es pica amb l'ombra de la seva ombra? Dons això és el que he viscut aquesta setmana!!!

Dilluns, vaig continuar amb la meva lenta evolució amb la cursa a peu, per tornar al nivell en que ho vaig deixar.

Per telèfon, amb en Dani, vam decidir intensificar les sortides nocturnes, donat que el Marató dels Monegros ja està aquí. Així, que encara tocat per la sortida de dilluns, dimarts agafem la btt, i a rodar per la nit.

Tal com he explicat abans, en Dani, s'ha inscrit a l'Strava. Es capaç, cosa que jo no, d'estudiar-se un recorregut, i memoritzar els diferents sectors que hi ha, i m'apostaria alguna cosa, que inclus és capaç de memoritzar temps...

Així que demanant clemència, enfilem cap a Girona pel carril. Jo he arrivat tard de treballar, així que hem hagut de retrassar l'hora de sortida, i pel camí, decidim escorçar el recorregut previst... fins a Quart...

Anem be, a ritme... xerrant, tot i que noto el cavall desbocat que porta en Dani dintre seu... el sector Llagostera-Cassà, l'he desperdiciat... jo vaig crear un Llagostera-Llambilles, i també... a Quart girem... el tram entre Llambilles i Cassà, m'encanta... tens la referència dels cotxes que circulen en paral·lel, i tot i picar amunt, començo a apretar... no penso en l'strava, i si en un bon entreno pels Monegros... apreto fins a Cassà, fem el polígon ràpid, ràpid, i inclús, crec que en Dani es despenja uns metres (2 o 3). I que he fet!?!? Enfilem cap a Llagostera a un ritme frenètic... i veig al Garmin que estem rodant a 40 km/h... buf!!! Ja no puc més, i li deixo que tiri una estona a ell... m'ha portat a tope... quan sortia del seu rebuf marxava enrere, així que no he pogut ni donar-li un relleu...

Quan arribem a casa, crec que ni ha esperat a dutxar-se i sopar, que ja ha carregat el track a l'strava... top ten m'escriu en un missatge... buf!!! Quin mal de cames!!!

Per sort la feina no me permet fer res dimecres. Així que dijous a migdia, sessió de córrer, be, millor dir, arrossegament pel carril fins arribar als 8 quilometres, i a la nit... a la nit, en Dani me tenia preparada una sorpresa.... pujar al Rocatal... sap perfectament on comença el sector de l'strava, i donat que no estic a tope per haver corregut a mig dia, me proposa anar "tranquil·lament" fins al punt on comença el tram, i allà, que cadascú marqui el seu ritme... com una exhalació marxa a tota llet, intento seguir-lo, però les meves cames estan tocades de la sortida a migdia, i marco un ritme tranquil, però "peleon". Arribo a dalt, i encara està esbufegant, tot i que fa una estona ha arribat... creu que ha fet un bon temps, però no s'atreveix a fer un pronostic. Amb el programa davant, resulta que jo no he pujat tant malament com pensava, tot i que ell... ell ha fet una pujada estratosfèrica...

Dissabte, amb la gent del Club, fem una sortideta amb les bicis de carretera interessant. St. Grau-St. Feliu, Sta. Cristina-Romanyà... jo amb en Pujolar, abandono... les cames no donen per més... mentre, en Dani G. i en Dani T, continuen ....Calonge, La Ganga, Sta. Pallalla... me treu dos segons a l'ultim quilòmetre de Sta. Pallalla, tot i que encara li porto una avantatge de 17 segons en tot el port!! (Puto Strava)

Dissabte, mentre torno, me replantejo tota la setmana... la veritat que ha sigut divertit, però crec que no es pot sortir sempre amb el ganivet a la boca... entre altres coses, per que ens farem mal!!!

Així que diumenge encaro una jornada de regeneració, amb la mainada... intentem evitar el carril i la Trailwalker, i enfilem cap a les Gavarres planeres... 17 quilòmetres, que a més d'un nen li han sapigut a poc.

Després a la tarda, necessitava rodar tranquil·lament... un d'aquells moment sobre la bici per pensar i desconnectar.... el nyec, nyec, que des de fa uns dies produeix la cadena, me fa arribar a la conclusió que o canvio la transmissió, o poder als Monegros hauré de fer de mecànic.... així dons, afronto aquesta setmana prèvia amb intenció de descansar, i agafar forces, per una de les proves que més m'agrada, per tot el que porta amb ella.... DAAAALE!!!

Positiva...

   

Positiva. Així considero que ha sigut aquesta setmana.

En quant al running, crec haver consolidat els 7-8km i toca anar pels 10. Ja crec haver establert un horari... córrer a mig dia, i la bici al vespre, aprofitant que s'allarguen els dies.

La btt cada vegada és la bici principal a les meves sortides. Vaig combinant recorreguts planers i poc tècnics (rodadors), amb altres amb més desnivell i dificultat. Molt bones sensacions. I és que el Marató dels Monegros ja està aquí.

La bici de carretera, també te el seu protagonisme. Dissabte amb la colla del Club vam anar a St Hilari. Una sortida de 10 sobre 10. La temperatura de 10, el paisatge de 10. Vaig estar fent proves d'alimentació, i crec que vaig arribar prou be. 

Per contra, diumenge, hi havia programada ruta de btt. Quan va sonar el despertador, el meu cos va dir que avui no tocava bici, i així li vaig fer cas... ruta motera gaudint de la primavera!!!

Hàbits

  

Diuen, que els humans, necessitem unes tres setmanes per adquirir els hàbits. Jo dec ser l'excepció que confirma la regla. Porto tres setmanes intentant sortir a córrer al matí. Cada dia poso el despertador a la mateixa hora, però en aquestes tres setmanes només he aconseguit sortir 3 dies... quan no fa fred, és fosc, quan no plou, i quan no he de sortir a fer una visita...

Veient que això del "running matutí" no és lo meu, he decidit passar-me als migdies o a les tardes, en funció de la feina, i/o de les sortides en bici. Vaig consolidant els quilòmetres, i en breu crec que ja estaré en condicions per començar a llançar-me per la muntanya.

Tornen les nocturnes amb una mica de tot. Sortides rodadores, algunes amb desnivell... sobretot m'agrada ja que estic recuperant les bones sensacions perdudes.

Seguim amb els "road days" amb el Club Btt Llagostera. Dissabte passat, desafiant la pluja, vam sortir a  rodar...  65 quilòmetres en 2 hores i poc... molt bon ritme.

Al dia següent, amb el Club, i amb les bicis de muntanya, vam fer una ruta inèdita, d'aquestes per iniciar-se... carril bici fins a Cassà, Campllong, Llambilles, Erols, on vam anar a veure la magnífica ermita. Vam anar a buscar la Font de Sant  Cristòfol, i la ruta de L'Aigua amb els seus aqüeductes... 

Content per que crec que ja he fet net de dolències d'esquena, d'infeccions d'orella i altres històries, i amb moltes ganes de gaudir el proper repte... els Monegros!!!

El "pupes"

 

Quasi un mes sense escriure res al Blog...

He de reconèixer que l'abandonament a l'Andalucia Bike Race me va deixar una mica tocat. Me va fer pensar una mica en si valia la pena tant sacrifici fet. Me va fer pensar, en les sortides que havia evitat fer amb els meus companys per tal de complir amb l'entrenament plantejat. Me va fer pensar, en definitiva, si el que havia fet, era el que volia fer... finalment vaig arribar a la conclusió, que el que volia era gaudir del que feia, i treure-li un profit al fer-ho, i crec, que amb el que havia fet, no vaig gaudir totalment... molts dels entrenaments eren obligacions dins d'un calendari establert, i que ara, amb el pas del temps m'he adonat que no és el que vull fer.

Així dons, i com diuen que caure està permés, i que aixecar-se és obligatori,  me vaig marcar uns objectius propers, amb els que motivar-me de nou a agafar la bici, i gaudir de les sortides... 

Primer de tot la brevet 200 que organitzava el CC Granollers... es roda per les nostres carreteres, i sempre és un al·licient,  seria un bon entrenament de fons.

Un segon objectiu era fer la Conca del d'Aro, una marxa, que te fama de divertida i tècnica, que no se per quin motiu (poder massa d'hora en el calendari), no l'he fet mai. L'objectiu que perseguia amb aquesta participació, era veure el meu estat de forma dintre la classificació, i treure del fantasmes del meu cap.

I tot això, juntament amb un programa d'entrenament per sensacions (on sortiria quan ho necessites, on sortiria a pedalar una mica escoltant el cos, i deixant de banda el pulsòmetre, i altres histories), era per assolir l'objectiu més important dels tres que m'havia plantejat. La Marató dels Monegros.

Be. Tot això era la teoria, escrita sobre un paper. La realitat ha sigut una altre...

La sobrecarga lumbar que me va deixar fora de l'ABR, sembla que es va trobar molt còmoda amb mi, i va costar una mica bastant desfer-me d'ella... tot i això, alguna sortida va caure... principalment per carretera i rodant.

El mateix dia, que el mal d'esquena marxava, es presentava un de nou... comencen unes molèsties a l'orella. Així, que "escoltant" al meu cos, i veient que la climatologia no acompanyava, vaig decidir no afrontar el que m'havia marcat com a primer objectiu, i participar a la sortida amb la mainada del Club Btt Llagostera, que vaig allargar rodant una mica per les Gavarres, amb en Salip de Cassà.

Vaig aprofitar que tenia uns dies de vacances, per intensificar les sortides. Així que entre molèstia i molèstia a l'orella, vaig corre contra mi mateix l'Open BMW de l'hivern passat, amb el resultat d'una "pàjara" de tres parells de nasos que me va fer enfilar cap a casa, just quan m'havia agafat una avantatge considerable (coses del GPS - te una opció que pots competir amb un recorregut que has fet, o t'han deixat).

Vaig fer la meva primera nocturna, rodant per les Gavarres, i intentant seguir a en Dani i en Miki, que estan molt forts.

I tanco la setmana, sortint amb el Club per fer la ruta del Remei, que donada l'assistència "peleona" que hi havia, vam endurir respecte altres vegades.

A partir d'aquí, les molèsties es converteixen en dolor. Tot i això intento correr una estona rodejant el pantano a Coll de Nargó... dos quilòmetres i mig vaig durar... el dolor d'orella cada vegada era pitjor, fins al punt que vaig haver d'anar al metge per tal de que me diagnostiques una otitis, i que m'envies a urgències, per tractar-me-la.

Els que no hagueu passat per això, no us podeu imaginar lo dolorós que és. Quatre nits sense poder dormir, per sort, de dia el dolor s'esmorteïa i podia descansar una mica, però va ser horrible. 

Un cop l'antibiòtic, i els antiinflamatoris van fer efecte, es va anar reduint les conseqüències de la infecció, tot i això, vaig estar un parell de setmanes en blanc, afectant al que m'havia marcat com a segon objectiu... la Conca del d'Aro.

A partir d'aquí comença la recuperació lenta, on vaig alternant sortides a mig dia, amb alguna nocturna, on acabo apajarat un 50% de les vegades que surto.

Durant les setmanes anteriors, entre els membres del BTT Llagostera, que fan servir la bici de carretera als seus entrenaments, es va anar gestant una sortida conjunta, que s'anava posposant, fins que el divendres sant, fent coincidir tots una mica l'horari es va poder dur a terme. 

La ruta va ser molt rodadora, tot i que el ritme marcat per alguns membres del grup, amb moltes ganes de guerra, va ser durillo. Al final van caure quasi 95 km, i 800 m de desnivell, que sumats al ritme alt que es va imposar, donen com a resultat, la segona "pàjara" de la setmana, arribant in extremis a casa.

Sense poder fer cap sortida pel temps plujós imperant, i unes molèsties intestinals fruit, crec, per l'ingesta d'un gel per combatre la "pàjara" de divendres, ens plantem a diumenge, on entre tots, convencem a en Toni, per tornar a sortir, després d'un paron de tres mesos. La primera intenció era pujar al Puig d'Arques, on també vindrien els meus germans, però com al final no van venir, vam decidir rodar una estona per les Gavarres... En Pep, havia buscat una alternativa per fer la ruta de l'aigua de Can Vilallonga, baixant del Puig, però que vam adaptar perfectament. 

He de reconèixer que me va anar molt be aquest canvi de plans, donat que estava molt fotut de la panxa..

Dilluns havia quedat amb en Dani per fer alguna cosa amb la bici de carretera, o per sortir a córrer, i vaig haver de desistir, pels dolors, primer, i pel temps segon...

Ahir, encara amb molèsties, vaig tornar a l'ataque, amb nocturna i prenocturna amb la intenció de preparar en un temps record, el tercer dels meus objectius... uf!! Que malament que ho passarem!!!

No volia acabar aquesta crònica sense comentar, que, comença la lliga de duatlons "Terra de segadors". Imagino que esteu assabentats donada la pallissa que estant donant els seus organitzadors per les xarxes socials. Be, al que anava... només voldria encoratjar als participants d'aquesta lligueta, dintre dels quals es troben amics i membres del club, i desitjar-lis molt bona sort de cares a aquesta nova etapa per ells, que espero sigui molt gratificant.

Apa, a veure si la propera crònica no trigo un mes a fer-la i puc deixar de plorar!!!

Andalucia Bike Race - La crònica

Tot comença el dissabte 23 de febrer molt d'hora, molt d'hora. En Pere i en Quim me passen a recollir per anar a la botiga de Radikal Bikes Llagostera, ja que és on hem quedat amb en Falgue, que ens portarà fins a Girona.

Preparant l'equipatge

 De Girona a Barcelona amb tren, ja amb tots els integrants del grup de Girona que ha format +Qbici, empresa que ens organitza el tema del viatge i l'assistència; i de Barcelona a Còrdoba amb l'AVE.

Paisatge nevat

Ha nevat molt, així que el recorregut és fa lent, i arribem a Còrdoba amb uns 40 minuts de retard, tot i això, viatjar amb el tren és una meravella, pots caminar, menjar. A la zona de taules, mantenim una molt bona conversa explicant batalletes d'altres aventures.

A Córdoba ens espera un bus que ens portarà fins al hotel que ens servirà de base els primers dies.

És tard, així que decidim anar a dinar. Ens entaulem unes 14 persones, la qual cosa fa que el servei sigui molt lent. Quasi a les 17h acabem de dinar, i enfilem cap a l'hotel de la organització per tal de fer les verificacions, recollir les bicis, recavar informació.

Anem a dinar

Al padok trobem tot de coneguts.... saluda aquí, saluda allà. Fem les verificacions, entreguem la llicencia, comprovem el xip, fem les fotos de rigor, etc, etc, etc.

El nostre dorsal ens espera

Anem en busca de les bicis, i la sorpresa és que la meva està dintre del camió. Me diuen que el canvi està doblegat. En el transport, imagino, que s'ha blincat una mica... la patilla està be, i adrecem el canvi com podem. Fem una volta pel padok, i no va fina, però sortiré així.

Volíem rodar una mica, però és molt tard, així el nostre entreno d'avui ha sigut uns 2 quilometres de baixada del padok al nostre hotel.

Últim sopar pre cursa

Etapa 1. Córdoba-Córdoba 

Sona el despertador a les 7:30. Esmorzem, preparem les bicis i la roba, i cap a la línia de sortida. Des de l'hotel són uns 5 quilòmetres de baixada.

Moments previs a la sortida

Fem alguna reparació d'emergència, i després de saludar a molta gent, busquem el calaix d'on sortirem. Més de mitja hora abans, ens fiquem al calaix, amb el que els nervis comencen a estar a flor de pell.

Al nostre calaix, a punt de sortir

Criden als pros. Es fan els actes protocol·laris, i donen la sortida. Són cinc quilòmetres neutralitzats pel casc antic de Córdoba, on les caigudes són la tònica general. Acceleracions, frenades, estretaments, mobiliari urbà que no veus, intentar no perdre la parella.

Amb molta prudència arribem al punt on donen la sortida, i gas!!!

Comencem els primers metres de cursa en un portet asfaltat, que deixem de seguit per tal d'agafar una camí amb bastant pedra solta, que es convertirà en un corriol de seguit. Al entrar al corriol trobem un embús impressionant, on estem parats uns 20 minuts. Després vindrà una baixada per un torrent, on evidentment, la fem a peu, intentat passar a la gent que sembla que no vulgui mullar-se les sabates.

Passat aquest tram, ja comença un altre de puja i baixa, fins arribar a una zona planera al cantó d'un canal, on intentem aprofitar la nostra millor avantatja com a rodadors. I a partir d'aquí un puja i baixa per zones totalment enfangades on avançar és difícil. Corriols molt guapos, amb canvis de pendent brutals, molts rierols.

D'anar amb poca cadència per evitar la patinada de la roda al fang, l'esquena comença a fer-me molt de mal.

Fem un tram de puja i baixa, que per les marques, sembla que el repetirem al endemà, i enfilem la famosa baixada del rebenton. És una baixada de pedra molt tècnica, amb un parell de baixades brutals... buf!!!

D'aquí entrem a una urbanització de les afores de Córdoba i cap a la línia de meta. 73 quilòmetres i 1.800 metres de desnivell me surten al GARMIN.

Rentem les bicis, i enfilem cap a l'hotel. Dutxa, i tractament a l'esquena. La tinc totalment contracturada.

Busquem un lloc on poder menjar alguna cosa, i cap a l'hotel a sopar i a dormir. El temps passa molt depressa, i no hi ha temps de descansar.

Etapa 2. Córdoba-Córdoba

Durant la nit, m'aixeco a fer les meves necessitats i noto un gran alleugeriment a l'esquena, cosa que m'anima i me relaxa per continuar descansant el que queda de nit.

El dia comença a les 7:30 h, amb la mateixa rutina. Esmorzar, vestir-se, i cap al padok. Revisió de pressions, engreixar una mica els pedals.

Avui sortim de l'ultim calaix. Fent bromes de que si hem netejat la bici, que si l'any passat no la van netejar cap dia...

Sortim neutralitzats, i per sort, ens estalviem la ronda pel casc antic, tot i això, la part urbana és sempre perillosa. Enfilem per una pista plena de bases, on equivocar-te en la traçada implica un bany a principi de l'etapa, amb temperatures fredes.

Primer corriol, i embús, una altre estona parats, i fent-lo a peu en filera. Un tram de puja i baixa pedalant, i la pujada del dia... un corriols supertécnic amb una forta pendent, que ens porta fins al Cerro Muriano, o això és el que veia als cartells de la zona. El desgast és important, donat que el meu company i jo som bastants corpulents.

A partir d'aquí, ve una baixada molt tècnica i guapa, i torna a pujar per després baixar, per després pujar...

Arribem a un tram, on anem paral·lels a la carretera, copiant el terreny... a l'altra banda de l'asfalt, hi ha el recorregut de tornada, i els primers ja comencen a baixar... sento que li diuen a un que hi han dotze parelles davant seu. Això me desanima molt, que juntament amb el mal d'esquena que torna a fer de les seves, i que encara ens queden uns 50 quilòmetres. 

Anem fent, i trobem a un noi que ha perdut els cargols del plat. No podem fer res, així que el deixem i seguim fins arribar al segon avituallament. Patejar, tornar a patejar amb la bici a l'esquena, alguna enculada a terra, pujar, baixar... aquesta ha sigut la tònica fins ara. La veritat que el recorregut està sent molt guapo, però molt exigent.

Els últims 20 quilòmetres són els mateixos al dia anterior, i jo ja vaig amb l'esquena totalment bloquejada i me costa seguir el ritme del meu company. Si el dia anterior la baixada del rebenton la vaig fer a bon ritme, a excepció de les dues baixades que tela, en aquesta ocasió és el meu company marca el ritme... l'esquena m'està matant. Tot i això arribem a meta, juntament amb el noi que va perdre els cargols dels plats, i que ho ha pogut solventar amb unes brides. Després, veient el reportatges de teledeporte, vam sapiguer, que era un fotògraf que va fer el seguiment l'any passat, i que va quedar captivat per la zona, i es va proposar fer la cursa.

Aquí deteníem el crono

El meu GARMIN marca 72 km i quasi 2.300 m de desnivell, uns quants més dels que ens deia l'organització.

Rentem les bicis, i ens informem del que s'ha de fer per demà. L'etapa surt de Priego de Córdoba, i s'han de desmuntar les bicis per portar-les a Priego. 

Tornem a l'hotel i no podem menjar res, donat que està tot tancat. Estic desfet, me dutxo, i m'espero a que me tractin l'esquena. El meu company aprofita per fer la bogada (gràcies Pere). Tot està passant molt ràpid, de seguit és l'hora de sopar, i sense adonar-me estem dormint.

Etapa 3 - Priego de Córdoba - Priego de Córdoba

Sobre les 6 sona el despertador. Contràriament al dia anterior el mal d'esquena no ha marxat, i enfilo el dia amb un dolor lumbar molt fort. 

Avui hem de desplaçar-nos fins a Priego de Córdoba. Ens donen un pícnic, al meu entendre, totalment insuficient per afrontar l'etapa, que mengem a l'autocar, durant l'hora que dura el recorregut.

Tornar a muntar les bicis, una mica d'oli, i una volta per comprovar que tot estigui correcte.

El padok a Priego de Córdoba

Com cada dia ens col·loquem al calaix que toca, i sortida. Els nervis no són els del primer dia, es nota fins i tot als companys. Enfilem pels carrers de Priego i de cop un rampot durillo. La meva esquena comença a dir que aquí està. Cada pedalada és com una patada als ronyons... vull seguir, però el dolor és insuportable. Paro i li demano al meu company que segueixi, que jo plego. Diu que no, que pleguem els dos. Li demano que segueixi, que jo no puc més, però segueix dient que abandonem els dos. Així que intento continuar... me recargolo sobre el seient... i segueixo pedalant... després d'uns minuts, torna, i me diu que pari, que descansi i que demà sortim junts. Accepto, tot i saber que l'ABR a acabat per nosaltres.

En Pere truca al metge que ens acompanya, per que m'esperin, però quan arribo no hi ha ningú. Me canvio, i en Jordi Carreras de +Qbici, me fa un massatge, que amb l'escalfor m'alivia una miqueta, amb el que puc acostar-me al segon avituallament a veure passar els corredors.

Veure la cursa d'una altre perspectiva me fa oblidar durant uns minuts la situació, però per contra, m'enfonso animicament al tornar cap a l'arribada i ser conscient de la situació.

Estic fora de cursa. El meu company també. Tot i poder sortir a l'endemà, estem fora de classificació.

Sona el telèfon. És en Pere. Ha caigut al quilòmetre 28 i ha trencat el canvi i algun raid. Ha patejat fins al quilòmetre 40 on hi havia l'avituallament, però les assistències no hi són, i és veu obligat a abandonar. Per sort està be, i només te cops a les cames, a resultes de la caiguda.

Ens plantegem sortir a l'endemà, per la qual cosa, s'ha de reparar la bici d'en Pere.

Anem fins a Jaen, on avui canviem d'hotel. Mirem de descansar una mica, tractar les cames i l'esquena i preparar el cap per demà.

Etapa 4. Bedmar - Mancha Real

Ens aixequem molt d'hora. Me fa mal l'esquena, i me poso un gel que m'escalfa la zona, tal com m'ha proposat en Jordi Carreras. Esmorzem, ens vestim, i agafem un autocar que posa l'organització per anar a Bedmar.

Les bicis són a una nau. Les recollim, i enfilem cap a la línia de sortida. En Pere està molt adolorit de la caiguda i decideix no sortir. Jo, sense cap motivació i amb l'esquena adolorida, decideixo quedar-me amb ell.

Amb l'equip de Bicicletes Suria, seguim l'etapa, que va ser durísima pel fred i la neu. Fem una mica d'assistència, i prenem la decisió de no sortir més. L'ABR ha finalitzat per nosaltres.

-------

La cinquena etapa es va anular pel mal temps, i la sisena, que havia de ser una crono, sortint en ordre invers a la classificació, és va haver d'escorçar i convertint-la en una etapa convencional.

Pluja a Jaén, neu a les muntanyes, feien anular l'etapa

Fent trurisme, i tapejant.

Les condicions han sigut durísimes, i ara amb temps, reconec que no he fet una preparació per una carrera d'aquest tipus. Les cames arribaven molt be al final de l'etapa, però en el "MountainBike" no només s'ha de pedalar. He basat molt el meu entrenament en la bici de carretera, descuidant molt la btt i la carrera a peu, i crec que aquest ha sigut el meu error. L'Andalucia Bike Race, no és una Titan, amb tot el meu respecte pels que la fan. L'Andalucia Bike Race és com 6 Tramuntbikes, una dia rera dia, és una cursa que posa a proba totes les parts del teu cos, i no només les cames. Traginar la bici per les zones tècniques, pedalar amb fang, on la bici no avança... com sempre dic, ha sigut una molt bona experiència, on de ben segur alguna cosa he aprés.

Agrair al meu company la comprensió al moment de l'abandonament, la seva ajuda en tot moment, i dir-li que aquí te un amic per la resta de la meva vida.

Felicitar a Quim i en Jordi Cebria; a en Joan Serra i en Jaume Nadal de Tossa; a en Joan Nicilas i en Xavier Roca; a en Sergi Lopez i l'Andrés Deiver com a finishers reals del nostre grup. 

No parpellegeu!!!

No vídeo de Chris Akrigg.

No se us acudeixi ni parpellejar!!!

Andalucia Bike Race - Tot a punt

 

Neguitós com quan me vaig examinar pel carnet de conduir, on te la jugaves tot a una carta. O quan començava la quinzena d'exàmens a la universitat, on dia rera dia, havies de donar-ho tot en proves llargues i esgotadores, on demostraves tots els coneixement d'un curs sobre un paper en blanc, amb la única ajuda d'un bolígraf, i d'una calculadora.

 

Neguitós, així estic. Amb poc temps per fer la maleta, pensar que portar, pensar que me deixo... quin temps tindrem, i quina roba agafar és una de les grans incògnites a l'hora de preparar el petate. Per sort tinc l'experiencia i els consells del meu amic i company de fatigues.

 

Neguitós i analitzant el menjar. Que menjar durant la setmana? L'activitat física ha baixat molt, els entrenaments s'han reduït a caminades per la muntanya, i alguna sortida a rodar suaument (si és que me queda temps), i per tant, el consum calòric, també baixa estrepitosament... la sensació d'inflament, fruit de la retenció de líquids fa que encara estiguis més neguitós per si estàs o no menjant el que toca.

 

Neguitós per la bici... preparada i en mans d'en Pere per fer la última revisió, això me tranquilitza. Però neguitós per encertar quins recanvis portar. Tenim contractada l'assistència, però hi ha material específic, com a raids, pastilles de fre, etc, que millor portar-los personalment. Neguitós per que la bici arribi be. Neguitós per no tenir cap contratemps durant les etapes. Neguitós per no castigar gaire el material.

 

Enrere queda la preparació. M'he acostumat a conviure amb el dolor, amb aquella cremor a les cames quan estàs pujant un port o una rampa dura, quan estàs al final d'aquella serie, amb aquella sensació a la gola quan l'aire te crema al entrar i sortir. He aprés la diferència entre sortir amb bici, i entrenar amb la bici. La feina està feta... m'hagués agradat completar totalment el meu pla, i apurar fins la setmana passada, però per feina, i per la batacada de divendres, me queda el mal gust de boca, on tinc la sensació d'haver defallit al final... Ha sigut dur, sortir a pedalar dia si, i dia també, amb temperatures gèlides no, el següent, amb fort vent (que sempre pica de cares) i crec que m'ha curtit, si més no, mentalment.

 

He aprés la importància de la suplementació, la importància de la alimentació, la importància del descans. Factors decisius per entrenar dia rera dia, i que l'entrenament sigui productiu.

 

Ara ja està. Tot i estar neguitós, el patiment s'ha acabat. Toca gaudir, de les reunions prèvies amb els companys on segur s'explicaran anècdotes d'altres històries semblants, del viatge, del territori, de les vistes, de tot el que  envolta al circ que serà la competició.

 

Si, COMPETICIÓ. És un dels factors que me te encara més neguitós. Això no és una AVENTURA. Poder arribar dintre del temps de pas establert potser me pressionarà molt, i me farà prendre decisions poc encertades durant les etapes, però tinc molta sort... vaig amb gent amb molta experiència en aquest tipus de proves, i espero aprendre d'ells tot el que me vulguin ensenyar...

 

Com deia a l'anterior article, "Alea jacta est". Me sento orgullosisim de poder posar el dorsal al manillar diumenge que ve. Crec que m'he guanyat el lloc a la línia de sortida. El camí dirà si mereixo estar a la línia d'arribada l'últim dia. Però el que si tinc clar, que gaudiré de cada quilòmetre de l'Andalucia Bike Race, aprofitaré cada minut que passi, i que el patiment no serà patiment, si no un sentiment de superació personal, que de ben segur m'empentarà fins a la línia de meta de l'últim dia a Jaén.

 

Que llarga s'està fent aquesta setmana!!!!

 

Fins la tornada!!!

Entrenament de sis punts

   

No. Ara no me dedico a valorar i puntuar els entrenaments segons cap regla, ni sistema.

Ahir, entre que vaig arribar una mica més d'hora de l'habitual, i que cada vegada es fa fosc més tard, vaig decidir fer el primer entrenament de la setmana.

Per motius de feina, no havia pogut agafar la bici  des de diumenge, i la pressió per tenir aquí mateix l'ABR era forta.

Agafo la de muntanya, ja que no me refio molt de la carretera en aquella franja en que es va fent fosc, i els llums no il·luminen.

Surto a molt bon ritme, treballant a la zona alta de les pulsacions... Caulès... com no!!! Decideixo fer aquesta ruta, ja que és un ascens quasi constant, i me permet fer la llarga pujada de Terra Negra amb desnivells puntuals del 28%.

Un cop a dalt de Terra Negra, decideixo seguir el recorregut de la marxa per parelles del 2011... per tal de treballar una mica la tècnica... corriol, pista, corriol... una mica de pateig al corriol del tub... quan de cop me trobo en una zona desconeguda per mi... pastors elèctrics, nous camins, vaques en llibertat... feia temps que no hi anava per aquí, i amb tots els canvis estic totalment desorientat. 

Començo a donar voltes en cercle. Tinc la sensació d'estar al Pirineu. Vaques pul·lulant al cantó meu, tot de tifes pel camí.... Amb l'ajuda del GPS, m'oriento i arribo fins a camins coneguts... s'està fent fosc, però m'hi veig per anar en bici.... quan de cop passo pel pas sota l'autovia per creuar-la, i paf... fort cop al cap i clavant-me les ulleres al ull. 

Començo a sagnar, i no veig l'abast de les ferides... rebusco les meves pertinències dintre del "túnel" i enfilo cap a casa. Davant del mirall m'adono que tinc la cara feta un cromo... netejo i la cosa no és tant greu... m'hi veig be, però tinc un parell de traus que no paren de sagnar... un a la cella, i l'altre al pòmul.

Decideixo trucar a en Pere, per si me pot fotre un cop de ma i portar-me a que m'atenguin. D'immediat me recull i anem a la Clínica Onyar, que és un dels centres concertats per la federació... ràpidament m'atenen... quatre punts al pòmul, i dos a la cella... li pregunto al metge si podré tocar el piano després d'això, i me diu que no hi veu cap inconvenient... li dic que és la il·lusió de la meva vida, i riguem una mica.

Avui està tot molt inflat i es veu molt aparatós... total sis punts!!!

No crec que pugui fer cap entrenament més. Ara ja, tota la feina està feta. A aquestes hores estarem a Còrdoba fent les verificacions dissabte que ve... l'ABR ja es aquí!!!

Com es diu en aquests casos Alea jacta est...

PD1. Pere, gràcies a tu i a la teva família per atendre el meu SOS. 

PD2. Si voleu sapiguer que és això de l'ABR, el nostre Club que ens està recolzant molt, ha publicat una entrevista a la seva web, on expliquem una mica de que va...

Càrrega

   

A tres setmanes de l'ABR, necessitava fer un experiment. 

Per anar amb total confiança, havia de contrastar que era capaç de pedalar durant el màxim de dies seguits. Així que m'agafo uns dies de festa a la feina, i me programo una miniABR.

Comença dimecres. La primera etapa havia de ser de dues horetes i la intenció, treballar la força. Se que me passaré en temps, però me proposo fer Santa Pallalla, la Ganga, i Romanyà. Quan arribo a Romanyà i veig el desviament al Puig d'Arques, penso en les vegades que ho tenia programat amb els companys, i que per una cosa o per l'altre no l'havia fet. Així que cap amunt. Collons!!! Veig al GARMIN una petita rampa del 18% (No! Aquesta no l'he fet amb el plat gros!!) Puja, per després baixar, per després tornar a pujar... impressionant el colós que tenim tant aprop, i que desconeixia amb la bici de rodes primes. Tornaré!!!

El vent va ser el protagonista del dijous. Buf! Com bufava. Havíem planificat amb en Pere (el meu company a l'ABR), fer una sortida d'unes 3 hores. Santa Pallalla, Els Àngels.... quan estic canviat a punt de sortir de casa, sona el telèfon. És ell que, preocupat pel vent que fot, me proposa fer una sessió "indoor". Collons... tres quarts d'hora batallant amb l'el·líptica, la cinta de córrer, i amb el rem, van servir d'escalfament per una sessió d'spining que tela... per que sempre me toquen les bicis que van més dures!?

Amb molt de fred, divendres afronto la tercera sortida de la meva miniABR en solitari. En aquesta ocasió amb la BTT. Pujo al Rocatal, i al Puig d'Arques, a un ritme alt, i baixo a tota llet... no recordo haver baixat tant depressa i confiat sobre la bici com aquest dia... de fet, la baixada tant ràpida, juntament amb les baixes temperatures, me van fer desistir de passar de les dues hores i mirar de fer una mica més de desnivell, però estava gelat!!!

El mateix divendres amb en Pere i en Dani vam planificar una sortida conjunta amb la bici de carretera per dissabte, amb l'objectiu d'estar les màximes hores possibles sobre la bici, intentant fer el màxim desnivell. En Pere proposa fer-la per les Gavarres, jo per l'Ardenya... com ens entenem força, la vam fer per l'Ardenya i les Gavarres.... Llagostera-Tossa-SFG-Romanyà-Calonge-La Bisbal-Santa Pallalla-Cassà-Llagostera. Tot això acompanyats d'un grup de francesos que ens anàvem avançant durant tot el recorregut... collons, com tiraven, i quin fondo que tenien... nosaltres... be, jo, vaig arribar justet, me va faltar alguna barreta o gel. Portava 2 barretes, un gel, i un bidó ple d'isotònic, però quan faltaven dos quilòmetres per coronar Santa Pallalla, vaig agafar l'embolcall del gel, i el vaig exprimir, per treure l'ultima gota del interior... uf!!! Quina rostida.

Tot i que semblen Mari Carmen i Donya Rogelia, són en Dani i en Pere carregant el bidó d'aigua a Romanyà

Volia desconnectar el telèfon, però no vaig ser a temps... un nou missatge proposava una sortida en BTT per diumenge... la consigna era clara... suaveta!!! Crec que els tres estàvem tocats. Quedem avui a les 9 i ja decidiríem que fer...

Fa fred, però de seguit ens escalfem recordant la rostida d'ahir. La primera proposta era fer el carrilet fins a Girona i tornar... Be. He de reconèixer, que la primera, de debò, va ser anar a esmorzar a can Cassoles, però no li digueu a ningú...

Jo venia mentalitzat per escoltar propostes tipus: "pugem al Rocatal i al Puig d'Arques!?" o "fem els 100 per les Gavarres!?" Per sort, els meus companys estan igual que jo, i quan els hi proposo planejar entre Llagostera i Cassà, amb la pujada al Poblat ibèric, veuen la llum. Així que tot "xino xano" enfilem cap a Can Bota, passant per la Cabra Penjada... alguna vegada inclús m'ha semblat que algú xiulava la cançó de "Verano Azul" quant planejàvem, mentre que m'he enrecordat d'en Pere i el moment en que me va oferir ser la seva parella en això de l'ABR, quant afrontava la rampa que puja al Poblat Ibèric... buf, quim mal de potes!!!

Amb dues hores sobre la bici, enfilem cap a la que era la primera proposta del dia... anar a fer unes birres a Can Cassoles... collons... quina gana que tinc... comentaris, riures, nous propòsits... Monegros.... he dit Monegros... no!!!

Apa... "que no me siento las piernas!!!"